11-S


Per una sèrie de circumstàncies professionals, la Diada d'enguany coincideix amb un estat d'ànim resignadament derrotista per part meva, essent força adequat a l'ambient general de celebració continguda, més commemorativa que no pas joiosa, que simbolitza aquesta data. Perquè celebrar una derrota ja té nassos, però defineix perfectament el nostre caràcter, disposat a entonar un cant elegíac per l'horabaixa de la nostra cultura, de la nostra tradició, amb el benentès de servar-la malgrat les dificultats. És, doncs, una celebració de la resistència contra els elements, de la pervivència tossuda i arrelada.

Fa uns anys que cueja el debat de la substitució de la Diada Nacional de l'onze de setembre, podent-la traslladar al 24 d'abril, Diada de sant Jordi. Tot plegat li atorgaria un caràcter més festiu i guarnit, fins i tot més popular. Però cap nació del món, que jo sàpiga, té com a dia de celebració nacional el naixement d'un escriptor o la publicació d'una gran obra clàssica. La política i la literatura no han congeniat mai en la construcció d'un mite nacional. La literatura és un cos estrany, que neix en l'extraradi de la societat, un caprici individual que, si de cas, amb els anys acaba expandint-se gràcies als lectors, incorporant-se llavors com un valor afegit, però no pas com un tret definitori. De fet, quan un règim totalitari ha emparat una sèrie d'escriptors que d'alguna manera definien culturalment els seus continguts ideològics, han construït una realitat falsa i impostada. Quan el règim davalla i torna la democràcia, la gran majoria de noms desapareix dels llibres d'història literària, per manca de qualitat.

Les nacions, ens agradi o no, es construeixen sobre l'element bèl·lic, sobre la celebració de la llibertat o de la conquesta guanyades amb el vessament de la sang col·lectiva. El mateix col·lectiu que després sent goig pels mèrits d'un escriptor, d'un pintor, d'un cineasta. Anglaterra té Shakespeare, Espanya Cervantes, Alemanya Goethe. Catalunya té Verdaguer, si és que segueix essent un símbol d'excel·lència literària, perquè el relativisme i les guerres africanes ens acaben convertint als catalans en enemics de nosaltres mateixos (però això ja són figues d'un altre paner).

Deixem, doncs, les celebracions patriòtiques a les causes bèl·liques. És l'orgull ínfim d'un sol cop l'any, el pin commemoratiu al trau de l'americana. Procurem celebrar la resta de l'any els èxits de tots aquells que, un cop assolida la llibertat, consoliden amb el seu treball artístic una societat més culta i embellida, més allunyada dels motius obscurantistes que acaben esdevenint dates en el calendari per retre homenatge, que bé s'ho mereixen aquells que viuen temps difícils i han de lluitar fins perdre-hi la vida.

P.S.: Sí, ja ho sé, hi haurà qui parlarà de "manca de llibertat" en el cas de Catalunya. Resulta que, per imperatiu legal, ens veiem obligats a fer a la inversa. Però no patiu, que diumenge la llibertat parlarà a Arenys de Munt, o intentarà llençar un crit perquè tothom l'escolti. Molta sort als arenyencs i les arenyenques, i felicitats per la seva iniciativa.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada