Vielha


Dilluns, 3 d'agost.- L'antiguitat -o antigor, que trobo un mot d'una dicció encara més bella- és un concepte que a la Vall d'Aran pren una laxitud esparverant. A causa de la seva condició político-social d'extracció agrària, podríem traçar una línia contínua que transcorre amb molt poques variacions des de l'Edat Mitjana fins a finals del segle XIX. Però el segle XX, i sobretot els darrers cinquanta anys, deixen en ridícul la velocitat de la llum pel que fa a canvis i trastorns. Els masos s'han reconvertit en cases de turisme rural, els pobles abandonats han esdevingut urbanitzacions de luxe i les teulades de pissarra negra han passat de tret distintiu amb propietats aïllants a culminació dels tòpics turístics més embafadors. Vielha, amb la seva voluntat de cor aranès, n'és un dels seus millors representants. Però no pas l'únic o el pitjor, com més endavant confirmarem.

Imagineu que ja l'any 1957 Espinàs troba que “Viella s'acosta a l'estil turístic de la Costa Brava”. Avui dia és una vila venuda a un esteticisme vulgarot, que viu l'estiu esperant l'arribada de l'hivern, però sense renunciar al clima benigne que aporta altres ingressos extres: terrasses per als restauradors, hostes de muntanya i família per als hostalers, venda de xiruques en comptes de bótes d'esquí per als botiguers. Tampoc es pot esquiar, però les excursions a cavall, els descensos pel riu o els càmpings fan la primera pela, com diuen al meu poble.

I tanmateix, és d'agrair la franquesa amb què Vielha exposa les seves virtuts i els seus defectes. Malgrat els edificis residencials que s'extenen per l'avinguda Pas d'Arró, en direcció a Betren -i a causa dels quals Vielha i Betren han esdevingut viles sense frontera, com Barcelona i l'Hospitalet, o Sabadell i Barberà-; malgrat l'interès evident i insultant de fer caixa; malgrat la quantitat de turistes que s'extasien (ens extasiem) amb els seus tòpics; malgrat tot això, trobo un cert encant vilatà en les places que separa el riu Nere en el seu descens, que el durà a unir-se al riu Garona en la plaça de la Generalitat. Pels voltants del carrer Major, que remunta el descens del Nere, encara resten cases i racons aïllats de qualsevol temporalitat, les restes ruïnoses d'un passat que, malgrat romandre d'empeus durant tants segles, només li han calgut poc més de cinquanta anys per transmudar-se, arrossegat per la velocitat imparable de la modernitat.

Vielha no és un lloc per llegir, com ho demostra el fet que no s'hi troba cap llibreria amb cara i ulls; si de cas, la Bibliòteca Generau de Vielha, que supleix les carències produïdes per papereries on només hi trobem best-sellers i llibres d'autoajuda. En tot cas, la Vall d'Aran és un lloc per ser llegit, per ser escrit; per ser fabulat, com en el cas de Pep Coll, recorregut com feia Espinàs, o poetitzat com trobem al Canigó de Verdaguer:

Entre sos dos bocins, que el colp allunya, / vers França l'un si l'altre vers Castella, / verda, soliua, agraciada i bella / obre son si florit la Vall d'Aran. / Atrets per sa verdor fresca i gemada, / los dos enamorats sovint s'hi giren, / mes prompte ses belleses no s'obiren, / puix l'ombra de la nit los va abrigant.

Ni versificada per un dels nostres grans poetes, la Vall d'Aran no pot escapar dels tòpics que la forneixen. Són els defectes d'haver esdevingut la nineta dels ulls dels amants dels Pirineus.

Comentaris

  1. Hola David! Aquest és un apunt molt interessant sobre l'actualitat de Vielha.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Anònim6:28 p. m.

    Hola,
    com que hi vam anar fa molt poc, m´agrada llegir el teu dietari.
    Cal reconèixer l´encant natural i arquitectònic de la Vall d´Aran, tot i el turisme.
    T´arribaràs al Pallars Sobirà?
    Gràcies
    Imma

    ResponElimina
  3. David Madueño11:15 p. m.

    Gràcies pel teu interès en els meus escrits, Imma. La veritat és que ni la meva companya ni jo tenim cotxe, així que vam passar una setmana a la Vall d'Aran, i encara gràcies... Ens hagués agradat visitar els Pallars, però no va ser possible. Per cert, m'agradaria contrastar les meves visions de l'Aran amb les teves; els propers dies en seguiré parlant, i t'agrairia que hi intervinguessis quan vulguis (extensiu a la resta de selenites!).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada