Rellegir Carner


És inevitable: a la universitat, els estudiants de Filologia catalana acabàvem per posicionar-nos entre el Modernisme i el Noucentisme. Encara no he conegut ningú que no tingui les seves predileccions, que no posi terra entre Maragall i Carner. Fa quinze anys jo era un carallot que s'alineava amb els primers, repel·lit per la pulcritud esnob i carrinclona de tota la patuleia mancomunitària. La valoració, però, evidentment, era més visceral que no pas filològica. Amb els anys, després d'estar força allunyat d'ambdós corrents, per una mena d'higiene mental i pels requeriments professionals -treballant molt més amb la llengua que amb la literatura-, he anat desmuntant els meus prejudicis per oferir un judici objectiu a les obres de Josep Carner, el més gran escriptor de tots els noucentistes. Tot i que no sóc un convers enfebrat -segueixo delint-me amb els millors poemes de Maragall-, considero que l'obra de Carner és una de les més importants en llengua catalana, i que avui dia la seva recepció és força escadussera i esbiaixada, molt contaminada encara pels trets del noucentisme més primmirat i primerenc. El recorregut poètic de Carner, però, és molt més ric i interessant que les cançonetes a una senyora del tramvia o a la menestralia d'una Barcelona perduda. I no ho dic menystenint Auques i ventalls, sinó comparant els seus resultats amb el de les seves obres posteriors.

De fet, deixant de banda la complexitat de Nabí, hi ha molta vida carneriana més enllà de L'oreig entre les canyes, Els fruits saborosos i l'esmentada Auques i ventalls. Amb els anys i les experiències negatives, la poesia de Carner madura cap a nous territoris sense trair la seva conceptualitat poètica. A El cor quiet, per exemple, el poemari que ara mateix llegeixo, l'apartat que l'enceta, Les nits, és una sèrie de poemes de to desangelat, melangiós, que reflecteixen els dubtes de l'home davant l'existència aferrant-se als pocs motius que coneix, entre ells la religió. Tot pren un caire negatiu: la nit és plena de dubtes, la mort és propera, l'amor només condueix a la desgràcia, els jardins són difícils de recórrer. Si ho comparem amb Auques i ventalls, on la nit era el símbol de la ciutat moderna, tota il·luminada, la mort una anècdota en les vides dels personatges -com en "La tràgica mestressa"-, l'amor un joc frívol i juvenil, o el jardí la metàfora de la domesticació de la natura; el canvi, doncs, és evident. Un dels millors poemes d'aquesta primera part és "El beat supervivent", on Carner reflexiona sobre la joventut perduda: "Sentir pel maig que el cel se'ns encomana, / parar-nos tot sovint a mig camí, / i anar a jeure tan sols, de mala gana, / quan el fanal és roig de tant servir; / llevar-se tard, llegir i abandonar-se, / dinar quiet al menjador tot buit / i fer el descobriment, en aixecar-se, / que el sol, cansat, encara besa un fruit. / Joventut, fadrinatge! Us allunyeu, / no pas massa remots de ma diada, / com gent que ja ha tombat per la collada / però que encar se sent alguna veu". La maduresa atorga a Carner un lirisme allunyat totalment de la ironia de la sevo joventut, però sobretot dels excessos que hauria patit si en la seva poesia primerenca s'hagués deixat portar pel romanticisme que empara els jovencells i que ell va poder evitar amb el distanciament irònic. Ell mateix, no sense sorprendre's, ho expressa així en aquest mateix poema: "Qui un temps va ésser l'indolent donzell / de sa naixent solemnitat s'espalma", considerant que espalmar significa "esglaiar-se".

Però el que més m'impressiona de Carner, el que m'hi ha fet tornar una altra vegada i replantejar els meus conceptes, és la musicalitat i la llengua que desplega en els seus poemes. Ningú dubta de la seva aportació lingüística, convertint el català en una llengua de cultura poètica com Josep Pla aconseguiria en prosa. Però avui dia, on tothom llegim i cultivem la poesia en vers lliure, tot i la preocupació per una certa cadència interna en el ritme del poema, sembla que la musicalitat -lligada, evidentment, als conceptes mètrics- és un destorb, una rèmora del passat. Però Carner, com feu posteriorment un dels seus hereus, Pere Quart, tenia la virtut de construir brillants composicions, aparentment senzilles, però d'una factura gairebé perfecta. És innegable que llegir en veu alta els poemes de Carner és un plaer per a les nostres oïdes.

Comentaris

  1. Completament d'acord. A mi m'ha passat el mateix: suposo que és perquè quan tens 18 anyets agrada més un grup d'artistes que assimiles a un grup de rock i si hi apareix la paraula "amarquisme" per alguna banda, molt millor.
    Els Noucentistes gastaven massa brillantina i resultaven massa britànics. Però i la feina de normalització cultural i lingüística que van fer?
    Debats sobre si Carner és bo o no (tal i com va passar fa un temps) només serveixen per a què el polemista en qüestió vegi el seu nom publicat en alguna banda. Qui de tots ells pot presumir de tenir una llengua com la de Carner o millor?

    ResponElimina
  2. David Madueño6:46 p. m.

    Anònim (o anònima): m'agrada l'analogia que fas entre els modernistes i els grups de rock; evidentment, els valors estètics de la seva proposta són molt atractius quan ets jove. Estic d'acord amb tu, anar a la contra és un exercici massa sovintejat a casa nostra per ocupar primeres planes, sempre i quan no es vegi un convenciment argumentatiu, que de vegades hi és. Siguem de la corda que siguem, però, és innegable que Verdaguer, Maragall i Carner formen part de la mateixa línia que fa excel·lir el català com a llengua literària: l'un succeeix a l'altre, i millora o amplia la feina feta. I tot plegat amb la dificultat de reprendre la feina cinc segles després de March.

    ResponElimina
  3. Això mateix!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada