16.8.09

Les



Divendres, 7 d'agost.- Després de la muntanyada del dia d'ahir, hem decidit prendre'ns una jornada hedonista, a la recerca d'un restaurant de cuina aranesa, per allò de tastar els valors culinaris de la terra que visitem. Esperem que, pel que fa a l'alimentació, els tòpics comercials no s'hagin immiscit en la preparació de les receptes. De tots els indrets de la vall que ens nomena la fotocòpia servida al punt d'informació de Vielha, decidim fer cap a Les, i de passada descobrim una vila forjada no pas sobre les cendres de les bordes abandonades, sinó reconstruïda a partir d'un esquelet més o menys reconeixible. Antigament, les cases més riques de la vall pintaven els seus murs exteriors amb colors alegres i distingibles, mentre que les "bordes", les masies de pagès, mostraven la seva modèstia amb la fredor de la pedra despullada, cantelluda i bruna, exposada a la intempèrie sense cura. Curiosament, avui dia les cases més preuades de la vall han optat per la naturalesa rústega i tòpica de pagès, això sí, amb els materials polits i el perfeccionament d'acabats que permet l'arquitectura -i sobretot els diners- d'avui dia.

A Les, però, els seus habitants han fet un procés de restauració respectuosa, que la fa càlida i honesta, més propera al passejant, amb un estil afrancesat, tan a tocar de la frontera com es troba. És veritat que alguns murs ventruts semblen amenaçar amb la caiguda, però tot plegat no fa res més que accentuar la sensació de bellesa que em provoca la imperfecció una mica descurada. També cal dir que la vila es troba en el Baish Aran, una zona de prats més extensos i elevacions menys accentuades, on viure era molt més senzill i la proximitat d'aigües terapèutiques la convertiren en centre balneari i residència de famílies benestants. Més amunt del riu Garona, que creua el centre del nucli urbà, es troba la plaça on durant 364 dies s'alça el fal·lus de fusta que anomenen "Aru". Tanta supèrbia, però, finalitza la nit de sant Joan, quan els habitants de Les el cremen, essent substituït poc després, durant la festivitat de sant Pere, per un nou tronc, enllestit pels joves de la vila, els més forçuts per a una tasca ben complexa. Només cal fixar-se en la composició del garrot per adonar-se de la feina que els espera després de talar l'arbre.

En un carrer llarg i cada vegada més despoblat, el carrer deths banhs, s'hi troba el restaurant que hem escollit per fer el nostre darrer àpat en terres araneses. El carrer finalitza als afores del poble, i només el segueix un caminoi de terra que duu fins al càmping. Però en aquest límit vilatà, a mà esquerra, hi veiem un edifici de parets escrostonades, una mena d'edifici fantasmal, vestigi del turisme termal de dècades pretèrites anomenat Es Banhs. Al seu costat, formant un pati, una sala de planta baixa i porxo exterior acull el restaurant que cerquem. És d'hora, només una parella propera a la seixantena hi dina, però una olor deliciosa ens aconsella oblidar-nos dels nostres ulls i deixar-nos dur per altres sentits més fiables, com passa gairebé sempre.

L'olla aranesa és un àpat deliciós, curull i primari, potser més espès que la tradicional escudella catalana. Per primera vegada en tota la setmana el dia és rúfol, frescot, i, tot dinant a l'exterior, sota la porxada, els xarrups que fem tot menjant l'olla denoten que no és pas un mal dia per tastar-la. De segon, civet de senglar per a la Zita -amb una salsa de llepar-se els dits i sucar pa- i llonganissa per a mi. Vi de taula, pa de llenya, aigua del Garona, postres i cafès per un preu ja gairebé inassequible en altres contrades. Cuina de pagès, carnosa, reconstituent, sense grans pretensions, però molt honesta. La sensació de tipera i d'estómac tibant és considerable, però ha valgut la pena. Ja caminarem després per fer-ho baixar.

En un dels viatges de la cuina a la porxada, la jove que ens atén -la filla, que ajuda a servir com també ho fa el marrec espabilat de dotze o tretze anys que és el seu germà petit, perquè els pares són a la cuina-, tot agraint els meus elogis, ens confessa que l'olla i el civet són cosa de l'àvia. Altra vegada, com passa en les millors famílies, és la iaia qui serva la memòria del país. Els plats que cuina tenen la morfologia del seu temps, són el testimoni viu i a punt per ser degustat. Llàstima que, a cop de cullera, s'acabi tan aviat. El més preocupant és la transmissió d'aquesta memòria. Estem en una terra que, com hem anat comprovant dies enrere, es debat entre el respecte a les tradicions i l'acolliment de les modernitats que ajuden a tirar endavant. Com a tot arreu. Aquest és el gran debat dels nostres dies. Aquí, però, en aquest racó de món, potser les coses prenen dimensions diferents, més agreujades. El passat se simplifica en un plat de brou i en la conversa de bar de tres parlants aranesos. I el present i el futur agafen les proporcions del turisme estival i la desproporció del turisme hivernal.

1 comentari:

  1. Anònim9:26 a. m.

    L´olla (l´òlha) aranesa és boníssima, pels sopers és un plat deliciós. Mentres hi vam ser en vaig sopar cada dia.
    Vull creure que hi ha més passat que l´òlha i una conversa de bar.
    La nova cuina, els joves cuiners, tenen molt present la memòria culinària. Han sabut mirar enrera.
    Vam dinar a Bossòst, vila situada en un eixamplement del riu Garona. La vam trobar bonica.
    En arribar a Les va caure un xàfec, i ho vam deixar per una altra visita.
    Ja m´agradaria celebrar la nit de st. Joan a Les.
    Imma C.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.