"Les nits difícils", de Dino Buzzati


La paradoxa, com sempre. Matèria mitificada per l'existencialisme i totes les seves ramificacions literàries, tant les més directes com els topants més tangencials. Algú com el periodista i observador agut Dino Buzzati, que no tolerava que l'anomenessin escriptor i que no donava cap valor als seus escrits més enllà de l'anècdota, retorna de l'oblit en què el va sumir la mort el 1972 per ocupar un lloc en la posteritat molt per damunt del que podia arribar a esperar. La paradoxa, doncs, feta carn i realitat en la figura de qui la va teoritzar tant i tan bé.

Tanmateix, per rebatre aquesta visió relativitzadora del propi autor, entre les seves obres hi despunta El desert dels tàrtars, una obra suggerent i torbadora que carrega contra l'absurditat existencialista de la recerca humana. Aprofitant la celebració del seu 25è aniversari, l'editorial Empúries pensa reeditar-la aquesta tardor. I si no n'hi hagués prou, des d'Edicions de 1984 ens posen a l'abast una part dels incontables relats de què és autor. En edició de butxaca podeu trobar Seixanta contes, editat anteriorment a la seva "germana gran", "Mirmanda", on ara s'hi troba Les nits difícils.

Per què la nit? Malgrat que les temporalitats que basteixen les històries breus no tenen pas en el refugi nocturn el seu escenari principal, la nit esdevé el símbol dels temors humans, la materialització d'una nova visió del món més tèrbola i inaprehensible, de la qual sorgeixen explicacions que travessen el llindar de la racionalitat: els monstres, els fantasmes, les fòbies, les malediccions, la justícia poètica, les bromes del destí... No ens trobem, però, davant d'un autor de gènere. Els seus contes usen elements fatàstics, paradoxals, però no pas perquè s'adscrigui deliberadament al gènere fantàstic. De la mateixa manera que Kafka parla d'un home esdevingut insecte o Cortázar relata com una casa expulsa els seus habitants, Buzzati apel·la a tots aquests elements per metaforitzar la vivència humana, sempre desesperant, sempre incomprensible, fins ratllar el límit del deliri. D'aquí sorgeixen dos estímuls: adés una malenconia descoratjadora, d'una poètica crepuscular ("L'escull", "La mandonguilla"), adés una ironia que esdevé sarcasme punyent ("La mala sort astral", "La vida és una broma cruel").

Molts cops, però, la narrativa de Buzzati perd l'interès en la creació d'històries canòniques i se centra en un grapat de retrats, d'anècdotes, d'històries mínimes. En aquestes ocasions és quan demostra els seus recursos periodístics, ja que la tècnica descriptiva i l'interès per l'anècdota resten molt per damunt de les tècniques narratives. De fet, de la mateixa manera que criticaven Borges, a qui se li va negar una i altra vegada el Nobel adduint el poc respecte pel conte enfront de a novel·la, així mateix podria argüir-se en el cas de l'italià. Conscient, però, de les seves limitacions i de les seves aptituds, el risc de decaure als ulls dels crítics més academicistes es veu superat pel desig d'arribar al lector tot esdevenint fresc, sorneguer, punyent. La visió profunda que impregna en uns escrits aparentment banals fa que la petja que deixa en el lector sigui prou fonda com per esdevenir un petit clàssic digne no només de ser recuperat, sinó de ser rellegit i admirat, a risc de contradir-lo.

Comentaris

  1. M'ha semblat mol interessant el teu comentari. Aquest llibre em va agradar molt quan el vaig llegir i, de fet, en vaig fer també un post http://nausicanova.blogspot.com/2009/05/proposit-de-les-nits-dificils-de-dino.html
    que pot visitar si t'interessa

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada