21.8.09

L'accentuació del Jo


Diu Miquel Desclot al pròleg de Paraules i últimes coses, d'Umberto Saba, el següent: “Un altre obstacle amb què topà, especialment als primers temps, la fortuna del nostre autor, fou el fet d'insistir massa en els atzars de la seva vida. És l'anomenat “autobiografisme de Saba”. Tot poeta és, en cert sentit, autobiogràfic; però l'autobiografia de Saba presenta una dificultat: la de ser, per les raons exposades, i d'altres encara, massa particular.” Més endavant, Desclot puntualitza: “I si l'autobiografia de Saba és tan humana que cadascú pot trobar-hi part de si mateix, és igualment cert que el lector, per identificar-s'hi, de vegades ha de fer un petit esforç; com el que s'imposa per viure en companyia d'una persona que tingui orígens una mica diferents dels nostres.” Estem parlant d'un poeta que visqué entre 1883 i 1957. I d'un llibre editat per Empúries el 1985. Tanmateix, ni els retrets a Saba ni el debat sobre l'accentuació del Jo desentonarien en aquest 2009, submergits com estem en debats al voltant de la narrativa autobiogràfica ficcionalitzada.

Vet aquí que aquests dies d'estiu me'ls he passat llegint un bon recull de poemes, Peixos d'un mar sec, de Josep Lluís Roig, ja que m'han encarregat una crítica per al proper número de Caràcters. Una obra que neix de les angúnies del poeta després del seu recull anterior, Càries, preocupacions expressades en el seu blog “La presó de l'aigua”: “A vore si m’explique: Jo estava molt encabotat a evitar que els meus llibres deixaren de ser un anecdotari del jo. Fet i fet, he autoparlat de “Càries” com a un fracàs. I, des d’eixe punt de vista, ho és. Com que jo estic ara en procés per provar de trobar una altra manera (que no sé si seré capaç) de quadrar tot això, de forma que no partesca d’un llistat d’anècdotes personals, és això el que busque ara als llibres. I és en aquest sentit que tant els meus llibres com aquest teu són un fracàs. I jo més fracàs, perquè jo volia evitar-ho i no he pogut.”

Això ho va escriure mesos abans de guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés del 2008. Per tant, i segons el meu judici, va aconseguir superar aquestes pors i incerteses amb una obra que proposa una sortida al problema. No és pas l'única ni la definitiva, però és la constatació que cal seguir buscant-hi vies. Perquè el gran problema que es planteja amb les obres que accentuen el Jo literari no és només estètic, també ho és de fons. Radica en l'excés de matèria sentimentalista i en la manca d'objectivisme. D'una banda, tanta evocació sentimental pot patir una desestabilització de la qualitat de l'escriptura, entossudida en la simple recreació emotiva -és a dir, per al gaudi del poeta, evidentment masturbatori-, i que no pot superar les lectures posteriors, fetes amb el rigor de les distàncies temporals. D'una altra banda, la manca de valoració objectiva no permet la recerca de fórmules que permetin llimar els serrells de la matèria primera per adequar-se a aquesta lectura rigorosa que comentava. Perquè el material sentimental no té perquè esdevenir un tissú ple de mocs, i sí que pot convertir-se en un objecte literari de qualitat, a l'alçada d'altres obres que parteixen de l'experimentalisme o el virtuosisme preciosista.

Desclot s'afanya a puntualitzar que l'experiència en primera persona és un dels elements fonamentals de la poesia. No hi puc estar més d'acord. Parlem de Josep Carner, sense anar més lluny, un autor que no podríem pas titllar de “sentimental” o “egòlatra”. Tanmateix, les seves experiències en la Barcelona noucentista, l'exili, el retorn impossible, les seves consideracions sobre la ciutat idealitzada, les seves evocacions posteriors del projecte estroncat, tot plegat depèn del sentiment vivencial en primera persona del poeta. Això sí, passat per la construcció racionalista i reflexiva de Carner, que cisella el marbre imperfecte de la seva persona per convertir-lo en una escultura digna de ser contemplada.

Per reblar-ho, prenguem el pròleg de Lluís Calderer a El cor quiet, que llegeixo aquests dies: "En un moment determinat, Carner i altres poetes joves, entre els quals hi havia Guerau de Liost, decidiren d'obrir un camí nou que no fos, però, el rebuig dels altres dos (es refereix a l'espontaneisme de Maragall i el simbolisme parnassià), sinó una síntesi. Es tractava d'aconseguir l'equilibri entre "forma" i "instint". Dit d'una altra manera: que l'obsessió i el culte a la forma en ella mateixa no degenerés en la deshumanització; i que els aspectes humans no fossin tractats de qualsevol manera sinó amb un gran rigor formal."

1 comentari:

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.