Ilerda


Diumenge, 2 d'agost.- Per dirigir-se de l'estació de tren a l'estació d'autobusos cal creuar dues avingudes consecutives -Francesc Macià i Madrid-, que discorren al costat mateix del Segre. Com que arribar-hi és ben senzill, i havent observat que els carrers del nucli més antic de Lleida també duen la mateixa direcció, decidim prendre un carrer interior, paral·lel a les avingudes. El carrer del Carme resulta ser una artèria neuràlgica, que deixa entreveure en l'escletxa d'un carrer costerut la façana lateral de la Seu. Més endavant desemboca en la plaça de sant Joan i la Paeria, un edifici de pedra brunenca que, malgrat les seves dues plantes i una senzillesa ornamental sòbria, ratllant l’esquerperia, sorprèn el visitant per la quantitat de vida gravada damunt la seva pell, sobretot en comparació amb els edificis que la sotgen amb respecte des d'alçades més considerables. L'edifici també assenyala l'inici del carrer Major, populós i ple de comerços. Tot plegat esdevé perfecte per fer una ullada als budells de la ciutat.

Les primeres impressions, però, són escadusseres i prejudicioses: moltes botigues closes -és agost i diumenge, i la crisi passa factura en molts establiments-; locals tancats i abandonats a la descomposició del temps; molts africans, magribins o subsaharians, que esperen un tren invisible, alentit per la pedrada del dia anterior; una pols groguenca i cansada, potser arrossegada des dels camps de secà i des dels deserts propers, una pols menys densa que la pol·lució de Barcelona o del Vallès, però més antiga. Lleida se'ns aparenta sumida en una letargia, tot i ser un creuament de camins; o potser per això mateix. Ciutat de frontera, terra de tothom i de ningú, massa lluny de nosaltres, que venim de Barcelona, perquè ens en recordem o esdevingui quelcom més que un lloc de pas, d'estança breu.

Havent resolt les nostres angúnies viatgeres, s'imposa el descans. Per fer-ho tot plegat més desencisador, l'hotel que hem triat és als afores, a tres quilòmetres. Abans d'aprofitar els beneficis terapèutics de l’spa que li dóna fortuna, deixem les maletes a l’habitació. En una de les seves parets hi ha gravat un fragment d'Indíbil i Mandoni, d'Àngel Guimerà, que vol mostrar l'orgull civil dels lleidatans, encara que sigui a través d'un edifici modern, creat per al relax i per a una satisfacció anodina i puntual. Res a veure amb el temperament i la personalitat que ofereix una ciutat als seus visitants. Encara més: el drama històric de Guimerà és un cant a la resistència d’Ilerda i dels seus habitants a la màquina bèl·lica romana, encapçalats pel cabdill ilerget Indíbil i l’ausetà Mandoni. Una resistència antiga, oblidada, substituïda per una passivitat indiferent sota la pols groguenca, que ni els versos de Guimerà, força desgastats pel pes d'altres obres seves més representatives, són capaços de desvetllar del somni etern.

Comentaris

  1. Si és l'spa que em penso, jo hi vaig ser la setmana abans.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada