Arties


Dijous, 6 d'agost.-Tan a prop com es troba de les pistes de Baqueira Beret, i amb el restaurant favorit de la toixeria reial, Arties s'ha convertit en una postaleta pseudo-tirolesa, encara més ufanosa de si mateixa i ofensiva per al paladar que la pròpia capital aranesa. D'aquí, però, parteixen els camins que duen al Montarto, i per extensió al Parc d'Aigüestortes i al Llac de Sant Maurici. Set són les hores d'anada i tornada que dediquem a recórrer de forma pedestre el camí que ens ha de dur fins al llac de la Restanca.
A la tornada, tot esperant l'autobús que ens retorni a Vielha, amb els peus inflats i la pell colrada per tant de sol, seiem assedegats sota el porxo del bar de l'hotel Edelweiss, al peu de la carretera que ens ha de dur cap a una dutxa reparadora i el descans d'un llit acabat de fer. Mentre prenem una beguda refrescant, contemplem la postal que ens depara el seient, amb la mola rocallosa del Montarto en la llunyania. Mentrestant, dins del bar tres homes fan la xerrada amb el cambrer. Un d'ells és un pagès jove, depassada la trentena, que ha baixat d'un tractoret que remolca una plataforma on encara s'hi veuen restes del fenc que, ben premsat, devia dur d'un lloc a l'altre. Un altre, més a prop de la cinquantena, ha aparcat una grua a l'altra banda de la carretera. Desconec d'on ha sortit el tercer, però comparteix edat i posat amb l'home de la grua. Quan entro dins el local per anar al lavabo m'adono que tots ells mantenen una animada conversa en aranès, el primer cop -i darrer- que sento la llengua del país, més enllà dels rètols de botigues i senyals de trànsit que ens fan conscients de la normalització lingüística que exerceix el Conselh Generau des d'inicis dels anys noranta.
Damunt del paper, amb l'objectivitat i la pulcritud de l'exposició ordenada i correcta dels mots, l'aranès es llegeix i s'entén amb una certa fluïdesa per la quantitat de coincidències sintàctiques i morfològiques amb el català i el francès. Però quan es converteix en aigua que brolla i discorre feréstega per la llera d'una conversa, llavors és quan ens adonem de les dificultats de trobar-nos davant d'una altra llengua. Això sí, sempre pots deixar-te bressolar pel dringar del seu discórrer, tan adaptat a la morfologia del propi país. No recordo exactament com s'ho fa venir en Pep Coll, però fa poc he llegit alguna cosa seva al respecte. L'aranès vindria a ser un eco remot, profund, que sorgeix d'una terra durant força temps aïllada, dura per a viure-hi i treballar-hi, però d'una bellesa elevada pels cims que l'envolten que bé s'ho val. Per això, amb la desaparició d'aquest temps remot i la transformació d'aquest país, l'aranès, malgrat els impulsos del Conselh Generau, va perdent parlants. Els turistes puntuals o temporals hem esdevingut l'intrusisme lingüístic en l'esdevenir de l'aranès, que els seus parlants, reconvertits en botiguers i hostalers, abandonen en benefici del català, del castellà o del francès. El mateix que ens està passant amb el català pel que fa a la immigració. Un fet que confirma altres motius més enllà de la pertinença a una classe social en la substitució lingüística, i que diu molt poc en favor dels propis parlants, disposats a renunciar als seus drets lingüístics en benefici dels dels foranis.

Comentaris