17.7.09

"Viatge al Pirineu de Lleida", de Josep M. Espinàs


L'any 1957, Josep Maria Espinàs realitzà un viatge a peu pel Pirineu català, tot travessant el Pallars i l'Aran. Era la primera vegada que, fent aquella activitat tan saludable, prendria notes que haurien de formar part d'un llibre, el testimoni de les seves impressions. El resultat, Viatge al Pirineu de Lleida, es va convertir en una de les seves obres més representatives, més venudes i més estimades pels seus lectors. L'Espinàs que tots coneixem es va acabar de gestar en aquelles jornades estiuenques per la muntanya catalana, acompanyat de tres companys més, un d'ells Camilo José Cela.

L'estructura de l'obra és ben senzilla, dividint-se en capítols que corresponen als trams recorreguts diàriament. Per tant, la narració sempre comença de matinada, quan encara no s'ha fet de dia i els caminants comencen a avançar a palpentes per les tenebres. El naixement del dia, doncs, és una de les primeres imatges líriques que acostuma a descriure Espinàs. Dins de cada capítol de la jornada hi trobem petits subapartats, encapçalats per un títol que resumeix l'anècdota principal, demostrant la seva capacitat sintetitzadora, ja que aquesta estructura ens remet als articles, la seva font principal d'escriptura (ell mateix, a El meu ofici, en comptablitza més de 10.000). Així, el llibre esdevé molt amè i llegidor, farcit d'anècdotes, descripcions sumament inspirades, coneixements populars de la zona i una certa malenconia davant els testimonis d'un país que ja en aquell moment desapareix sota les vulgaritats del món modern (i quan dic món modern hem de tenir en compte que parlem de finals dels 50, quan Espanya comença a sortir-se de l'obscuritat de la postguerra). Tanmateix, Espinàs és un home irònic, i ho demostra en moltes ocasions, fent que el lector esbossi més d'un somriure. Tot plegat, però, amb un esperit bonhomiós que remarca tot anomenant-se a si mateix de forma despectiva “el barceloní”, testimoni allunyat de la realitat que l'envolta i que per això, per la seva ignorància formal, respecta i prova d'entendre.

Viatge al Pirineu de Lleida no és, com el seu autor matisa, una guia de viatges, sinó el testimoni amatent i escrutador d'un paisatge geogràfic ("El Pallars és un país de sol; la Vall d'Aran és un país de boira; el Pallars és heroic, l'Aran és dolç; el Pallars és mineral, l'Aran és vegetal; el Pallars batega, l'Aran respira; el Pallars és viril, la Vall d'Aran és femenina"), però, sobretot, d'un paisatge humà en vies d'extinció. Una de les millors anècdotes que conta tracta de la confusió dels habitants de Tor que, necessitats d'una carretera per trencar el seu aïllament, van confondre uns turistes amb els enginyers de camins: "Un dia, a Tor, hi van caure uns forasters. Diem caure perquè probablement semblà que havien caigut del cel, perquè amb els camins no s'hi comptava. La gent de Tor restà bocabadada davant dels forasters: no entenien què se'ls havia perdut en aquell cau de solitud. Fins que un dels desconegus començà a exhibir una màquina de retratar i a mirar amunt i avall, buscant els angles millors. Aleshores els de Tor es posaren a cridar amb irreprimible excitació: "Estudien la carretera, estudien la carretera!", i saltaven i ballaven, folls d'entusiasme."

Per cert, podeu trobar el llibre en l'edició original de la Biblioteca Selecta, que va viure força reedicions (la meva és del 1983), però no us ho recomano pas, malgrat l'encant dels llibres d'aquesta col·lecció avui desapareguda, a causa de la quantitat d'errors (horrors) ortotipogràfics. A La Campana hi podeu trobar una nova edició, rebatejada A peu pel Pallars i la Vall d'Aran.

4 comentaris:

  1. Vam estar uns dies al Vall d´Aran, visitant poblets i meravellant-nos amb el paisatge. Ara llegint el teu comentari m´has fet venir ganes de llegir el llibre. Però el que em passa amb els llibres de l´Espinàs és que se´m fan avorrits. En tenim molts: A peu per Mallorca, Galícia...
    Si vas per la carretera de Sort, et recomano fer un àpat a la Fonda Farré, a peu de carretera dins el poble de Baró. Cuina de la terra, amb petites innovacions, bona matèria primera. Tenen un blog.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel consell, sempre és interessant conèixer llocs recomanats per fer parada i fonda. No dubtis que en parli quan torni i publiqui al llunÀtic els meus apunts de viatge. De l'Espinàs no he llegit res més, així que no puc opinar, però potser la fórmula s'ha anat esgotant al llarg dels anys. Aquest llibre que comento és el primer que va escriure en el seu gènere, i manté una frescor i una originalitat que probablement ve de ser escrit a finals dels 50. D'aquí la gràcia de molts passatges, com quan es creua amb dos guàrdies civils amb bicicleta, o un trist espectacle anomenat "Televisión", tot sorgit d'aquella Espanya negra i trista de la postguerra.

    ResponElimina
  3. Crec que els llibres de viatges a peu de l'Espinàs són bons, uns més que altres. Personalment recomano el de Galícia, el Priorat, la Terra Alta, la Segarra i el Matarranya.
    Té una escriptura planera, senzilla, molt popular. I maeja la ironia com ningú.

    ResponElimina
  4. "A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" està esgotat. Seria molt interessant que des de La Campana es tornés a editar, ja que és un dels pocs (sinó l'únic) dels seus viatges a peu que els lectors no podem trobar a les llibreries.
    Pere B.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.