3.7.09

Taràs Bulba


Ja és aquí l’estiu, groc i eixut com ell sol. Després de passar-me l’hivern i la primavera enteranyinat per la broma de l’ànima humana que japonesos, russos i catalans acostumen a recrear en les seves obres, em ve de gust obrir la finestra, airejar l’habitació i donar descans a la meva soferta neurona. La calor m’atueix i necessito retrocedir fins als ancestres de la lectura, la narració pura, el conte sense concessions, el plaer dels caràcters tallats en fusta i esculpits en pedra. D’entre la pila de llibres que acostumo a tenir damunt les lleixes de les prestatgeries esperant el seu torn, feia temps que volia prendre Taràs Bulba, un clàssic de la literatura romàntica d’aventures, de Nikolai V. Gógol, autor de la comèdia L’inspector (representada aquesta darrera temporada al TNC). L’edició que tinc pertany a la ja desapareguda col·lecció “Els Argonautes” de Barcanova (de la qual us he parlat en ocasions, essent-ne com sóc un col·leccionista), i esdevé una obra molt representativa de la recuperació de mites populars o la recreació de llegendes que va caracteritzar la posada en escena de la novel·la com a gènere preeminent del segle XIX. Mentre els polítics europeus reivindicaven la creació de nous estats, fins llavors nacions amb cultura pròpia però sotmeses als grans imperis aglutinadors, els escriptors bastien (voluntàriament o involuntària) l’imaginari col·lectiu d’aquestes reivindicacions amb herois i gestes. Sir Walter Scott, amb Ivanhoe o Rob Roy, fou el precursor escocès. Els protagonistes d’aquestes efemèrides revolucionàries, que tenen els moments climàtics de les seves accions en el camp de batalla, esdevenen rebels d’una sola peça, homes íntegres que no tenen por de res ni de ningú. En el cas de Gógol, d’origen ucraïnès, va voler glossar la vida i fets dels cosacs, les tribus de guerrers que durant el segle XV i XVI forjaren el mite eslau (específicament rus) de vida dissoluta, llibertària i bel·licista. Els dos primers capítols són, en aquest sentit, paradigmàtics, presentant-nos-els com a homes rudes, bevedors sense mesura, amants de l’anarquia només governada pel desig de batre’s amb l’enemic, encara que s’hagi imposat la pau. Són tots ells elements que avui dia ens poden semblar (i ho són) retrògrads i indignes de les nostres societats actuals, però que ajuden a comprendre com era Europa ara fa cinc-cents anys.

Tanmateix, a mida que avança l'obra va prenent un caire tràgic, i les simpaties de Gógol es decanten de forma matussera del cantó cosac. No només esdevenen lluitadors per la causa monetària o purament salvatgina, també esdevenen homes de llei, d'una llei basada en la religió ortodoxa, l'agermanament de la seva ètnia i el rebuig als hàbits foranis. En poques paraules: la prosa vívida de Gógol es contamina de tota mena de prejudicis contra els enemics cosacs, tant els nobles polonesos que els governen de forma injusta (indolents a causa dels seus hàbits occidentals), com dels jueus. Precisament, cal reprovar l’antisemitisme atroç que recorre l’obra, amb burles constants i retrets a la seva avarícia i brutesa vital.

És més, la seva gran capacitat descriptiva de les batalles, que les fa entenedores i plenes d'acció per als lectors, es veu perjudicada per esdeveniments increïbles i fites prodigioses (cas de la supervivència d'un grup de cosacs, que havien caigut en mans dels turcs i sobreviuen només a base de la ingestió d'aigua del mar, un verí per a l'estómac dels humans, com explica Xavier Benguerel a Els vençuts), així com uns epitafis vergonyants per cada un dels eminents cosacs caiguts en la batalla. El pitjor de tots narra l'ascens al cel del veterà Kukurenko, i la insistència de Déu perquè segui al seu costat. Un detall més que escrostona la reputació del seu autor i mostra com de malament ha envellit una obra vigorosa i entretinguda, d'altra banda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.