10.7.09

Pla, Riba, Sagarra


Pla. L’Enric Vila ha publicat l’assaig El nostre heroi Josep Pla, que, tractant-se de la figura investigada i formulant segons quines afirmacions, està aixecant força polseguera. Sembla que la tesi de Vila aposta per un replantejament de la figura habitual que tenim de Pla, dilucidant a través del seu comportament i dels seus escrits una ideologia independentista, fins ara silenciada. És, si més no, un plantejament xocant, que convida a trencar motllos i a llegir el llibre per comprovar com s’ho fa en Vila per arribar a aquesta reinterpretació tan personal. El fet és que si Pla sembla lluny d’alguna cosa és de l’independentisme. No diré pas que no fes una feinada pel català amb el seu brillantíssim treball prosístic, ni que no defensés la seva opció lingüística en una època tan fosca i necessitada de combatents. Però veig en el seu sentiment per Catalunya un “localisme” folklòric que s’apropa més a l’amor d’un altre empordanès universal per la seva terra, Salvador Dalí, que no pas a plantejaments de separació d’estats. I quan parlo de la seva terra parlo, evidentment, de l’Empordà. Una altra cosa és que Josep Pla ideològicament preferís la construcció de Catalunya a partir d’una ideologia conservadora, afí als ideals mancomunitaris de la Lliga i del projecte noucentista, força allunyats del tarannà castellà que critica. Sí, és un projecte de país, però un projecte força allunyat de qualsevol concepció independentista, que té com a objectiu la construcció d’un espai propi dins un terreny de joc anomenat Espanya.

Riba. El proper 12 de juliol es commemoren els 50 anys de la desaparició del poeta i intel·lectual Carles Riba. Per primera vegada (i sense que serveixi de precedents), coincideixo amb l’apreciació del doctor Sam Abrams sobre l’efemèride, la visió i revisió necessària sobre Riba i la seva obra. En aquest cas, l’habitual entusiasme desmesurat del doctor s’adequa perfectament a la mida del personatge, curiosament força abandonat. No he estat mai pas un gran admirador de la seva poesia (una de les poques obres que he hagut de llegir per requeriments acadèmics, Tres suites, són d’aquelles que t’acaben la paciència i ajuden a difondre el model d’intel·lectual hermètic que tant critica Abrams), sobretot per la fredor distanciadora que desprèn, però seria un beneit si no reconegués els seus mèrits excepcionals: la llengua, a l’alçada de les grans literatures gràcies a un treball depurador i –sobretot– preciosista; el classicisme, emprant temes i imatges procedents de la seva basta cultura; l’elegant malenconia distanciadora; i, finalment, el conceptualisme, que l’ajuda a concebre no només el poema, sinó la medul·la espinal que orquestra les seves obres com a peces complexes, amb diverses lectures i interpretacions gràcies a un treball monumental d’encaix de trencaclosques. Potser caldria fer un estudi amb profunditat de Riba, però des d’un punt de vista metodològic: com podem ensenyar Riba a l’escola perquè pugui competir amb l’acceptació de Salvat Papasseit o Martí i Pol? És clar que això podria ser extensible a tota la nostra literatura, i així contradiríem la voluntat de l’administració, que any rere any va dessagnant el ja de per si pobre programari escolar.

Sagarra. Tornant a l’Enric Vila i el seu llibre, Joan de Sagarra, fill de l’escriptor i poeta Josep Maria de Sagarra, ha sortit al pas d’algunes acusacions que Vila vessa damunt el seu progenitor tot parlant de Pla. És clar, si Pla és un independentista i has de desmerèixer la mala fama de col·laboracionista que ha arrossegat encara fins avui, una de les formes més directes de fer-ho és acusant els altres. “Tu també ho has fet, i encara pitjor i més gros.” Aquí podeu seguir la dialèctica de l’enfrontament, força penós al meu entendre. Considero que Vila erra quan decideix alçar el mateix dit acusador que ha volgut abaixar en el cas del seu “heroi” Pla. És lleig. I més en un país petit, on la majoria sabem qui era Sagarra, què va dir i què va fer. Com també ho sabem (o pensàvem saber-ho, segons ell) de Pla, o del recentment traspassat Porcel. Ara, Vila té raó en una cosa: caldria que Joan de Sagarra, o qui sigui, publiqués una reflexió sobre la figura de Sagarra pare, força arnada i malmesa pel pas del temps. No es tracta de “treure-li brillo” i exculpar-lo dels seus pecats, perquè l’ésser humà és en el fons l’aiguabarreig dels seus encerts i dels seus errors. Però sí que es tractaria de resituar-lo dins la nostra tradició, rellegir-lo per comprovar-ne la vigència, i entendre’l com a part del gresol català, on els pares de la pàtria i els pàries de la pàtria han anat convivint, pesi a qui pesi. Una altra cosa és que cadascú tingui els seus favoritismes i les seves llistes i exclusions, que tots les tenim, per al concepte de país que considerem el millor. Lamentablement, política i cultura semblen dos elements indestriables a Catalunya, com demostra altra vegada el “tema Pla”.


5 comentaris:

  1. Em va agradar molt l'assaig EL NOSTRE HEROI JOSEP PLA de l'Enric Vila. Pla no era independentista però sí que tenia una idea molt pràctica dels Països Catalans -ja la voldria per molts nacionalistes autonòmics-.
    Vaig llegir l'article del Joan de Sagarra carregant-se'l per les acusacions que fa a son pare. Joan de Sagarra està molt -massa- marcat per la figura del seu pare però al meu parer té raó quan el defensa de les acusacions de l?Enric Vila.
    I Riba és complicat però cal anar-hi a veure aigua de tant en tant per no ofegar-nos en la mediocritat oficial imposada.

    ResponElimina
  2. Jo no em preguntaria com ensenyar Riba a l'escola, sinó si cal ensenyar-lo a l'escola. Es podrien fomentar-se odis prematurs i injustos de l'estil de "La plaça del diamant".

    Vaig llegir l'article de Segarra. Tot plegat una polèmica de mestretites.

    ResponElimina
  3. Riba potser és el millor poeta català del segle XX. Amb permís d'Espriu i Carner, és clar.

    Crec que entre tots l'hem de tornar a situar al lloc on es mereix. A dalt de tot.

    ResponElimina
  4. Anònim5:36 p. m.

    Llunàtic, recentment he descobert una revista literària especialitzada en relats de ficció. Hi col·laboren molts escriptors novells. He pensat que t'agradaria llegir-te-la (de fet, ho he pensat una mica interessadament, perquè m'agradaria llegir què en penses, em fio molt de les teues recomanacions, menys la del Biel Mesquida, que no em va acabar de fer el pes i El professor d'història, que em costa molt d'entrar-hi): es diu LA LLUNA EN UN COVE i acaba de sortir el núm. 7: http://www.lallunaenuncove.cat . A veure què et sembla.

    ResponElimina
  5. Hem publicat aquesta entrada al nostre centre de documentació. L'enllaç el trobareu al link associat al nostre nom.

    Atentament,
    Fundació Josep Pla

    ResponElimina