"Narcís i l'altre", de Jordi Pàmias



-->
Si els humanistes insisteixen en la transmissió escolar dels valors més destacables de la cultura clàssica (cada vegada més blasmada pels defensors del cientificisme tecnologista, fins i tot entre les files de psicopedagogs amb formació humanística) és per la magnitud de referències i de materials que basteixen el nostre món d’avui. Amb el seu oblit, correm el risc de convertir-nos en un gegant amb peus de fang. Però avui no pretenc parlar de societat i educació, sinó de poesia, gènere que constantment ha pres el mite grec com a paràbola –en un sentit general– o com a imatge analògica –en casos puntuals–. No només esdevé un recurs poètic que li atorga una certa pàtina cultural pel coneixement dels clàssics i intel·lectual per l’assimilació del seu significat al discurs poètic, sinó perquè estableix una connexió directa amb els seus precedents, instaurant-se en una tradició determinada.
-->
A Narcís i l’altre, el poeta català Jordi Pàmias, amb una llarga i reconeguda trajectòria rere seu, feia ús del mite de l’egolatria per definir, ja des del títol de la coberta, la intenció d’explorar les relacions del jo –del poeta, del creador i del lector, evidentment– amb els individus que l’envolten. Però també esdevenia un posicionament molt concret, ateses les circumstàncies del moment: estem parlant de l’any 2001, després de sis anys de silenci editorial, i havent tancat un cicle temàtic, formal i líric amb La plana verda. Si Fuga del mil·leni situava de nou la seva veu en un món que, a poc del nou segle, li semblava feréstec i incomprensible, amb Narcís i l’altre i sobretot Terra cansada decideix que, malgrat el distanciament amb la realitat més immediata, encara pot oferir una lectura d’aspectes lligats a l’individu, que amb la perspectiva que ara li dota el temps esdevenen més intemporals. La citació de Martin Buber és clau per entendre aquest raonament: “Com és de poderosa la continuïtat del món de l’allò i que fràgil l’aparició del Tu!”

-->
El primer poema, “Atzar”, ja des del títol esbossa un dels motors que defineixen el món tal com el veu Pàmias. L’absurd d’una vida efímera, lligada a la sort, però, té la frescor de la memòria narrada a “Llenguatge”, i a través seu el coneixement de l’altre individu a “Fruit delitós”. Tanmateix, no cal oblidar el cos, la “Casa” de l’ésser, expressant-se a través del sexe en una imatge molt recorrent en la poesia de Pàmias. Evidentment, no hi falten temes com la mort (“Temps fonedís”), la metafísica de l’ésser (“Infinit”, “Incerta vida”), l’amistat (“Companys”)... Però la medul·la espinal del poemari sempre els relliga cap a la reflexió del jo i el món que l’envolta: “Sense la companyia de l’altre, esdevenim / uns fantasmes de pedra i silenci.”
-->
L'obra poètica de Jordi Pàmias, a més, fa de molt bon llegir, ja que sempre és escrita amb una deliciosa cadència rítmica, gens apressada, que pren elements de la naturalesa, del món rural, d’una contemplació de la vida a mitja llum, crepuscular.

Comentaris