7.7.09

Faltes d'ortografia


Fa uns dies, l’Antaviana proposava de forma involuntària un debat sobre la conveniència d'anomenar escriptor/a tothom qui escriu, o només cenyir el terme a un grup de professionals en funció d’unes normes establertes (obra publicada, premis guanyats, etc.). Un anònim, però, va considerar que abans d’anomenar-se a si mateixa “escriptora” calia que dominés les normes d’ortografia, ja que el text contenia alguns errors. Vaig trobar l’anònim d’una cruesa feridora, atès que el comentari de l’Antaviana no pecava pas de superb, sinó que l’apel·latiu li havia sortit amb la naturalitat d'una concepció "oberta" del terme. (Curiós: l'anònim posava en entredit aquesta concepció, al seu judici massa permissiva per l'exemple de l'autora del blog, però concloïa que "escriptor/a" és simplement aquell/a que domina l'ortografia, oblidant l'estil, la tensió narrativa, etc.) Però també va fer-me considerar que l’aprenentatge ortogràfic i estilístic ha de ser constant al llarg de la carrera literària, amb relectures i reescriptures dels textos produïts. Aconseguir que tot plegat esdevingui natural i fresc després de les revisions, que no es noti aquesta feina, és un dels aspectes més durs d’aquest ofici.

Pocs dies abans, jo mateix havia trobat deplorable que un periodista i escriptor professional (perquè algú li paga -i molt bé- per exercir-ne) com en Salvador Sostres, considerat per alguns el nou Josep Pla (fot-li fort!), publiqués al seu blog un parell d’articles inèdits (perquè els que li publiquen a l’Avui li deu revisar un/a corrector/a no tan ben pagat/da) amb errors ortogràfics i frases inconcluses, que denotaven la seva descurança i excessiva celeritat en la finalització de l’escrit. (Com que és impossible fer-ne un enllaç directe, busqueu l'article "La xusma quan calla" del dimecres 24 de juny del 2009 i comenceu a buscar els errors, com en el joc de les set diferències). I també sóc dels que, davant les errates dels llibres publicats que compro, es posa nerviós com si li punxessin el cul.

Tot plegat, però, no és res més que una conseqüència del poc valor que es dóna al tema lingüístic. Molts professionals de l’escriptura “tiren” de corrector no pas per al darrer retoc (d’altra banda lògic, necessari per guanyar perspectiva i rectificar aquelles petites coses que sempre passen per alt), sinó per a una “neteja” general. No es tracta que tothom del ram hagi de ser filòleg, sinó que domini al màxim l’eina de treball. El nivell lingüístic de molta gent que surt de Periodisme és lamentable, només cal escoltar les notícies de TV3. Us imagineu un cirurgià amb un pols inestable, o un mecànic que sabés canviar les bugies del cotxe però tingués problemes per ajustar els frens? És clar, l’únic perill de la gent que treballa amb la llengua és que aquesta es perverteixi, es deteriori i es converteixi en una romanalla, un llatí pervertit que doni una nova llengua romanç, el “catanyol”.

Després, talment fitxes de dòmino, el descrèdit lingüístic s’estén a la resta d’àmbits d’ús: els correctors estan (estem) mal pagats, perquè “tampoc és tan important la seva feina”, i de la mateixa manera que tothom sap de futbol, tothom es veu amb cor d’escriure els seus propis rètols, o estalviar-se la revisió abans que li facin la retolació del negoci. I així ens trobem un munt de forns que venen “PÀ”, o un gimnàs que et vol descobrir “CUALS són els beneficis” dels seus serveis de pilates.

La taca d’oli del descrèdit lingüístic (en aquest cas, de tinta), doncs, s’estén indeturable per tots els àmbits socials. Cal que els escriptors i les escriptores usin la llengua amb correcció (i molt més i tot, tenint en compte l’exemple de Porcel, Moncada o Pla que l’altre dia comentàvem), però també cal que no siguin els únics “guardians” de la sacrosanta llengua. Tots ens hi hem d’implicar, en la cura d’escriure i parlar correctament, perquè una cosa és l’ampliació lèxica a partir d’usos col·loquials, i una altra de molt diferent la perversió d’un model lingüístic fins a esdevenir un galimaties insofrible, a l’alçada dels pitjors argots, que acabi provocant la substitució total pel castellà, dins la situació diglòssica que vivim.

7 comentaris:

  1. Moltes gràcies David. La propera vegada abans de publicar res, revisaré el text.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord. La lluita en pro de l'ortografia a vegades sembla que està perduda.

    ResponElimina
  3. David, defenso per descomptat l'excel·lència ortogràfica; però de vegades em fa l'efecte que el català ha de ser una de les llengües que té una densitat més gran de "policies" ortogràfics (potser ja ens ho mereixem), un fet que pot frenar alguns a usar la llengua. Esclar, que si estem parlant de gent que s'autodenomina escriptor, hem de ser més exigents.

    ResponElimina
  4. Hola David i companyia:

    Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”.
    Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

    Després et comento.

    ResponElimina
  5. Ara ja és després:

    "La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant (si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics), tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel.listes ens preguntem contínuament (mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint) si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.
    I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.
    Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?"

    Perdona l'extensa citació, però la tercera mala salut del català de què parlà Joan Solà al Parlament m'ha semblat un bon complement a l'apunt.

    ResponElimina
  6. Tens raó que és important revisar a fons allò que escrivim...

    ResponElimina
  7. Ostia! Si Salvador Sostres és el nou Josep Pla, jo sóc el nou Rimbaud. Verge de la vera creu, com es poden dir aquests disbarats...

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.