El riu davalla


Dissabte, 4 de juliol.- El riu de la història no s'atura, el corrent no cessa en el seu davallar cap al mar. Abans que s'endugui en Baltasar Porcel, però, amics i coneguts l'evoquen des de les pàgines dels diaris de Barcelona. Els seus mètodes de treball, la seva personalitat i el seu llenguatge no han deixat ningú indiferent; i mentre uns parlen dels seus mèrits acumulats, d'altres li retreuen les debilitats que l'han convertit en el personatge polèmic dels darrers anys. Si els llegís, no crec que s'emprenyés: massa sabó per a algú que apostava per la independència d'uns posicionaments a contracorrent, a risc d'esdevenir incorrecte i desagradable, pot arribar a ser embafador i hipòcrita. Un dels millors textos sobre Porcel, però, crec que és d'en Toni Sala, aquí. Només he llegit Rodalies i sense gaire interès, però els seus articles (publicats en el seu blog personal pocs dies després d'aparèixer a la premsa) em resulten irresistibles. De fet, tal com argumenta Sala, la pèrdua de Porcel, més enllà de la seva obra, és la pèrdua d'un pes pesant per a la nostra llengua, que en el seu cas (i en el d'altres il·lustres com Moncada o Pla, afegeix) convertia en motor de la seva creativitat, conservant-la, enllustrant-la i duent-la fins al límit. Tanmateix, Porcel sempre m'ha semblat un personatge massa "inflat", amb algunes obres excel·lents i d'altres fluixes, tirant a mediocres (cas d'Olímpia a mitjanit), que escrivia la major part de la seva obra prosística en castellà (els articles de La Vanguardia), i esdevingut una paròdia de si mateix, com sol passar a tants i tants personatges de caràcter (Gimferrer, Moix, el mateix Monzó), encara que sigui en contra de la seva voluntat.

El riu no s'atura, per molt que ens enroquem al seu bell mig, disposats a resistir. Talment com Jordi Pàmias, al seu poema "Esmicolament" (del llibre Narcís i l'altre que ara llegeixo), escriu: "Som una illa, cadascú. I ens salva / l'erosió del vent i de les ones." En el mateix article de Sala a què em referia abans, l'autor ens parla del descens d'usuaris de la nostra llengua, poc més d'un 35%, segons els darrers estudis. Sóc a Barcelona passant la tarda, i de cop i volta em trobo en un Portal de l'Àngel desbordat pels compulsius que aprofiten les rebaixes. Em deixo dur per la direcció del corrent, tot parant l'orella, encara que ja sé que a la capital, i en determinats llocs, el descens pot esdevenir alarmant. Per combatre la suor (calenta per l'atmosfera i freda per la constatació), adquireixo una orxata delitosa i em submergeixo al Happy Books La Formiga d'Or. És, sens dubte, la prova de foc per comprovar la salut editorial catalana, perquè es tracta de negocis que aposten per la rendibilitat; i ja sabem què n'opinen, dels llibres en català.

En els pitjors moments és quan cal esbrinar cap a on bufa el vent i posar-s'hi d'esquena, així que les editorials catalanes han vist en l'edició de butxaca (per fi!) un dels remeis a la crisi de vendes i de manca de lectors. Els ha funcionat prou bé, amb el sorgiment de labutxaca i les ofertes puntuals de La Magrana o Quaderns Crema. Ara fa un any al mateix Happy Books on em dirigeixo, només hi havia algunes lleixes amb novetats. De llibres en butxaca en català, res de res. Vet aquí, però, que al passadís esquerre de l'entrada hi trobo tot el catàleg (tot!, o així em sembla) de labutxaca. És més, Edicions de 1984, que són molt murris i tenen una llista de noms ben llaminera, també hi és present amb els quatre asos que inauguren el seu segell de butxaca: Buzzati, Balzac, Guelàssimov i Magris.

Em faig amb El Danubi, de l'autor triestí Claudio Magris, i quan arribo a casa hi llegeixo: "Des d'Heràclit, el riu és, per excel·lència, la figura interrogativa de la identitat, amb la vella pregunta de si és possible banyar-se dos cops en les seves aigües, i Descartes, amb el seu famós tros de cera blanca, dura i freda, que a prop del foc canvia de forma, de mida, de duresa i de color, tot i que continua essent un tros de cera, va començar a pensar segons idees clares i distintes a la vora del riu...". El riu, cabalós o esprimatxat, sempre s'ho enduu tot per endavant. Però per a la seva existència li cal un llit, i és en aquest pòsit on s'hi troben els minerals, que tan obsessivament provaven de garbellar els pioners de l'oest americà. El pòsit de Porcel està per veure, malgrat que l'intuïm. Però és encara més important que hi hagi gent disposada a garbellar la llera del nostre riu per trobar-lo i preuar-lo.

Comentaris

  1. Hola,
    buscant pel google Sam Abrams, he trobat un escrit que feres el 2007!
    maedeu!
    Bé, que volia dir-te que m'ha agradat, i que em sembla interessant la reflexió. ara
    no tinc ganes de llegir el post més actual,
    però et mantinc enllaçat.
    Dew!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Maria. Passa't pel llunÀtic i digues la teva sempre que vulguis, només faltaria.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada