22.7.09

Certes nits


Certes nits, molt de tant en tant, Morfeu fa figa i no té forces per venir a buscar-me. En un moment determinat, quan sóc ben bé al llindar que em separa la consciència del somni profund, algun so inquietant, algun temor profund m’estira del pijama i em fa surar de nou en les tenebres de l’habitació, matisades pels clarobscurs que s’escolen de l’exterior, on els fanals governen amb una certa penombra. Després, un cop desvetllat, m’és impossible tornar-me a adormir, donant voltes al llit, fins que m’alço i vago erràtic per la casa, cercant alguna activitat entretinguda.

Potser són aquestes les nits que anomena Dino Buzzati (1906-1972) en el títol del seu darrer recull de narracions en vida, Les nits difícils. Aquesta inquietud soterrada, informe, fabulosa pel seu poder d’elucubració, no és res més que un manat de terrors humans: la mort, el dolor, la soledat... Buzzati, que era un escriptor irònic fins al sarcasme, exorcitza aquests temors exposant-los en tota la seva cruesa, però fent-los adquirir formes surrealistes, absurdes, que en comptes de provocar el somriure del lector provoquen una ganyota de reconeixement. Sí, Buzzati també experimenta aquests temors de què parla, però se’n fum una mica de tots nosaltres quan ens els ensenya tal com són, descarnats, avergonyint-nos per aital exposició de les nostres debilitats.

I, tot i això, la poesia de les seves històries és bellament i dolorosament melangiosa. A “El Papu”, per exemple, tota una població decideix acabar amb aquesta criatura fantàstica que s’apareix durant el somni per provocar-nos malsons. Però en percaçar-lo, Buzzati fa adonar-nos que l’hòrrida criatura era en realitat un ésser “més delicat i tendre del que es creia. Estava fet d’aquella impalpable substància que vulgarment s’anomena faula o il·lusió, tot i que era de veritat.” Una paradoxa, la primera de totes: els homes, espantats per la seva pròpia imaginació, decideixen acabar amb ella.

Certes nits són difícils perquè fan que ens enfrontem als nostres terrors, és a dir, a nosaltres mateixos. D’aquesta confrontació neixen els contes tristos, irònics i incisius de Dino Buzzati, que ens acara a tota una sèrie de ficcions fantàstiques, molt més reals del que pot semblar a priori. Les podeu trobar en aquest volum, o bé a Seixanta contes, ambdós editats per Edicions de 1984.


2 comentaris:

  1. Visiteu Pots sentir-me? (www.potssentirme.blogspot.com)

    ResponElimina
  2. Hola, jo de Buzzati he llegit, la famosa invasió de Sicília pels óssos, en castellà, no sé si està traduïda, però era una bonica edició de Gadir. I tinc pendent, el desert dels tàrtars, de la que he sentit molt bones crítiques, bon estiu!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.