15.6.09

Vacances interiors


Aquest estiu, per mor de la tant udolada crisi, a casa ens haurem de conformar amb el turisme interior. Que no em desagrada, no me’n queixo pas; però també em deleixo observant altres formes de viure, oïnt parlars que de tant en tant desxifro i ocasionalment exercito. Tanmateix, també fa bonic fer país, i tinc ben clar que, abans de conèixer-lo en primera persona, en aquestes ocasions vull anticipar-m’hi a través del paper. És a dir, que abans de petjar-lo, d’assaborir-lo o d’olorar-lo, vull prémer-lo amb els capcirons dels dits i entendre’l a través de la lectura que algú altre n’hagi pogut fer.
I no em refereixo a les guies turístiques, tan pràctiques quan viatges a l’estranger. Em refereixo als textos dels cronistes, dels professionals de la ploma que tenen l’art i la professió de copsar l’ànima d’un paisatge i de la seva gent. Com que el nostre objectiu és la Vall d’Aran, intuïa que en Josep Maria Espinàs n’hauria escrit alguna cosa al respecte. No em va costar ni mitja hora d’entrar a la llibreria Canuda (on acostumo a comprar els llibres de segona mà) i remenar les prestatgeries fins ensopegar amb Viatge al Pirineu de Lleida, un clàssic de la seva ingent producció datat el 1957, que en aquest cas es correspon a una cinquena reimpressió del 1983.
Tinc per un dels millors l’Espinàs, malgrat que els darrers anys molts dels seus articles em semblin una mica fluixos. Són moltes dècades de professió, de petjar camins de terra i de tinta, de forjar un estil característic, d’instaurar-se com a baula de la tradició prosística catalana, amb precedents de l’alçada de Ruyra, Ors, Sagarra o Pla. No només de poetes i novel·listes viu la nostra tradició, potser un pèl mancada de dramaturgs i assagistes. Però el país és petit i la llengua maltractada, i malgrat tot el passat de “plumilles” és esplèndid. Un altre dia parlaré del seu futur, una mica magre pel poc paper de la premsa en català, reduïda a l’Avui i El Punt.
Malgrat no creuar fronteres, se m’afigura un estiu força plaent tot i esdevenir de turisme estrictament interior. I no només parlant de la geografia catalana, sinó de la pròpia, que comença amb el propòsit de llegir atentament l'Espinàs, poc després llegir atentament l’Aran i al capdavall, en els congosts i els meandres dels rius del pensament, forjar la reflexió de la vivència. I com més fang de qualitat tingui en el meu llit, més mineralitzada n’ha de brollar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.