17.6.09

"Una màquina d'espavilar ocells de nit"


En una època literària confusa, el retorn a les arrels pot interpretar-se com un gest transgressor, irreverent. Quan el concepte de novel·la està més discutit que mai, quan la ficció retrocedeix fins esdevenir un garbuix indestriable de la realitat, quan el periodisme i el dietarisme esdevenen noves formes narratives més enllà de les seves limitacions conjunturals, adobar-ho amb una aposta pels models clàssics pot esdevenir una temeritat. Tot plegat és el que proposa el músic, periodista, filòleg i pensador renaixentista (per la seva voluntat de tastaolletes) Jordi Lara en el seu bateig literari. Si us dic que el llibre es divideix en set assajos sobre el món de la cobla sardanista, la majoria esbossareu un badall, no ho negueu. Ara bé, si us dic que aquest només és l’embolcall que cal desembolicar per gaudir d’una màquina d’espavilar la llengua i les papil·les gustatives dels lectors enjogassats, m’estaré cenyint més a la realitat.
Aquest llibre és una paradoxa fonamentada en el contrast que suposa enfrontar d'una banda una temàtica clàssica, antitètica dels lectors contemporanis (i m’atreviria a dir, per desgràcia de la sardana, dels melòmans contemporanis) explicada amb una llengua terrosa, de fort regust osonenc; i de l'altra, una concepció postmoderna del text, fragmentat en set unitats independents però a la vegada vasos comunicants que avancen i reculen en el temps de la memòria, fet a partir de diversos gèneres (periodisme, narrativa, dietarisme, assaig), embastat amb la cultura personal de l’autor i culminat amb les referències pertinents a una realitat sotjada. Vaja, la línia que podem resseguir amb Claudio Magris, Ryszard Kapucinski o Javier Cercas, capaços de convertir l’article d’opinió en un exercici fascinant d’entreteniment i de profunditat, d'altra banda habituals en la novel·la, el gènere més brillant i preuat de la prosa.
Els capítols o apartats avancen units per la biografia personal de l’autor/narrador, i pel tema central, el món de la cobla. La lent temàtica, però, va augmentant a mida que passem les planes: el bateig de foc, “Una màquina d’espavilar ocells”, és una divertida i entendridora rememorança dels inicis de Lara en el món de les cobles, on coneix tota una colla de personatges “de la ceba” força peculiars, amb un caràcter i unes maneres que ens expliquen el país i el seu temperament en èpoques pretèrites. És, per tant, una narració iniciàtica, amb tot el lirisme que pot deixar entreveure l’humor sorneguer i foteta que gasten personatges i narrador. “L’esglai del tito Loreto”, contràriament, arrenca de l’analogia entre la reflexió personal de les arrels andaluses familiars, visitant un oncle que viu al poble del seu pare, i la investigació sobre Pep Ventura, personatge capdal en la creació de la sardana al segle XIX. “Está claro que uno no es de donde nació, sino de donde quiere morir”, sentencia l’oncle Loreto quan descobreix la dèria del seu germà per compondre sardanes, i estableix la identificació entre la música i la definició personal: "Pensava en la perversa necessitat d'aferrar-se a alguna cosa, quansevol cosa -una música, per exemple, com qui tira una àncora- per reinventar-se a un mateix i burlar l'enyor."
“Quasi amors en solfa” torna al sentit de l’humor per desmitificar, ironitzar i treure punxa al tema de l’amor i la música, exemplificat amb la imatge de l’amor d’estiu. Més elegíac és “Tants mons per anar a raure”, on Lara retrocedeix fins als seus anys de formació de piano, així com els seus primers passos com a intèrpret d'orgue en les múltiples esglésies vigatanes. Una vegada ens ha agafat de la cua i ja no ens deixa anar, però, és quan ens posa a prova, assajant unes interpretacions de l’obra i la personalitat d’uns quants personatges fonamentals del món sardanístic: l’intèrpret de tenora Ricard Viladesau, i els compositors Joan Garreta i Manuel Saderra i Puigferrer. Aquí és on rellueix la seva capacitat verbalitzadora per transcriure (o aproximar-s’hi, a causa de la voluptuositat de la matèria) els sentiments que provoca la música en l’oient i en els creadors.
Ja us dic ara que abans de llegir Una màquina d’espavilar ocells de nit el meu coneixement del món de la cobla i de la sardana era nul. No sé pas si Jordi Lara m'ha despertat l’interès per aquesta temàtica, per aquest univers tan ben desvetllat i explicat en el seu llibre, però sí que m’ha reafirmat en la convicció del poder de la paraula, no només com a eina de coneixement i d’entreteniment, sinó com a bisturí del sentiment humà i com a clau per obrir la capsa de Pandora de l’entusiasme, que és sens dubte allò que ens arrossega a girar la portada d’un llibre i acarar-nos al discurs del seu autor. Encara que ens parli del sexe dels àngels.

1 comentari:

  1. Hola,
    recomano aquest llibre de relats perquè em sembla un llibre valent, encara que sembli anar a contracorrent per la temàtica, però la biografia de l´autor, la introducció a la cobla sardanista, i tots els diferents personatges fan uns relats amb un llenguatge acurat i una adjectivació riquíssima.
    No és fàcil a TV3, que es creuen molt avançats, defensar un programa com el que fa en Jordi Lara.

    És de la Plana de Vic, encara sembla que el vegi observant el ball de l´Àguila, i la representació del Merma. Anar prenent apunts...
    Imma

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.