"Bèlgica"



Tenim esvalotat el galliner per la guilla de la selectivitat, com cada any per aquesta època. Sembla que una de les dues opcions de l’examen de català d’enguany duia com a lectura “Bèlgica”, un poema de l'ínclit Josep Carner escrit a l’exili (d'on va tornar breument, acte que recull la fotografia des d'on ens saluda, per morir-hi poc després). En ell hi lloa un petit país tranquil, organitzat, burgès, civilitzat, tal com li hagués agradat reproduir en la seva enyorada Catalunya. N’hi ha que, des de posicions espanyolistes (aquells que s’autoanomenen no nacionalistes o constitucionalistes), critiquen que la prova de castellà hagi estat més assequible (ergo, entenen que de menys nivell) comparativament. D’altres, companys i companyes de feina, angoixats i/o mimetitzats amb el patiment dels seus alumnes, addueixen les dificultats del text al no haver-lo treballat, o al formar part del primer curs de batxillerat (massa llunyà en el temps). Finalment n’hi ha que, com en Vicenç Partal en un bon article, simplement aproven el rigor de l’exigència acadèmica i no entenen tant d'enrenou.

No sé pas si sóc salomònic, conciliador o pactista, però crec que tothom té una mica de raó en aquest assumpte. És ben cert que és una tasca agosarada fer entendre a la jovenalla d’avui dia, sobretot la de l’àrea metropolitana, textos que no emprin un llenguatge estàndard (tirant a col·loquial, d'aquell del bueno, el rollo i l'allavontes). Ni el Tirant que marxa a l’Àfrica a cristianitzar infidels s’hi hagués avesat, a una prova tan àrdua. D’això, tots en tenim la culpa: les administracions per fer unes programacions cada vegada més “facilistes”; els mitjans de comunicació per difondre uns valors totalment allunyats de la cultura, l’esforç i el respecte per la tradició; els professors (que ningú m'acusi de corporativisme) per plegar-nos a les voluntats administratives i paternes de substituir la protecció per l’exigència; els catalans en general per difondre la brama que la nostra llengua és carrinclona, difícil i impopular.

D’altra banda, és veritat que la prova de català és més exigent que la de castellà. Dic exigent, no pas difícil: per molt que s’hi entestin els senyors i senyores de C’s i UPD, l’alumnat de l’àrea metropolitana domina molt més el castellà que el català. Per tant, n’aprovaran molts més en la primera prova que no pas en la segona. No es tracta d’un menyspreu administratiu per la llengua que defensen a ultrança, sinó d'unes competències naturals per a molts alumnes. D’aquí que seguim insistint amb la necessitat de preservar el català, convertint-lo en llengua vehicular, donant-li tantes hores com calgui i el que vulgueu. No es tracta de provocar una guerra per la supremacia que no cal lliurar, perquè la tenim perduda i seria absurda; es tracta de lluitar per la supervivència.

Finalment, estic d’acord amb en Partal en mantenir aquest nivell d’exigència lingüístic. Però, atenció: correm el perill de mostrar una visió fossilitzada de la nostra llengua i literatura. No es tracta de rebaixar el nivell dels textos substituint Carner per Moliner i el pròleg a la Ilíada per un article d’en Monzó. Es tracta d’apujar el nivell de l’ensenyament per dotar els alumnes de més recursos, dotar-los de les capacitats per arribar a entendre per si sols els textos. Es tracta d'estimar-nos més la nostra llengua, de treure'ns del damunt aquest complex d'inferioritat que no només cueja encara, sinó que s'enforteix a mida que el consum de productes d'entreteniment va augmentant, i amb ells el castellà com a mitjà únic i hegemònic de difusió.

Passo per alt les opinions dels professionals que han entès les dificultats i les queixes dels alumnes, perquè seria referir-se per enèsima vegada al llibre de greuges del professor de secundària que subscric completament. La realitat és la que és, i davant els resultats dels darrers anys, amb l'ensenyament tal com està plantejat, caldria una revisió d'aquesta mena de proves "a la baixa". D'on no n'hi ha, no en raja, tinguem-ho clar. O bé fem com ja he dit, al revés: revisem els continguts "a l'alça", el més racional però impopular (és a dir, al·lèrgic als vots dels soferts ciutadans).

No ho oblidem: aprendre no vol dir demostrar que sabem fer coses, sinó demostrar que podem arribar a fer-les, sempre i quan hi esmercem temps i esforç.

Comentaris

  1. M'has robat el post. De totes maneres: pel que he anat veient a les notícies, no es queixaven només del nivell lingüístic de Carner, sinó també del fet que fos un poema. Com si el fet de ser en vers fos una dificultat afegida.
    Ara, que trobin difícil una pregunta sobre adaptacions cinematogràfiques de la guerra de Troia, a mi, se m'escapa...
    j.t.

    ResponElimina
  2. David Madueño3:52 p. m.

    Benvolgut Joan, tens tota la raó: de fet, un post derivat d'aquest seria l'al·lèrgia que senten els alumnes (i la societat en general) envers un gènere malentès i maltractat com la pobra poesia. Si vols, et cedeixo la paraula, i prometo no trepitjar-te de nou.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada