29.6.09

"Silenci de plom", de Salvador Company


Ressenya apareguda a la revista Caràcters, núm. 47, Juny 2009

"Mecanismes i fantasmes"

Com si la inicial que el denomina fos a la vegada marca d'estigma i símbol de camins creuats, X., narrador de Silenci de plom, és el centre i l’eix que vertebra les tres línies narratives assajades per Salvador Company en aquest exercici complex i treballós, reconegut amb el darrer premi Joanot Martorell. A través de l'escriptura del seu dietari se’ns transfigura de forma simultània en crític, lector i protagonista de la trama, sempre a la recerca dels fantasmes que marquen el seu passat i el seu present, persones desaparegudes o bé amb les identitats fragmentades, amagades rere un cas policíac de desaparició, un poema èpic i una novel·la de ciència-ficció. Tanmateix, la vistositat de l’aparell literari ensopega amb el desnivell estilístic dels tres espais narratius esmentats, massa acusat per sostenir una novel·la que, malgrat la sorprenent creació de mecanismes, no acaba de resistir una lectura unitària. Dit en altres paraules: les peces del trencaclosques, fetes amb dimensions massa diferents, no acaben d’encaixar del tot bé.

La dispersió que suposa mantenir la tensió narrativa alternant-se en tres línies diferents s’accentua amb la varietat d’espais i temps, i amb la variació de veu i llenguatge. Si bé sabem que X. viu en l’actualitat a Anglaterra, on exerceix de docent i de traductor, la novel·la arrenca en el passat, amb l’evocació de la seva companya M., una periodista desapareguda en estranyes circumstàncies, quan investigava l’assassinat d’un regidor valencià. Seguint-li la pista, X. ensopega amb una trama de corrupció urbanística que implica polítics, empresaris constructors i la màfia russa. Pel camí es creua amb personatges pintorescos, descrits i recreats amb l'ajuda de la seva llengua materna, farcida de trets col·loquials i d’una sintaxi hàbil i colorista, a estones sorneguera.

L’ambició dels pressupòsits narratius, però, fa que Company transcendeixi el gènere policíac o la denúncia ideològica. En primer lloc, amb l’anàlisi obsessiva de 212, un llarg poema èpic d’Eveli Volero, autor maleït que evoca l’estada del seu pare, exiliat republicà, en un camp de concentració nazi. És una nova recerca que du el protagonista a qüestionar-se la personalitat del Bolero pare, i a gratar en la memòria dels testimonis vius que resten. En segon lloc, amb la traducció al català de Quiet Lead, una novel·la adscrita al gènere de ciència-ficció de gran èxit comercial però de qualitat, que acaba convergint de forma atzarosa amb les trames fins ara obertes. I si bé al començament sobta l’alternança d’aquestes tres línies narratives, aviat entren en contacte a través d’un joc de miralls, posant al mateix nivell realitat i ficció: la protagonista de Quiet Lead troba un poema èpic del seu pare desaparegut, tal com passa amb 212 de Volero; la dona del narrador de la novel·la, Mary, desapareix com la dona de X.; Quiet Lead durà en la traducció catalana el títol de Silenci de plom, el mateix, a la fi, que l’obra que els conté.

Silenci de plom és un exercici de mecanismes enginyats a partir d’un rigor i d’una complexitat assumibles, però que oblida desencantar-se de l’exercici mecànic per oferir al lector un cert nervi narratiu. La desaparició de M. és un motiu molt ben narrat al començament de l’obra, però si bé les entrevistes per esbrinar la identitat de Bolero o les evocacions als camps de concentració i a la literatura sorgida de l’Holocaust demostren les aptituds de l’autor, l’obra s’afeixuga i es dispersa quan insisteix en l’exercici literari més complex de tots: la creació de 212 i la posterior anàlisi filològica. Si bé les anotacions crítiques sobre el poema èpic ajuden a fer-nos-el més comprensible, enriqueixen el joc de referències amb Quiet Lead i la desaparició de M., i fan més versemblant la novel·la, també és veritat que tenen l’encant literari d'una tesi doctoral. El mateix succeeix amb la traducció de Quiet Lead, que permet a l’autor plantejar tota una sèrie de reflexions al voltant d’aquest exercici de re-creació que és la translació lingüística.

Gran part de la novel·la dels darrers anys es construeix com un monstre de Frankenstein, a partir de pedaços que pertanyen a altres gèneres, i fins i tot a altres autors. La trama s'aprima en benefici d'una xarxa densa d'idees i reflexions, sorgida d'aportar trets assagístics a la veu narrativa. Així, el lector té la sensació d'endinsar-se en una obra total i aclaparadora. L’estil, però, és en darrer terme la pedra angular que suporta tota l’estructura, lligant la dispersió sense perjudicar la fluïdesa narrativa. Malgrat haver sabut triar les matèries primeres que basteixen l’obra, i tot i haver-la concebut amb ambició i generositat, a la criatura de Salvador Company li manca harmonia en els moviments, ànima en la mirada i la capacitat de seducció adequada per suspendre qualsevol reticència lectora envers aquesta mena de propostes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.