Joan Solà


Darrerament se m’acumula la feina amb articles que no tracten de forma directa la literatura però sí la llengua de difusió d’aquesta, el català, que acostumo a emprar per llegir i escriure. Primer va ser el tema de la selectivitat, i ara és el del darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat al lingüista Joan Solà. No conec personalment el professor Solà perquè vaig cursar els meus estudis de filologia catalana a l’Autònoma, però sí que el conec a través de les seves obres i, sobretot, dels seus articles al diari Avui. Val a dir que m’admira la dedicació de tants i tantes lingüistes, gramàtics i filòlegs a l’estudi d’una disciplina tan complexa i de vegades relliscosa com la llengua. Jo era dels que preferia la literatura, que es gratava el cap i badallava de tant en tant quan es tractava de fonètica o sintaxi. És per això que encara valoro més la tasca d’aquests homes i dones de lletres, amb una capacitat analítica, tant discursiva com organitzativa, que s’escapa al meu caos mental, capritxós, que amb prou feines ha arribat a controlar els mecanismes més rudes per distingir una oració subordinada substantiva d’una oració subordinada adjectiva.

Però de Solà m’interessa sobretot el seu compromís polític, íntimament lligat al seu compromís lingüístic. La llarga tradició d’estudis històrics ha demostrat que la supervivència d’una llengua depèn dels seus parlants però també de les mesures que els protegeixin, que els facin sentir còmodes amb la seva elecció, que no els penalitzin o els obliguin a la deserció lingüística. I tot plegat només és comprensible dins d’un estat que promogui, defensi, protegeixi i faciliti l’ús d’una llengua determinada. Com que l’estat espanyol ha demostrat en múltiples ocasions la seva al·lèrgia a les concepcions políglotes, com que el govern català ha fet i fa mans i mànigues per mantenir l’equilibri entre la defensa de la llengua del seu propi territori (el català) i la constitucionalitat per garantir els drets de la llengua del país al qual pertany administrativament (el castellà), la conclusió és que necessitem un Estat català. Aquest estat, ja sense els complexos dels greuges, desgreuges i altres martingales polítiques, assistiria a la “normalització” completa del català com a llengua de cultura, de comunicació, d’organització i de poder. També li atorgaria visibilitat, és a dir, que fora de les nostres fronteres fos respectada com qualsevol altra, i no pas considerada un patuès, una relíquia o els ancestres d’una tribu en vies d'extinció, tal com pretenen molts (i tal com queda clar en els comentaris de molts lectors de la notícia, aquí i aquí).

Joan Solà és un professional respectat però també polèmic, perquè denuncia la situació política, social i administrativa del català sense pèls a al llengua (mai millor dit). Davant el perill que suposa la seva situació actual, molt pitjor que en èpoques de prohibició agressiva, no valen mitges tintes. S'han acabat les mans esteses, la comprensió, el "parlem-ne" que sempre vénen d'una sola banda, la nostra. Cal plantar cara, emprenyar-se, denunciar i treballar per canviar aquesta situació. De moment, el professor Solà ja ha rebut un premi que el projecta, tant a ell com al seu treball i les seves paraules. Enhorabona.

Comentaris

  1. Felicitats al Joan Solà pel Premi, que se'l ben mereix.
    "Catalunya només ens té a nosaltres", va dir el President Companys. Recordem-ho.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada