"Jardí clos", de Joan-Baptista Campos


L'ésser humà ha anat perfeccionant al llarg dels segles l'art de la jardineria, nascut de la basarda que li provoca la naturalesa salvatge. El jardí és la màxima expressió de la demiúrgia humana perquè demostra la seva capacitat per a controlar i reproduir la vegetació fins a l’extrem de modelar-la i combinar-la al seu antull. El jardí, però, també ha servit al món de les arts per simbolitzar molts altres elements. A Jardí clos, el poeta valencià Joan-Baptista Campos empra la imatge per situar-nos en un espai íntim, interior, des d'on observa el món i l'interpreta. És a la vegada el recer on recloure's davant les inclemències diàries i l'espai de reflexió i creació del poeta. Els arbres, les plantes, els ocells i els insectes que el conformen esdevenen una imagineria substitutòria de la seva paraula directa, a la manera de Vinyoli. És, doncs, a través de les imatges naturals que, una vegada desxifrada l'analogia, assolim la comprensió de la reflexió proposada.

El llibre, guanyador del I premi Manel Garcia Grau, es divideix en quatre parts ben diferenciades: a “Inventari amb veus” se'ns parla des de l’interior del jardí (“I si aquest mur que em mira / només fóra un espill?”), des d’un estat de desassossec definit a través de les referències a la tardor, l’insomni, la nocturnitat i la mort. Amb “Línies de fuga”, però, comencen a filtrar-se dins el jardí una sèrie de rajos per on el poeta veu una fugida no pas física, sinó mental cap a altres interessos que no siguin tan immediats, tan entotsolats. Per fer-ho fa servir la prosa poètica, que narrativitza el seu nou discurs interior, duent-lo a parlar de la guerra, del company desaparegut (transfigurat en la dedicatòria a Manel Garcia Grau, que intitula el premi rebut per Campos). Gràcies a aquesta observació per damunt de la tanca que el protegeix, s'adona que “Altrament, un jardí també és un petit univers. I la vida és això: memòria, aprenentatge de la mort.”

Cal ser fort, doncs, davant les realitats que l’experiència desvetlla. A “Resistències” ens parla de les dureses que cal enfrontar: la malaltia del temps, la violència implícita en la naturalesa, la impossibilitat d’evadir-se, i finalment l’exili interior i el gaudi de les petites coses com a remeis de tot plegat. Finalment, abandona per uns instants la seva reclusió, fent-nos passejar per la “Ciutat rere la boira”, un paratge inhòspit fet de fronteres, pluja, grisalla i degradació. Cansat de vagar-hi retorna a casa, on “Trobes l’espill ple de pols, / els plats solitaris, / la puresa freda dels ganivets, / les parets desllustrades, / aqueixa grogor decadent de les fotos.” El rovell i la descomposició del pas del temps sura entre els darrers poemes de Jardí clos, que si bé afigura la ciutat com un element monolític, d’una grisor immutable al pas del temps, mostra la naturalesa humana més afí a la naturalesa, lligada als canvis climàtics i al cicle vital. És per això que, malgrat el to tardorenc i crepuscular que envolta la majoria dels poemes, sempre hi ha una certa esperança envers l’horitzó, envers la primavera, encara que de tant petita ens ho prenguem amb una mica de recança: “El celatge anuncia la nit, única, / bevent un got de vi, escoltant Schubert, / mentre l’esperes.”

Us recomano fer un cop d'ull a la magnífica crítica de Vicent Usó, escriptor i crític de qui acabo de descobrir una activitat internàutica efervescent a través del seu blog El rastre de Clarisse i del seu web personal.


Comentaris

  1. La veritat, i queda malament que ho diga jo, però és molt bo el poemari... Gràcies per les teues paraules!

    http://perifericedicions.blogspot.com

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada