6.6.09

"El jugador", de Dostoievski


Podem parlar d’obra menor en Dostoievski? Potser que parléssim de camp de proves, perquè si bé El jugador nasquí com a obligació contractual editora, també és cert que prefigura amb gràcia i encert els elements que poc després orquestrarà a la gegantesca Crim i càstig, que llavors ja treballava. Alexei Ivànovitx, el seu protagonista, és un personatge molt semblant al de Memòries del subsòl (una altra obra breu de dimensions però densa de pòsit que va impressionar el selenita que us escriu): malgrat (o a causa de) la seva formació intel·lectual, aquest jove un pèl idealista i força ingenu, combat la moralitat petitburgesa de l’Europa del segle XIX, que representaven els francesos (l'accentuació depèn de l'ortografia valenciana aplicada a aquesta traducció): "El francés és de mena un producte del positivisme més petit burgés, més mesquí, més vulgar, en una paraula, l'ésser més avorrit del món. Segons el meu parer, sols els novençans i sobretot les senyoretes russes se senten captivats pels francesos. Tota la gent com Déu mana ho adverteix immediatment i sent aversio per aquesta repetició de les formes preestablertes, de la cortesia de saló, de la desimboltura i de la frivolitat." Cínic, sarcàstic, esquerp, ocurrent i temperamental, Alexei és un pobre infeliç enmig d’una plèiade de personatges lamentables, pels quals Dostoievski no sent cap mena de commiseració.

L’imaginària ciutat de Ruletenburg és l’escenari on es desenvolupa l’enrevessada trama que té com a teló de fons i com a motor narratiu el món del joc, en aquell moment efervescent a Europa gràcies al predicament que les classes dominants tenien per l'entreteniment frívol i dispendiós dels casinos. Alexei, preceptor dels fills del general Zagorianski, és testimoni de les relacions del seu amo amb la bella aprofitada Blanche de Cominges i l’usurer francès Des Grieux. Polina, la filla del general, per qui Aleksei sent una devoció amorosa, li demana que jugui per ella al casino amb l’objectiu de guanyar diners i deslliurar el seu pare dels deutes contrets amb el francès. És així com el protagonista analitza els mecanismes del joc i conclou que es tracta d’una atracció pel risc similar a la vida: qui més arrisca i menys tem perdre més coses té a guanyar, tot i que la inèrcia de l'èxit, la seducció pel poder, pot conduir fins a una caiguda terrible. Tanmateix, el risc val la pena pel que té de deslliurament d’una vida mediocre, abocada al càlcul constant dels riscos.

L’estudi psicològic de Dostoievski sobre les repercussions físiques i mentals del joc en els personatges, però, no pertanyen a l’òrbita de la moral religiosa. Ben aviat el narrador acusa tant el cristianisme, per la seva doble moral, com el protestantisme, pel seu culte al sacrifici i el treball. Potser sí que en Dostoievski feia osca l’ortodòxia russa, però la seva crítica ateny no pas un model de moralitat religiosa, sinó un model de moralitat humana, social i cultural, que l’any 1866 defensava el domini dels valors frívols i injustos de la burgesia i de la mentalitat petitburgesa. Tanmateix, fins i tot l'aristocràcia representada per l'educació primmirada de l'anglès míster Astley i per la personalitat insubornable de l'àvia Antonina és incapaç de deslliurar-se de les passions amoroses, pel que fa al primer, i de la passió del joc, pel que fa a la vella milionària. També esdevenen víctimes, involuntàries o no, de la corrupció que s’estén com una taca d’oli en les relacions humanes, socials i econòmiques, i que amb tanta excel·lència demostra analitzar i descriure l'escriptor rus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.