2.6.09

"El gaucho insufrible"


Hi ha dues obres bàsiques que fonamenten la reputació de la narrativa del desaparegut Roberto Bolaño, que encara no he llegit: Los detectives salvajes i 2666. Talment cercles concèntrics, em vaig apropant al nucli dur de la seva labor a través de novel·les pretèrites (Estrella distante, Nocturno de Chile) i reculls (Putas asesinas, El gaucho insufrible). Aquests darrers volums de narracions curtes són un exemple de com un prosista nat de doll inesgotable i llenguatge exuberant pot perdre’s sovint en històries menors, anecdòtiques. I malgrat l’estil brillant i aclaparador de la seva prosa, acaba per rebaixar les expectatives inicials del lector, atordit davant una irregularitat empipadora.
És possible que tot sigui per culpa d’un efecte acumulatiu: el recull s’articula a partir d’una narració magnífica que, per la seva brevetat, és impossible d’editar per si sola, però que per la seva qualitat desmereix qualsevol altra pàgina que li faci ombra. Així, “El gaucho insufrible”, que intitula el volum, és una narració de ressons quixotescos, la renúncia d’un advocat jubilat de Buenos Aires davant el caos en què se submergeix la realitat circumdant (la crisi del “corralito” argentí), la despossessió de tot allò que l’individualitza i l’entrega a una vida aparentment mediocre i salvatge en un poble de mala mort de la Pampa.
Amb Pedro Páramo de Juan Rulfo en algun lloc polsegós de la memòria, l’advocat es reconstrueix enmig d’un món atemporal, gairebé etern, distant de qualsevol altre lloc, i de marges infinits com és aquest desert clapejat de matolls i conills, l’únic ésser viu caçable. L’advocat es construeix una nova personalitat que exteriorment consisteix en deixar-se créixer cabells i barba, deixar-se clivellar pel sol i vestir-se a la manera dels gauchos (barret i pantalons bombatxos); interiorment, es tracta de simplificar tots els conceptes i preocupacions fins esdevenir elements bàsics com la supervivència i la pèrdua en l’oblit.

4 comentaris:

  1. Li diria que no perguera massa el temps en els relats... De Putas Asesinas hi ha dos que m'entusiasmen: Putas Asesinas i El retorno. La resta, igual que el Gaucho... pssss. Però 2666 i Los detectives salvajes no tenen res a vore, novel·les magistrals, perfectes!!

    ResponElimina
  2. M'acabes de fer venir un dubte sobre com cal començar a llegir les obres dels autors, si per les obres majors o per les obres menors (si es dóna el cas que puguem decidir clarament quines són quines). Perquè jo vaig començar a l'inrevès: "2666" i "Los detectives salvajes". I "La literatura nazi en América", tirant més endavant; allà m'he plantat, per ara. I la diferent perspectiva obre tot de possibilitats... percebre les obres menors com a esbossos, percebre les obres majors com a decepcions...
    Una abraçada,
    j.t.

    ResponElimina
  3. Jo vaig començar Bolaño el dia que un amic em va deixar "La literatura nazi en América". D'aquí a Detectives i després els relats. I quan va sortir 2666 m'hi vaig llançar. L'única decepció significativa: "La pista de hielo". I l'ultim que vaig llegir fou el que va fer a quatre mans amb Garcia Porta, els consejos... No estic d'acord en que els seus contes o relats siguin obra menor. No tots tenen el mateix nivell, però n'hi ha de molt bons.

    Bolaño són també les històries menors i les seves disgressions. En un món d'alta velocitat ell era capaç de "perdre" molt temps escoltant una història. La seva literatura també participa de la seva personalitat.

    ResponElimina
  4. Estem d'acord, doncs, estimada Comtessa.

    Benvolgut Joan, suposo que depèn de l'interès (relatiu o absolut) que tingui el lector, i també depèn del tipus d'autor i d'obres. "Putas asesinas" vaig llegir-lo per obligació en un curs de crítica literària, si no, potser m'hagués esperat a començar Bolaño amb els seus grans llibres; ara em venia de gust tornar-hi, però em manca temps per endinsar-m'hi.

    Benvolgut Jaume, la teva és una bona anàlisi de l'obra de Bolaño. És veritat que, expliqui el que expliqui, sedueix el lector per la seva capacitat narrativa. Tanmateix, acostumo a demanar alguna cosa més, que suposo trobaré en les seves grans obres i que em manca en els contes. Potser això depèn del meu interès relatiu en Bolaño (com apuntava abans), però no pas en altres com Vila-Matas, Dostoievski, Zweig, de qui sóc capaç de llegir-me fins els post-its de la nevera. Perdoneu l'exageració... però amb això vull donar a entendre que tot depèn de les prioritats del lector, sempre enfrontat amb el pèndol limitador del temps.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.