30.6.09

"Dir", de Josep Maria Ripoll


Prehistòria. Dos són els professors responsables de la meva dèria per estudiar Filologia catalana. El primer, l’Antoni Dalmases, em va demostrar que fins l’abstrús Sol, i de dol de J. V. Foix tenia una clau de volta, i com n’era d’interessant buscar-la. Però només un curs abans en Josep Maria Ripoll ja m’havia llençat l’ham, desentrellant les estructures narratives dels contes de Poe o de L’illa del tresor de Stevenson, a banda d’introduir-me en l’art de desxifrar versos amb Estimada Marta, de Martí i Pol.

Història. En Josep Maria Ripoll ha guanyat el Ciutat de Terrassa Agustí Bartra 2008 amb Dir. Si creieu que les nostres vinculacions esdevenen un clar perill de connivència en el meu judici final, no seguiu llegint. Teniu el mateix dret de posar en entredit el meu objectivisme de la mateixa manera que jo el defenso. Tenia curiositat per saber què escrivia el meu exprofessor i tinc ganes de dir-hi la meva, independentment de les meves simpaties. Tanmateix, no puc negar que el reconeixement del seu nom en la portada m’hi ha conduït, per damunt d’altres poemaris editats.

Ressenya. Dir és un poemari bastit a partir d’una concepció genèrica de la poesia, iniciàtica si no fos perquè l’autor ja fa anys que escriu i forma part del grup sabadellenc Papers de Versàlia. Dividit en tres parts, tots els poemes estan encapçalats per un títol sincrètic d’una sola paraula, que formen en conjunt una proposta conceptual. La primera part, per exemple, està dedicada a la creació literària, interrogant-se sobre diversos aspectes de la poesia, simbolitzats en un objecte icònic que l’intitula: el desig d’escriure (“i defugim el blanc de la paret,/únic mirall possible”, a “Paret”), el poema com a marc (“Finestra”), la tria d’una proposta poètica per damunt d’una altra (“Navalla”), el sentit de la lectura (“Llibre”)... En canvi, la segona part, amb només quatre poemes, esdevé la frontissa amb la tercera part, la més extensa. “Vermells”, “Blau”, “Groc” i “Verds” glossen els colors preeminents en el món que el poeta comença a dibuixar-nos (en aquest cas, pintar-nos), el món al qual s’aboca gràcies al procés creatiu que acaba de descriure, i que derivarà en les reflexions de la tercera part.

Els títols d’aquest darrer fragment són un cúmul d’infinitius, que plantegen tota una sèrie d’actituds humanes davant la vida, de vegades il·lògiques o absurdes, i que Ripoll resumeix al poema “Dir”: el sentit de l’existència (“Continuar”), els mals moments (“Caure”), la necessitat de l’oblit per damunt del record (“Sobreviure”)... Tots els verbs són senzills d’entendre, accions que no només resumeixen unes determinades activitats humanes (“Perdonar”, “Construir”, “Salvar”), sinó que defineixen una concepció moral de l’existència, una recerca del sentit a partir d’un llenguatge senzill, però ambivalent. Per tant, el símbol (la paraula) no només conté el significat arbitrari, sinó un de nou, poètic, atorgat per l’autor, i especificat en els versos que conformen el poema. Ripoll construeix la seva poesia de fora cap a dins, amb un llenguatge comprensible però extensiu, allunyat de les metàfores complexes, sempre recolzades en el món icònic que tots coneixem i tenim a prop en el nostre dia a dia urbà.

Al capdavall, com resumeix el mateix poeta: “encara que ens sembli que hem conjugat tots els verbs,/sabem que el llistat no es tanca/i ens podrem creure forts perquè tenim/un dels consols dels dèbils:/que haurem pogut, malgrat tot, dir.” Aquest és el sentit final del poemari d’en Josep Maria Ripoll, la descoberta d’un mateix a través de l’escriptura, una descoberta adés sorprenent, adés decebedora, però tanmateix alliberadora dels neguits personals. Tota una declaració de principis que conté la sement de l’obra de Ripoll, senzilla i humil, construïda a partir de la curiositat i el qüestionament, que no té altre motiu que fer-nos còmplices d’aquests interrogants a través d’una construcció estètica atractiva, que converteix el llibre en un objecte ben travat, però a la vegada accessible.

1 comentari:

  1. M'agrada tenir noticies dels ex-mestres. De la ressenya em quedo amb dues paraules que fas servir per definir la seva poesia i que recordant els anys d'institut també em recorden al propi Ripoll: Senzill i humil.
    Per no parlar de les dues paraules que el descrivien exteriorment:
    Abric i maletí ;)

    Encara he d'aconseguir el del Pladevall! :D

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.