Poesia i futbol (!?)


Aprofitant que aquests dies bona part de la ciutadania catalana s’esbrava amb les gestes d’un equip de semidéus moderns (perquè de romans i hel·lènics en seguim essent en detalls anecdòtics com aquests), m’ha vingut al cap el ressò de l’esport rei en alguns dels versos que he llegit al llarg d’aquests anys, i que trobo si més no curiós. I no ho dic pas perquè en Pep Guardiola fos lector i amic de Miquel Martí i Pol. Tampoc vull “fer literatura” com fan bona part de la (lamentable) premsa esportiva, ja sigui madrilenya o catalana, tot i les diferències de tarannà que les separen.
L’esport, tal com el coneixem avui dia, nasqué al segle XIX com a expressió aristocràtica i realització burgesa d’una sèrie de valors fins llavors secundaris: la higiene, el culte al cos, l’aprenentatge d’una instrucció i l’aplicació de l’esforç personal i col·lectiu en la consecució d’un objectiu. Aviat, i sobretot motivat pels Jocs Olímpics moderns, el gran públic hi veié un nou entreteniment (aparentment més “elevat” que el teatre de varietats i les curses de toros) i la possibilitat d’una identificació amb uns valors determinats, molt més lleugers i genèrics que els que vèiem guiar l'esportista en qüestió. En les primeres dècades del segle XX, algunes d’aquestes noves expressions van guanyar una pàtina classicista i qualitativa, cas de la boxa o el beisbol als Estats Units. Paul Auster o Woody Allen han parlat de la seva admiració per algun dels esports nord-americans en multitud d'ocasions. Tanmateix, els artistes i intel·lectuals, davant aquesta nova representació col·lectiva de visceralitat i esteticisme, tingueren dues reaccions antitètiques.
El sabadellenc Pere Quart és dels que, aprofitant la ploma esmolada de Les decapitacions o Vacances pagades, veié en el futbol, l’esport més predominant a les societats europees, allò de “l’opi del poble”, un espectacle frívol que adotzenava el públic:
La croada
Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits s'agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.
Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)
I "Adéu!" criden tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extrem inexorables.
De dos en dos,
centenars i milers,
es llancen
a les desertes vies de la tarda.
Entre marcials i amotinats
avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.
Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi.
D’altres, però, desentenent-se dels aspectes negatius que envoltaven l’esport, se cenyien a les essències dels seus valors, a banda d’una bella plasticitat, evident en els jugadors que duien les seves aptituds fins a cotes inassolibles per a la gran majoria d’embadalits, talment fos un artista gràfic colpint el públic davant la seva obra. Ara fa uns anys, quan el citat Guardiola encara estava en actiu com a futbolista, Narcís Comadira li dedicà uns versos en forma d'oda a la seva forma de veure i viure el futbol, com a quelcom més que un espectacle frívol, com una aposta vital, sensitiva i sentimental. Podeu trobar el poema sencer en aquest enllaç, i llegir també algunes reaccions del gran públic, entre grolleres i desmitificadores, que es qüestionen si n'hi ha per a tant. No seré jo qui ho valori, perquè em trobo en aquest mateix dubte (no pas metafísic, sinó hedonista), però sí que us animo a sorprendre-us amb aquestes relacions aparentment impossibles si al cercador del Google demaneu per "poesia futbol".

Comentaris

  1. Hola David, la teva entrada em fa pensar amb l'estúpida contraposició entre esport i literatura que alguns pregonen: si t'agrada el futbol, o l'esport en general, segur que no t'agraden els llibres; si ets un lletraferit segur que no t'agrada fer esport o veure'l per la tele. Són dues coses que no han d'anar necessàriament separades.
    Jo prefereixo un bon llibre que un bon partit de futbol però a la final de la Champions, per exemple, no hi haurà llibre que m'arrosegui a la butaca per llegir.
    Gràcies per recordar-nos Pere Quart de qui desconeixia aquesta poesia.

    Ens llegim, salut!

    ResponElimina
  2. Vegi: aquest matí, llegint el diari, m'he topat amb un article d'Antoni Puigverd que parlava sobre el pessimisme, la malenconia i el sarcasme que impera al país, i ho contraposava al diguem-ne "model Guardiola" (serietat, rigor, treball...). I se m'ha acudit (és culpa de vostè, per recordar-me aquest poema concret de Comadira) que potser, abans, els poetes (Maragall, per exemple, o Carner) s'havien erigit en una mena de model ètic que ja no funciona. I en canvi, Puigverd sembla apuntar que aquest model cal buscar-lo, vés per on, en un entrenador que llegia Martí i Pol.
    Una abraçada,
    j.t.

    ResponElimina
  3. Un apunt interessant, Joan. Busquem els referents ètics i estètics de la societat catalana des de mitjans del XIX fins a mitjans del XX: Verdaguer, Gumierà, Maragall, Carner, Rodoreda, Pau Casals, Margarita Xirgu... En algun dels casos, i malgrat l'analfabetisme de l'època, el poble va acomiadar-lo amb honors d'estat. Tanmtateix, en ple segle XXI, els referents que ara em vénen al cap són el cuiner Ferran Adrià, el futbolista Josep Guardiola, i l'únic escriptor amb difusió universal, Quim Monzó. Tot plegat és preocupant, però també crec que davant l'aclaparadora superioritat de la "cultura de masses" és bo que sorgeixin personatges capaços de convertir-se en un referent ètic i estètic positiu. Entenc que Puigverd veu en Guardiola (com podem veure en Adrià) el símbol d'uns valors aigualits dins la societat d'avui dia: l'esforç personal i col·lectiu, l'elegància i el respecte, una visió plàstica atractiva de la pròpia feina, i una recerca de l'originalitat personal i intransferible. És allò del "mal menor".

    Biel: estic d'acord. De fet, hi ha un bon grapat de personalitats que es declaren seguidors del futbol, d'una manera més racional i assossegada que en el cas dels fanàtics, però lligada a la seva evolució emocional.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada