10.5.09

"L'home d'origami", de Joan Carreras


Per què ens fascinen, els laberints? La possibilitat de no sortir-ne mai, de vagarejar fins als nostres darrers dies és una imatge obsessiva. Tant com la bellesa del seu recorregut, perquè endinsar-s'hi també té els seus atractius. Això és el que pot arribar a passar amb L'home d'origami, de Joan Carreras, un laberint de trames que no deixa respirar al lector i que proposa a cada pàgina un revolt cada cop més sorprenent. L'Eva Piqué a l'Avui i en Jordi Llavina a El Mundo el comparava amb el millor Paul Auster, suposo que ho feien per aquesta sorpresa absurda, gairebé kafkiana, que espera el lector quan resol els enigmes plantejats (la Trilogia de Nova York, sense anar més lluny, amb els seus jocs de miralls i de personalitats).

Narcís Roca és un escriptor d'èxit gràcies a una sèrie de novel·les històriques. Prop dels seixanta, i després del seu divorci, decideix abandonar Barcelona i traslladar-se a una casa enmig del bosc, prop de la vila fictícia de Burjau, duent una vida espartana, dedicada íntegrament a l'escriptura. Tanmateix, la pau del retir es veu trencada per una sèrie d'aconteixements, encarregats de presentar-nos nous personatges i d'obrir noves direccions narratives. El més rellevant és l'aparició de la Cèlia, una antiga amant d'en Narcís, que apareix de nou amb la insòlita oferta de convertir-se en la seva esclava. Mentre paeix la proposta i veiem com va transformant la seva negativa esquerpa cap la possibilitat enjogassada d'acceptar, Narcís ensopega amb dos cadàvers enterrats al gual que envolta la casa, que serveixen per introduir el personatge de l'inspector Martí. Mentrestant, la filla de l'escriptor, la Júlia, que treballa en un hospital assistint malalts terminals, comença a sortir amb en Genís, el fill d'una pacient. Influït pel seu pare desaparegut, de qui serva un record dolç i amarg, aquest home reservat i pacient és un expert en jocs de mans. Finalment coneixem la Gina, amiga de la Júlia, que des de fa vint anys manté trobades sexuals amb un home sense identitat, que no vol tenir cap complicació sentimental amb ella, fet que agreuja les seves mancances afectives.

Talment una aranya filant la teranyina, Joan Carreras va presentant els personatges i les trames de forma concèntrica, obrint cercles que surten del nucli central de la trama que estableix amb Narcís i Clara. Més endavant ja anirà teixint els radis que les uneixin, i llavors és quan comencem a trobar connexions entre ells. Per al lector suposa tot un repte, ja que ha d'esperar fins ben avançada l'obra per fer-se una idea per on aniran els trets; d'altra banda, moltes de les decisions que pren el narrador posen a prova la suspensió de la incredulitat coleridgiana del lector. I tanmateix, després de superar tants obstacles, si el lector s'acull al joc que li proposa Carreras, L'home d'origami es converteix en una experiència esplèndida, fascinant, per bé que colpidora. L'obra s'interroga sobre la capacitat d'estimar i sobre els compromisos que demana l'amor. Per una banda tenim els personatges femenins, que s'arrisquen fins al límit (la Cèlia i l'oferta d'esclavatge, la Júlia amb el fill d'una pacient, la Gina i un amor clandestí i sense futur), i que hi surten perdent, cadascuna a la seva manera. Per l'altra els masculins, que s'acovardeixen i actuen deixant-se portar per aquest instint egoista i intuïtiu (en Narcís fracassa com a pare, el moralisme justicier del comissari Martí fracassa en la seva pròpia vida privada, en Genís es veu incapaç de deixar de perseguir l'ombra del seu pare).

La màgia i l’escapisme, representats en la figura d’en Genís Massana, per una banda, i la renúncia a l’escriptura en benefici de l’origami d’en Narcís, per l’altra, són unes imatges potents que metaforitzen part dels supòsits temàtics i literaris de Carreras: la novel·la com a ficció sorprenent, plena de mecanismes i trucs, que té com a objectiu la concreció de personatges que tinguin la capacitat de traspassar el paper, de materialitzar-se, ni que sigui a través de la màgia o de la papiroflèxia (en definitiva, trucs de mans). També juguen en un sentit contrari, ja que la realitat perd pes per al Genís i en Narcís, ambdós obsedits amb els mons improbables de la màgia i l’origami, és a dir, en la recreació del món, tan fascinant o més que el real. Una definició de la mateixa literatura, sobretot quan està tan ben construïda com en el cas present.

Per cert, com ja va passar amb Manuel Baixauli, la novel·la de Carreras està vivint tota una experiència internàutica, aprofitada pel propi autor, que l'ha volguda promocionar amb un trailer que ha aixecat tota mena de comentaris. I si voleu saber-ne més, ell mateix gestiona un blog que duu el títol de l'obra (http://homeorigamic.wordpress.com), i que constata l'auge de la Catosfera com a vehicle de promoció i comunicació entre l'autor i el seu públic.

2 comentaris:

  1. Hola David. És atraient el llibre que ens proposes. Me'l llegiré i ja te'n donaré la meva opinió. Salutacions!

    ResponElimina
  2. El vaig tenir a les mans i no vaig saber què fer. Potser en tornar el portaré cap a casa, no?
    El vídeo està molt bé, fins i tot n'hi ha un què explica com ho feren.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.