"L'aprenentatge de la soledat", de David Vilaseca



Article publicat a la revista Caràcters
Número 46 · Febrer 2009

L’italià Cesare Pavese va escriure que tots els anys són estúpids i només es tornen interessants al cap del temps. La memòria, tan maldestra i mal·leable, i l’experiència ens situen llavors en una posició perfecta per valorar com a lectors tot allò que vam deixar escrit i que forma part de les pàgines de la nostra vida. Viure, doncs, és també una certa forma d’escriure. Així ho entén David Vilaseca en la seva primera novel·la, L’aprenentatge de la soledat, un profund estudi de si mateix convertit en personatge d’una trama bastida a través de les llibretes que ha anat recollint al llarg dels anys i que conformaven els seus dietaris, matèria primera en brut que ha acabat retallant, modelant i polint fins esdevenir un interessant viatge als inferns personals d’un jove en camí cap a l’adultesa.
Realitat i ficció, doncs, es donen la mà sense vergonya i es mesclen sense contemplacions, perquè la intenció d’en Vilaseca no és pas redactar unes memòries. La biografia de l’escriptor guanyador del Premi Octubre 2007 i del David, el jove que es trasllada a Londres per iniciar una carrera intel·lectual i acadèmica en una ciutat que acaba esdevenint desoladora, lluny dels amics i de la família i duent al damunt un bon grapat de complexos i obsessions, van en paral·lel. Però si en revisar els diaris al cap dels anys el mateix autor se sorprèn davant un David a anys llum de qui és en aquests moments, el mateix pot succeir en el procés de lectura. Per a nosaltres, David és quelcom més que la persona que s’amaga darrera l’obra. És un personatge que, amb un llenguatge planer però tallant, esporgat de sentimentalisme innecessari, ens relata les batzegades emocionals que pateix en el trànsit cap a la maduresa, despullant-se sense vergonya, desconstruint-se i reconstruint-se diverses vegades fins acceptar que cal mudar la pell, passar pàgina i adaptar-se de la forma més confortable possible a la persona que ha esdevingut, amb els defectes i les virtuts que se li contemplen.
La novel·la de la vida d’en David es remunta als Estats Units l’any 1987 i relata els següents catorze anys movent-se entre Londres i Barcelona. El preàmbul nord-americà li serveix per presentar en Josh, un anglès amb qui compartirà una relació amorosa intensa i difícil que el durà fins a Londres. Allà, cansat de les seves infidelitats, decideix deixar-lo, però el seu record es convertirà en una presència obsessiva, fins malaltissa, tan intensa a nivell psicològic com la relació amb la seva mare, que també surt retratada al llarg de la història.
Així, a la vegada que inicia una tasca intel·lectual un pèl erràtica però fructífera, es veu abocat a una situació psicològicament insostenible, iniciant tota una sèrie de relacions sentimentals frustrades i un descens cap als inferns de la procacitat sexual. D’alguna manera, en David pren el lloc d’en Josh, primer per curiositat i després per desig, i comença a deambular per aquells indrets on els homosexuals es reuneixen per a trobades esporàdiques –estacions de metro, saunes, sales fosques– que no s’estalvia de descriure i que encara accentuen més aquest esqueixament interior que pateix, que conforma el gruix i el nus de la història. A la vegada, l’autor ens proposa una obra que dona “visibilitat” a la temàtica gai que –ho comenta en algun moment– tan poca tradició té en les lletres catalanes, tot i que en el món anglosaxó ja fa anys que s’hi dóna i fins i tot ha patit replantejaments i evolucions.
Però seria molt injust restar amb la impressió que L’aprenentatge de la soledat és simplement la novel·la d’un jove gai català que narra les seves experiències sexuals i els seus desenganys amorosos. Si l’obra de David Vilaseca sobresurt és per la profunditat psicològica que planteja, la riquesa dels detalls que la basteixen i que la fan tan estimulant i reveladora. Primer, l’estudi que fa de l’autobiografia de Salvador Dalí a través de la psicoanàlisi li serveix per investigar sobre si mateix, per adonar-se de la confusió i les petites mesquineses que el conformen: arrelat al passat, consumit pel ressentiment i per un caràcter passiu/agressiu, tancat i amb els estranys, possessiu amb la seva intimitat, aspre amb aquells que se l’estimen però que també el fereixen... Segon, el seu món personal reflectit en el cinema, l’art o la literatura, títols i autors que no són escollits a l’atzar, que refermen les seves reflexions i que són explicats i desentrellats per una veu analítica. I finalment, perquè demostra la seva capacitat intel·lectual reeixint en l’intent de reconstruir la seva memòria i donar-li contingut, profunditat i coherència a la proposta, el mateix que tothom prova de fer amb la pròpia vida. La culminació per a en David Vilaseca de tota una carrera dedicada a aquest desfici tan humà d’explicar-nos el que ens passa.

Realitat i ficció, doncs, es donen la mà sense vergonya i es mesclen sense contemplacions, perquè la intenció d’en Vilaseca no és pas redactar unes memòries. La biografia de l’escriptor guanyador del Premi Octubre 2007 i del David, el jove que es trasllada a Londres per iniciar una carrera intel·lectual i acadèmica en una ciutat que acaba esdevenint desoladora, lluny dels amics i de la família i duent al damunt un bon grapat de complexos i obsessions, van en paral·lel. Però si en revisar els diaris al cap dels anys el mateix autor se sorprèn davant un David a anys llum de qui és en aquests moments, el mateix pot succeir en el procés de lectura. Per a nosaltres, David és quelcom més que la persona que s’amaga darrera l’obra. És un personatge que, amb un llenguatge planer però tallant, esporgat de sentimentalisme innecessari, ens relata les batzegades emocionals que pateix en el trànsit cap a la maduresa, despullant-se sense vergonya, desconstruint-se i reconstruint-se diverses vegades fins acceptar que cal mudar la pell, passar pàgina i adaptar-se de la forma més confortable possible a la persona que ha esdevingut, amb els defectes i les virtuts que se li contemplen.

La novel·la de la vida d’en David es remunta als Estats Units l’any 1987 i relata els següents catorze anys movent-se entre Londres i Barcelona. El preàmbul nord-americà li serveix per presentar en Josh, un anglès amb qui compartirà una relació amorosa intensa i difícil que el durà fins a Londres. Allà, cansat de les seves infidelitats, decideix deixar-lo, però el seu record es convertirà en una presència obsessiva, fins malaltissa, tan intensa a nivell psicològic com la relació amb la seva mare, que també surt retratada al llarg de la història.

Així, a la vegada que inicia una tasca intel·lectual un pèl erràtica però fructífera, es veu abocat a una situació psicològicament insostenible, iniciant tota una sèrie de relacions sentimentals frustrades i un descens cap als inferns de la procacitat sexual. D’alguna manera, en David pren el lloc d’en Josh, primer per curiositat i després per desig, i comença a deambular per aquells indrets on els homosexuals es reuneixen per a trobades esporàdiques –estacions de metro, saunes, sales fosques– que no s’estalvia de descriure i que encara accentuen més aquest esqueixament interior que pateix, que conforma el gruix i el nus de la història. A la vegada, l’autor ens proposa una obra que dona “visibilitat” a la temàtica gai que –ho comenta en algun moment– tan poca tradició té en les lletres catalanes, tot i que en el món anglosaxó ja fa anys que s’hi dóna i fins i tot ha patit replantejaments i evolucions.

Però seria molt injust restar amb la impressió que L’aprenentatge de la soledat és simplement la novel·la d’un jove gai català que narra les seves experiències sexuals i els seus desenganys amorosos. Si l’obra de David Vilaseca sobresurt és per la profunditat psicològica que planteja, la riquesa dels detalls que la basteixen i que la fan tan estimulant i reveladora. Primer, l’estudi que fa de l’autobiografia de Salvador Dalí a través de la psicoanàlisi li serveix per investigar sobre si mateix, per adonar-se de la confusió i les petites mesquineses que el conformen: arrelat al passat, consumit pel ressentiment i per un caràcter passiu/agressiu, tancat i amb els estranys, possessiu amb la seva intimitat, aspre amb aquells que se l’estimen però que també el fereixen... Segon, el seu món personal reflectit en el cinema, l’art o la literatura, títols i autors que no són escollits a l’atzar, que refermen les seves reflexions i que són explicats i desentrellats per una veu analítica. I finalment, perquè demostra la seva capacitat intel·lectual reeixint en l’intent de reconstruir la seva memòria i donar-li contingut, profunditat i coherència a la proposta, el mateix que tothom prova de fer amb la pròpia vida. La culminació per a en David Vilaseca de tota una carrera dedicada a aquest desfici tan humà d’explicar-nos el que ens passa.


Comentaris

  1. Molt bon comentari, certament no és un llibre i prou, una autobiografia i prou, agafar tots els detalls d'un mateix, fins i tot els dolents, i bastir-los de paraules per mostrar-se tal i com és un mateix, és brutal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada