26.5.09

"La casa de les belles adormides", de Y. Kawabata




Junichiro Tanizaki, al seu esplèndid Elogi de l’ombra, parla de la passió que desperta en els nipons el cantó fosc, velat, de totes les coses. Tant és així que la interiorització d’aquest element com a part fonamental de la seva cultura i estructura social es converteix en un pòsit tèrbol, inescrutable, que el mateix Tanizaki demostra a la magistral La clau. Després de la traducció al català de Mishima, ara li toca a Yasunari Kawabata, amic seu, escriptor de referència en la seva concepció literària, que s’estrena a l’exquisida col·lecció “El cercle de Viena”, editat per Viena Editors.

El vell Eguchi s’assabenta de l’existència d’una casa de cites molt particular, on els clients esdevenen ancians que desitgen passar la nit amb joves belleses. Tanmateix, a causa de les normes que regeixen el local i pel tarannà propi dels visitants, només es tracta de dormir-hi, aprofitant tots els plaers que suposa tenir un cos jove i bell però sense consumar sexualment la relació. És més, quan el client arriba troba la jove profundament adormida. La vellesa, doncs, és una condició que ens apropa a la mort però que en cap moment ens allunya de la sensualitat, malgrat la possible impotència de què som presa (sigui física o psíquica). És per això que el contacte epidèrmic esdevé tan important per als clients, i permet Kawabata lluir-se en les descripcions de cada una de les sis joves amb qui Eguchi passa les seves nits. L’experiència, però, és ambivalent, perquè els fa reflexionar sobre la seva impotència i sobre el rebuig de les noies, que només accedeixen a passar-hi la nit narcotitzades. D’aquí que Eguchi s’obsessioni en despertar-les, tant per tenir-hi contacte com a ésser humà (l’amor és una barreja de plaer físic i intel·lectual), com per comprovar si encara és digne de la seva correspondència. La felicitat del desig, doncs, només s’acompleix amb la correspondència tàcita. I és per això que la situació encara esdevé més trista i crepuscular.

En cada un dels cinc capítols, el protagonista dorm amb una noia diferent. L’experiència és diversa, i cada una d’elles desvetlla en Eguchi el record de les dones que han passat per la seva vida, des de les amants, passant per les filles i acabant en la mare, la primera de totes elles. És molt simptomàtic que la seva esposa sigui una ombra, una comparsa del rerafons. En el darrer capítol, Eguchi dorm amb dues noies a la vegada, una d’elles negra, encarregada de relligar l’ambigua relació entre la sensualitat i la mort, que és present al llarg del llibre amb la pesantor d’un perfum malagradós. Precisament, el llenguatge literari de Kawabata s’eixampla amb la poesia que li permet la natura (sobretot l’element floral, tan habitual en la cultura japonesa), el sentit de l’olfacte o el mateix tacte amb què descriu la pell de les dones. Tot un joc lingüístic que eixampla les possibilitats suggestives del text.

Si la literatura europea acostuma a afrontar la sexualitat des d’unes coordenades moralistes que convergeixen amb el catolicisme (culpa i expiació), per als asiàtics la cosa encara esdevé més complexa, subtil i retorçada. Mentre que en moltes obres europees l’adulteri és un sacrilegi per a la institució matrimonial, en la literatura asiàtica és una expressió desesperançada i estripada de la incomunicació marital, fruit dels elevats i densos murs rere els quals acostumen a tractar-se. D’aquí neix aquest malestar nihilista que desemboca en actituds suïcides o en novel·les rúfoles que lliguen vida i mort amb una incisió que torba l’ànima. És l’estilet delicat del cirurgià amb què disseccionen els intersticis de les relacions humanes. Un petit clàssic de tast moscat.

5 comentaris:

  1. Anònim1:48 p. m.

    En nom d'"El cercle de Viena", moltes gràcies no només per la teva ressenya sinó també per l'acuradíssim comentari que en fas. Una obra difícil de definir, en què gairebé no passa res però que neguiteja i a la vegada explica coses no gens fàcils de narrar ni d'entendre.

    Ens agrada editar llibres que troben lectors com tu.

    Cordialment i agraïdament.

    ResponElimina
  2. Gràcies de nou des de l'editorial, hem afegit l'enllaç del blog al nostre web.

    Una salutació ben cordial.

    ResponElimina
  3. L'estic llegint, i en els propers dies volia penjar-ne un post al meu bloc d'"El racó de les impressions i la memòria", però després del que has dit, no sé ben bé què hi posaré ;-)

    Em sembla encertadíssima la teva valoració. Darrerament he anat descobrint una mica la cultura japonesa i la seva literatura en particular, tan llunyana com sorprenent per a nosaltres, però amb una profunditat que ens deixa a voltes aclaparats.

    De moment, "La casa..." em sembla una delicatessen deliciosa.

    ResponElimina
  4. Gràcies pel teu comentari, he aprés amb ell i m'he adonat de detalls que m'havien passat per alt.
    Salutacions,

    ResponElimina
  5. Que puc dir de "La casa de les belles...", m'ha semblat un llibre amb moltes vessants.
    Primer - la relació d'un vell amb una noia adormida, vellesa i bellesa, que pot buscar?, sentir-se jove al seu costat encara que només sigui per una nit.
    Segon - la soledat, tot i estar acompanyat, continua trobant-se sol, enyorant la seva vida anterior.
    Tercer - Que fàcil que ens resulta parlar de les nostres vivències en front d'una persona adormida o, a vegades, d'una mascota, perquè saps que no et jutjarà i, a més, et sentiràs escoltat.
    En resum, un llibre on es parla principalment de la soledat en el qual estem abocat la majoria de les persones d'aquest mon. En resum, un llibre fantàstic, intemporal, universal, per tot tipus de cultures, dels que es recorden tota la vida,

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.