1.5.09

"Elegia per un americà", de Siri Hustvedt


Quan un llibre se't cau de les mans tens dues opcions: o l'abandones i t'autoenganyes, o t'hi poses a contracor fins acabar-lo. Jo, que sóc d'esperit dèbil, acostumo a prendre la primera, esperant que més endavant em senti millor preparat per afrontar-lo (autoengany). Això m'acaba de passar amb la darrera novel·la de Siri Hustvedt, de qui havia llegit molt bones referències, sobretot després d'Allò que vaig estimar. Però el ritme erràtic i meditabund de la història m'ha anat contagiant una narcolèpsia vital fins desestimar-ne la lectura quan duia poc més de la meitat.

Tanmateix, us en faig cinc cèntims. A Nova York, el psiquiatre Erik Davidsen ha d'afrontar el seu divorci i la mort del seu pare. Les seves preocupacions creixen quan la seva germana comença a esbrinar els secrets del seu difunt marit, un famós novel·lista de caràcter irascible. A més, les seves noves veïnes, l'atractiva Miranda i la seva filla Eglantine, també passen a formar part de les seves obsessions personals. Per acabar-ho d'adobar, Erik decideix llegir els diaris del seu difunt pare, de qui també acabarà descobrint un secret tèrbol. La trama, doncs, es ramifica en unes quantes direccions, totes elles relligades per la figura central de l'Erik. Potser per la seva professió i pel seu propi tarannà, és aquest un personatge passiu, incapaç de reaccionar davant la realitat que el supera, tot amagant-se rere una autopsicoanàlisi compassiva i poc eficient. Dia rere dia se simultanegen les situacions i els personatges que l'envolten, però ell és incapaç de prendre decisions eficients.

Per dotar a la història de més contingut, Hustvedt explota els camins de la psiquiatria, sobretot de la psicoanàlisi. En moltes ocasions el protagonista transcriu els seus somnis, que si bé a vegades no es veu en cor d'interpretar, tampoc són gaire opacs per als lectors perspicaços. Aquests somnis acaben funcionant com a metàfores, a la recerca d'una certa poètica narrativa. També troba un mirall o un eco (segons el que exemplifiquin) en els seus pacients, un reguitzell de fòbies i neurosis.

Tanta memòria, tants secrets i tantes frustracions m'han acabat de confondre, en un magma que té com a rerefons el desastre de l'11-S. D'alguna manera, Hustvedt ha volgut copsar les pulsions de l'Amèrica actual, si més no l'Amèrica novaiorquesa, pagada de si mateixa, tancada en el seu petit món de professionals liberals, esnobs de classe mitjana alta, artistes amb ínfules pretesament iconoclastes i avantguardistes. En certa manera, el món de Siri Hustvedt és limítrof al de, posem per cas, Woody Allen. Però mentre el cineasta utilitza l'humor i la ironia perquè el patetisme humà dels seus personatges no ens ofengui, sinó que ens diverteixi o ens entendreixi (i, en ocasions, com a Delitos y faltas, ens repugni), Hustvedt s'ho pren tan seriosament que els drames humans de l'Erik, de la seva germana Inga, o de la Miranda ens resten a anys llum. I si bé el seu marit, Paul Auster, també ha retratat una part de Nova York (en el seu cas Brooklyn), les seves criatures són tan allunyades dels convencionalismes, que esdevenen una espècie a part, vivint en un món amb regles diferents, pròpies i intransferibles de l'univers literari de l'autor. Això sí, que quedi clar: em refereixo a l'Auster de fa quinze o vint anys, amb novel·les tan suggerents com Trilogia de Nova York o El Palau de la Lluna.


6 comentaris:

  1. David, la crítica està molt bé però perdona que em queixi: per què s'ha de mencionar sempre Paul Auster quan es parla de Hustvedt?? Es menciona Hustvedt sempre que es diu alguna cosa d'Auster? Ho trobo un fet curiós...

    ResponElimina
  2. Salvador, tens raó; sempre que es parla de Hustvedt se cita el seu famós marit. Ara, crec que aquest cop tinc justificació: de la mateixa manera que parlo de Woody Allen com a cineasta que retrata una part de Nova York, quan he volgut citar un escritor que fa el mateix només se m'ha acudit el seu marit. Per tant, la referència no és pas un element biogràfic que la menystingui (el masclisme imperant en qualsevol aspecte de la vida, fins en l'art), sinó com a diferents enfocaments respecte d'una realitat compartida.

    ResponElimina
  3. Anònim5:00 p. m.

    En aquests moments estic llegint Allò que vaig estimar i m´encanta. Si que m´han dit que Elegia per un americà ja no és tan...però

    Has llegit alguna cosa de la Susanna Rafart?
    Imma

    ResponElimina
  4. Es una escriptora que tenc pendent. Després de les teves paraules no començaré per aquesta, crec que agafaré Allò que vaig estimar. Serà una tria mé segura no?
    Salutacions.

    ResponElimina
  5. Imma, no he llegit res de la Susanna Rafart; me l'apunto, però. Tonina, suposo que, seguint la recomanació de l'Imma, has fet bé de començar per "Allò que vaig estimar".

    ResponElimina
  6. Hola David,

    No puc estar més d'acord amb tu. Tot i que jo vaig prendre la segona opció i em vaig acabar el llibre a contracor, esperant alguna sorpresa que compensés l'esforç. Però no va ser així i em vaig empassar tots els somnis, drames, pacients i parentela morta... Estic esgotada!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.