5.5.09

"Ànima civil, 2000-2007", de JMa Uyà


El premi Agustí Bartra 2007 va ajudar a desvetllar-nos un poeta que fins ara es movia en la perifèria del gènere. Després de publicar a segells gairebé artesanals com Brosquil o l'Emboscall, la tercera entrega del seu personal dietari versificat fa el salt a Proa. Dèiem ànima civil i Ànima civil (1990-1999) encetaven una concepció de l'escriptura que encreua l'àmbit literari amb l'àmbit vital, a partir de l'admiració de dos literats filòsofs que van renunciar a la pell més superficial del viure, entregant-se a la reflexió inactiva: l'argentí Macedonio Fernández i el mallorquí Miquel Bauçà.

Per tant, l'obra d'Uyà segueix una continuïtat gairebé cronològica pel que té de recull reflexiu sobre l'experiència vital. El jo hi és conscientment present per retratar des d'una posició crítica, sovint irònica, les misèries i els esclavatges de la naturalesa humana. Tanmateix, el llibre està dividit en quatre espais ben delimitats. El primer, "Exercici a la Stoá", serveix per ullar el món des de l'aixopluc (la stoà era un espai porticat de l'àgora, resguardat del sol i la pluja) i adonar-se de la poca importància del jo i del viure: "I ara m'avises / que del curs del viure / no s'ha fet matrícula", "Callada és l'hora que s'aprèn a no ser / Feta en el temps, en el temps realment / La mesura que cau com cendra al cendrer / De l'ànima que es ven, per res, justament"

Davant de la incertesa i de la relativitat que ens envolta, doncs, el poeta pren una via diferent a la de la resta: és l'"Ànima civil". La citació de Bauçà, "L'absolut sóc jo mateix. / És absurd buscar-lo a fora" serveix perfectament per examplificar el camí de les reflexions del poeta, que es fixa en les petites coses que el conformen per defugir l'absurd de l'absolut: la calma del món (Repòs), les diverses actituds vitals (Programa, Programa segon, Programa tercer), el fastig davant la impossible acceptació del jo (Estic com Rimbaud)... A "Notes civils" implica més la pròpia experiència per centrar la lent d'augment encara més a prop: la seva feina de professor, els hàbits consumistes, la geografia emocional (Montseny)... Finalment, "Dolor civil" és l'apartat més lliure i enjogassat, sobretot amb les Notes en res, un centenar de peces mínimes anafòriques (de vegades un sol vers), farcides de jocs de paraules, més intuïtives que inspirades.

Tot llegint Uyà, i malgrat ser conscient dels seus eixos referencials (Bauçà i Fernández), m'han vingut al cap la sornegueria de Pere Quart o la ironia desmenjada de Ferrater. Com que la seva poesia està concebuda des dels corrents magmàtics del viure i l'escriure, és evident que podem llegir els poemes individualment, sense malmetre cap conceptualització arquitectònica. Són els conceptes ètics del viure i l'escriure els que vertebren una aposta fresca, que fa de bon llegir, però que arriba de forma profunda, no pas a través de l'exigència heroica cap al lector, sinó a través de desemmascarar la realitat i servir-la espellifada, sense additius ni colorants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.