"Moments feliços", d'Oriol Izquierdo



La ironia sempre ajuda a prendre una mica de distanciament, i per això suposo que titular Moments feliços un poemari tan ple de gravetat i dolor suposa una mena de proposta objectivadora, per difícil que sigui: extreure de tanta palla les agulles punxegudes de la vida. Qui més qui menys ja coneix els antecedents del debut poètic de l'Oriol Izquierdo (la mort de la seva filla Clara), i també coneix alguns precedents literaris més o menys reeixits sobre el tema (la “Cançó de bressol” d'Estellés, la Joana de Margarit). Tanmateix, hi ha uns quants elements que allunyen Moments feliços del plany catàrtic, i que ens el fan certament interessant pel que té de reflexió transcendent sobre la vida i la mort, sobre l'acceptació del dolor i de les dureses com a part de l'aprenentatge vital.

La primera part del poemari s'enceta amb dos poemes fonamentals per entendre el recorregut següent. “Balbuceig” no és només el seu bateig literari, també parla de la inexperiència vital que ens tenalla malgrat l'ordre lògic que imposem a la realitat. Quan aquest ordre es trenca, ens quedem sense res a dir, i per exemplificar-ho físicament, el poeta renuncia a partir d'aquí a la puntuació fins gairebé la segona part. “Ressò” és un exercici intens de lirisme: el poeta observa la ciutat des de lluny, després d'una ascenció constant. Aquesta fugida metafòrica, vital, només té l'objectiu final de la resistència, i el renaixement després del patiment: “resisteix que vindrà la tempesta / resisteix resisteix quan llampegui / l'esbarzer cremarà resisteix / i després sortiràs de les cendres”. Després, el poemari entra en una terra àrida i abrusadora, una mena de desert interior (“Paisatge”, “Les pedres”, “Babel”, “A les portes del desert”, “Exili”), on veiem la seva situació anímica fora del món a través d'imatges que reflexionen sobre la naturalesa humana. Tots ells mostren una cadència esgotadora, erràtica, paratges per on ressona el cansament vital: “cada nit és més llarg / aquest camí de sempre / com si fóssim més vells / cada dia més vells / i fos més fred l'hivern / més llarga la distància / més decandit l'estel / més decandit” (“Després”). L'única resposta la troba al final, a “Les coses”: “Perquè quin profit pots treure / del neguit / si no treballes per tot / el que ja no tens o el que desitges?”

A la segona part, el poeta es ressitua en el món per parlar-nos d'aquelles vanitats que ens fan el que som, que formen la nostra naturalesa, amb un to més rebaixat: “La platja” i tots els gestos sobrers com a metàfora del món, els instints primaris a “Vestien pells” o “Caçador furtiu”, l'instint de supervivència a “Solidaritat”, la “Política”, la “Gesticulació” absurda de qui parla pel mans lliures, el pes del cos a “Nudisme”... El tercer fragment del poemari és potser un dels més bells i més lírics, ja que es tracta d'una sèrie de reflexions més envolades sobre el caràcter humà (“Desig”, “Por”, “Punt d'inflexió”), construïdes a partir de la inacció, és a dir de la reflexió sobre el comportament, plantejades a partir d'expressions infinitivades (“sortir i caminar sense por / a la vora del pou més fosc”, “Aprendre a delectar-se en l'escàs marge / de temps com si fos tot el temps del món”). L'objectiu final, és clar, és conduir-nos fins a la part final del llibre, preparar-nos per al procés de pèrdua (“Fràgil”, “Fred”, “Pausa”) i de dolor. Són aquests darrers els poemes més intensos i paradoxalment més continguts de tota l'obra, ja que Izquierdo afronta la desaparició dels éssers estimats, la mortalitat humana, a partir del seu propi exemple, cosa que el fa ser més caut i reservat. Tanmateix, tot i el dolor que l'aclapara, el darrer poema s'anomena “Llum”, i aquest petit instant d'esperança en retrobar-se amb una certa acceptació (“Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la / companyia perenne, / neu clara que ens abriga”) s'entén després d'haver acompanyat el poeta per tots els topants de la seva ànima humana.

Comentaris