14.4.09

La boira de l'ànima


Horabaixa. Torno amb tren de la feina, com gairebé cada vespre. Després de deixar enrere les estacions soterrades de Sabadell, dreço instintivament la ullada cap a la meva dreta per observar a través de la finestra les extensions de serres i camps vallesanes, esperant la imminència voluminosa i pesant de la Mola. Des de ben petit que aquest far rocallós m'acompanya des de la distància, sia per les excursions de l'escola, sia perquè podia veure'l des de l'institut de Sabadell on estudiava, sia perquè ara visc ben a prop seu, a la part elevada de Terrassa. Avui, però, em colpeix no trobar-la, o això sembla en aparença: talment fos un iceberg, n'emergeix una tercera part, la superior, d'entre la boira que, malgrat no tenir prou perspectiva, intueixo que l'encercla. La imatge és bella, per inesperada, i per la postal pastoral que l'emmarca. Llavors se m'acut que jo mateix, avui, em sento embolcallat per una mena d'aura lleganyosa, atuïdora, però en el fons màgica pel misteri que suposa: els processos inefables de l'ànima s'amaguen per no perdre la seva poesia. Necessito d'aquesta melangia per funcionar, per gratar les pàgines amb vigor. Després de dies sense prendre la llibreta, marcit per un refredat de darrera hora, per un clima desagradable i per les petiteses que ens fan perdre el temps, aquesta tarda se m'han desvetllat uns versos per treballar-los durant els propers dies. I ara, mentre observo la Mola embolcallada per la boira, intueixo alguna cosa més de la meva pròpia naturalesa i caboriejo aquestes quatre ratlles que escriuré tan aviat com arribi a casa.

2 comentaris:

  1. la boira és creadora, conec una dona que se l'estima. M'han agradat molt les teves paraules.

    ResponElimina
  2. Si el poema que prepares està inspirat en aquest fragment, promet molt.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.