"Els contorns del xiprer", de Ricard Garcia


No busqueu aquest poemari en cap llibreria, perquè no el trobareu. En tot cas, podeu fer-vos amb De secreta vida, del mateix autor; però l'obra guanyadora del Premi Josep Fàbregas i Capell del 2005 va passar per unes vicissituds que la van allunyar primer d'existir i després de ser distribuïda. I tanmateix, després de seguir el blog Castells de Cartes, després de conèixer en Ricard Garcia i després de fer-me'l arribar a casa i de llegir-me'l, estimo revelar-vos la seva veu poètica, en un dels millors serveis que pot oferir la crítica literària, que encara n'hi ha molts que dubten de la seva utilitat pràctica en un món terriblement materialista.
Els contorns del xiprer és un llibre que, curiosament, tal com diu el seu mateix nom, es defineix a través de tot allò que l'envolta. En primer lloc, el títol, encertadíssim, ens ofereix les pistes pertinents per esbrinar el to apagat, crepuscular, atonal, dels seus poemes. Si el fullegem, veiem que la varietat de mides, la manca de títols, l'ús de les minúscules i, de vegades, la manca de puntuació fan un discurs entretallat, fragments d'instants, de pensaments. Les tres citacions que l'encapçalen són encara més importants que el títol: Pere Gimferrer evidencia que la poesia és la millor eina per a l'expressió de l'inefable (“Poder-ho dir tot”); Miquel Àngel Riera identifica el verb com a element fundacional del món i de la nostra experiència (“Déu és la carn”); finalment, José Ángel Valente apunta la matèria del poema ("Queda la vibración"). Precisament, la concepció poètica que Ricard Garcia exposa en aquest volum deu molt a la plasticitat de la poesia de Valente: “el poeta no opera sobre un conocimiento previo del material de la experiencia, sino que ese conocimiento se produce en el mismo proceso creador”, deia el poeta gallec. És a dir, que el llenguatge no conté elements predeterminats, sinó que els seus significats es van revelant a mida que s'empra. És, doncs, un treball que despulla el vers de qualsevol element històric, i se cinyeix als elements més comuns de l'experiència humana: la relació entre el cos, la percepció i el món, representat a través de la natura.
El poemari s'ordena a través de cinc parts. La primera, “Els fils de la por”, parla de les pors alternatives a viure i morir, tibant dels fils que ens controlen. Els poemes estan emmarcats en l’hivern, quan la vida s’empetiteix i els sentits no compleixen les seves funcions (“l’ull / no fa l’ullet ni somriu”, “la llengua / res no diu ni empassa”). Ni la pluja, símbol de vida, pot fer-hi res: “Ha plogut trista i estèril la pluja / sobre la ciutat vesprada”. A la segona, “Vida gastada”, els gestos habituals es repeteixen (Diumenge) i la vida es redueix a entreteniments banals: “En l’abandó dels capvespres, atordit, / t’enfonses a les obagues del televisor.” Tot plegat perquè “No et travessa massa sovint / cap raig de llum i trepitges / els dies com qui vagareja /rera l’ombra dels seus peus.” I, per tant, “Per què tanta pressa de viure / quan ja ha mort la tarda?” El futur “s’escrostona” per culpa d’una memòria carregada de fantasmes, i “Res no torna mai a començar”.
A partir de “Cristalls de temps”, però, comença subtilment a aparèixer una certa joia, a la qual el poeta ha d’estar amatent: “En la desolació de l’hivern, / com l’anunci d’un fill / es desclouen els ametllers / i la vida flota impúdica.” És en la paraula, i per tant en la poesia, on troba una certa redempció: “A les ferides del temps hi copulen les paraules.” De mica en mica, la primavera i la llum que arrossega es van fent presents. “La veu recuperada” segueix amb aquest esquema temàtic, aprofundint en les veritats senzilles de la bellesa, resumides en l’amor i la poesia. A “Els vèrtexs del temps” recupera la figura del xiprer per cloure el llibre (tot i l’Addenda posterior, on explicita de forma entenedora i brillant la seva poètica), per parlar de la fragilitat de la vida humana, tan lligada al discórrer del temps, els camins que menen cap al xiprer, símbol definitiu de la mort.

Comentaris

  1. David,
    moltes gràcies per la teva lectura de 'Els contorns...'Descobrir que algú hi ha llegit allò que volia dir quan ho escrivia, em fa molt content. A més, la teva crítica em fa veure -també-algun aspecte que em passava desapercebut; sovint l'inconscient escriu més enllà de la nostra voluntat.
    I per acabar-ho, sàpigues que sense saber-ho m'has fet un bon regal d'aniversari,avui fa anys que corro per aquest món.
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Bona lectura, David, d'un poeta que està cridat a ser una peça important de l'engranatge de la poesia catalana contemporània. Us recomano a tots dos Jardí clos, de Joan Baptista Campos (editorial Perifèric)

    ResponElimina
  3. Ja he sentit parlar a Ricard a Beniarjó... Molt bona l'explicació, millor dit, la visió que has tingut en deixar-te mullar per les seues paraules, David...

    ResponElimina
  4. Per molts anys, Ricard!

    Jordi: m'apunto el suggeriment

    Príncep: sempre és un plaer descobrir bona poesia, llegir-la i voler-la compartir amb altra gent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada