Salvador Espriu


Anys abans de llegir Espriu, el vaig estudiar un parell de vegades. És aquesta una diferència substancial que m'agradaria remarcar, la d'estudiar i llegir: no és gaire agradable que t'esbudellin una bèstia per mostrar-te les entranyes, per molt que en puguis aprendre. I sí, em va esclarir l'obsessió d'Espriu per la mort (els xiprers, els cementiris, la boira, els camins de la mar) i em va desvetllar els detalls menors, però no menys importants, com ara l'anagrama amb què titula el seu primer recull de poemes. Però llavors encara havia de llegir molta poesia, de bona i de dolenta; encara n'havia d'escriure molta de dolenta, ampul·losa i bigarrada per valorar l'aparent senzillesa del millor Salvador Espriu.

Fa tres o quatre anys, a través de l'antologia editada per Edicions 62 i la Caixa -la mítica MOLC-, se'm va revelar l'esperit de la poesia espriuana; sobretot el dels primers llibres, abans que hi introduís referents de la mitologia grega, romana i judeocristiana. Els poemes que aplega Cementir de Sinera (1946) són tots ells d'art menor, construïts a partir d'esquemes populars, amb imatges preses del món quotidià de la seva infantesa i maduresa a Arenys de Mar. Però l'eco que ressona en els seus versos és molt poderós, i llavors me'n vaig adonar rellegint-los, aquest cop per a gaudi meu: Cementiri de Sinera és un exercici poètic perfecte de principi a final, que submergeix la sensibilitat del lector en l'esperit crepuscular i expectant del món que el poeta codifica, mitifica i suspèn. La simbologia que adquireixen tots els elements aparentment senzills i quotidians han de ser desxifrats per la sensibilitat, el sentiment i el raonament del lector, que es pot acabar passejant pels carrers costeruts de la seva joventut, pel cementiri dels xiprers, pel port de barques aturades i sentir-se dins d'un món antic, carregat de memòria i de significats per atansar.

La recreació del seu món poètic seguirà apareixent en els dos llibres següents, Les hores i Mrs. Death; però de mica en mica, Espriu anirà introduint a la seva poesia imatges, personatges i narracions extretes de la literatura i la història clàssica, que tant admirava i coneixia. Tanmateix, tot i atorgar-li més complexitat i profunditat, li resta l'expressió espontània d'un món nascut del record i l'anhel, nascut de la necessitat humana d'expressar les seves limitacions a través d'un paisatge físic, expressat amb les paraules senzilles més sàvies.

Les barques de Sinera / no surten més, / perquè els camins de l'aigua / són fets malbé.

Perdura / en els meus dits la rosa / que vaig collir. I als llavis, / oratge, foc, paraules / esdevingudes cendra.

La veu de la dama, / lluny del temps. Escolto / la cançó de marbre.

Comentaris

  1. Hola,
    aquest post sobre Salvador Espriu em dóna peu a recordar RICARD SALVAT, gran difusor de teatre.
    Vaig entendre el món de SALVADOR ESPRIU gràcies a la representacó Ronda de mort a Sinera, representada l´any 2002, a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.
    Ricard Salvat ens va fer arribar la síntesi de les obsessions i mites de l´Espriu.
    Gran tàndem SALVADOR ESPRIU-RICARD SALVAT
    Imma

    ResponElimina
  2. Molt bon apunt David. Fa molt anys que els llibres que tinc d'Espriu engrogueixen a la prestatgeria. No sé si és una percepció subjectiva meva o te alguna cosa de real: tinc la sensació que Espriu ha estat abandonat per les noves generacions de lectors.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Jaume. Jo també tinc aquesta sensació, tot i que no ho comenti a l'article. Ara tothom parla de Vinyoli, obviat durant molts anys, o de Ferrater, un referent immarcible; però d'Espriu sembla que no s'enrecordi ningú. Potser estèticament i temàticament no interessa gaire als nous poetes, o potser els referents historicoculturals que comença a emprar més avançada la seva producció el fan menys assequible, més artificiós.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada