10.3.09

Lleugera com una ploma, més forta que l'espasa





Fa dies que vaig acabar amb goig El professor d'història (digne d'ad-mira-ció, perdoneu l'acudit dolent, no me n'he sabut estar) i que vaig començar amb El silenci de Gaspar Hernàndez, l'últim premi Josep Pla. El canvi, és clar, és força brusc. Tanmateix, i a desgrat de la meva al·lèrgia a les medecines alternatives, els manuals d'autoajuda i el hippisme malentès en general, trobo que és un llibre que es llegeix agradosament, que planteja la trama en un marc contextual nou i refrescant, i que et fa revisitar prejudicis i concepcions apriorístiques. Hernàndez sap per on trepitja i apel·la sempre al raonament del lector. Una altra cosa és que hi estiguis d'acord o no. En certa manera, però als antípodes del llibre de Mira, no deixa de ser una novel·la d'idees, encara que l'estil no és la preocupació principal.


Alhora he començat una altra obra lleugera, els Tretze tristos tràngols d'Albert Sánchez Piñol. Reconec haver llegit La pell freda, no tinc cap problema en admetre que m'ho vaig passar d'allò més bé llegint-la, i he de declarar les meves simpaties per aquest personatge. El dia que va sortir a L'hora del lector és memorable: mentre Manzano provava de dur-lo cap a l'anàlisi dels contes del seu darrer llibre, ell emprava les seves energies a explicar-nos els aspectes més divertits d'una feina absolutament delirant que va fer en una companyia d'assegurances (si no recordo malament). Em vaig fer un tip de riure amb les seves anècdotes i, sobretot, en la seva forma d'explicar-les. El mateix estil sorneguer que podem trobar en els seus contes, i que el converteixen en algú digne per acompanyar de copes, sens dubte.


Potser ambdues són considerades obres lleugeres, però recordeu la dita: "la ploma és més forta que l'espasa". Ben aviat us podré dir si rere la suavitat elegant d'Hernàndez i Sánchez Piñol s'hi amaga una daga esmolada o si es tracta d'uns tonificants escumosos.

5 comentaris:

  1. A mi La pell freda me semblà una molt gran novel·la.

    I d'El professor d'història... què vaig a dir-li, clar que també crec que tinc certa falta d'objectivitat a l'hora de valorar qualsevol cosa que faja Mira...

    És el segon blog en dos dies on veig que es parla d'El silenci, caldrà anar a buscar-lo.

    ResponElimina
  2. Penso que cal reivindicar, sense complexes, l'obra de Sánchez Piñol. En el seu cas l'èxit comercial no vol dir que la seva narrativa no tingui un excel·lent gruix literari.

    Si t'agrada la manera en què Sánchez Piñol sap treure suc de les anècdotes més inversemblants, em permeto recomar-te la seva col·laboració quinzenal al suplent "Cultura" del diari AVUI.

    ResponElimina
  3. Jo me'l vaig llegir després de veure el programa que menciones. Estic d'acord amb en Pere B, si t'agraden les anècdotes llegeix les que explica al suplement de cultura de l'AVUI.

    ResponElimina
  4. Gràcies per la recomanació. Per sort ja conec els articles d'en Sánchez Piñol, perquè sóc lector habitual del suplement cultural de l'Avui.

    ResponElimina
  5. Hola,
    coincideixo amb tots vosaltres que els articles de l´Albert Sànchez Pinyol són interessants, divertits, intel.ligents. Com ell es mostra a les tertúlies i els clubs de lectura.
    Quan vaig llegir La pell freda m´ho vaig passar molt malament, tot i que el llibre em va agradar: descriu el que passa al nostre món, entre els del nord i els del sud.
    Imma

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.