"La finestra oberta", de Saki




Saki, pseudònim de l'anglès Hector Hugh Munro (1870-1916) no és cap desconegut per aquestes contrades; anys enrere, quan Quaderns Crema no patia d'inactivitat a causa de l'èxit en castellà d'El Acantilado, va veure la llum un recull de narracions anomenat Truita bizantina. Ara, des de la sempre interessant col·lecció de narrativa fantàstica "L'arcà", apareix un altre recull anomenat La finestra oberta i altres contes fantàstics d'humor negre. Satíric des de les entranyes, mestre de Chesterton o de Graham Greene, és en les curtes distàncies del conte on sobresurten les seves millors armes literàries, i aquí tenim una nova prova, que hi afegeix l'atractiu de l'element fantàstic: homes llop, fantasmes, criatures fabuloses o bruixes es donen la mà amb una senzillesa i una naturalitat típicament anglesa, que esbossa en el lector un somriure de complicitat.

D'entrada, l'element fantàstic ens és introduït sense preàmbuls, in media res, ja que no és pas l'ambientació el més important per a Saki: es tracta de provocar l'astorament del lector per, una vegada assumida la sorpresa, utilitzar aquest element com a motiu satíric, irònic o sarcàstic, depèn del nivell d'intensitat crítica respecte dels personatges. Així mateix, aquests personatges solen ser burgesos de classe mitja o alta, gent avorrida amb la seva vida que dedica a passar l'estona amb juguesques, partides de bridge o sopars. L'element desestabilitzador, ja sigui real o no (Saki és partidari de fer dubtar el lector deixant que el dubte suri), fa treure el pitjor de tots ells, investits fins llavors d'una flegma i una impertinència ridícules. Els seus biògrafs ho veuen com una venjança contra la rigidesa de l'època eduardiana en què es va haver de criar i de viure, hereva del victorianisme, és a dir, de les impostures moralistes i hipòcrites que també van criticar d'altres, i també a través de l'element fantàstic, com Robert Louis Stevenson.

Finalment, la majoria dels relats estan contextualitzats en la Naturalesa, que se'ns presenta com una força misteriosa i descontrolada. Els personatges, urbanites ridículs amb pretensions de benignitat horaciana, han d'enfrontar-se a una natura conspiradora, forces hostils que juguen amb ells, els inquieten i ens els ridiculitzen.

El llenguatge que empra Saki, ben traduït per Emili Olcina, és senzill i directe, ben travat (com correspon a un anglès ben instruït en el llenguatge de Shakespeare), que es permet en els seus moments més brillants les invectives del narrador, ja sigui en boca seva o a través dels seus personatges. Fins i tot els gats, com en Tobermory, quan aprenen a parlar també duen a la sang aquesta altivesa britànica:
"-No vols anar a veure si el cuiner té ja el teu sopar llest? -va suggerir apressadament Lady Blemley, tot fent com si ignorés que mancaven almenys dues hores per a l'hora de sopar de Tobermory.
-Gràcies -va dir Tobermory-, però no tan aviat després del te. No vull morir d'indigestió.
-Els gats tenen set vides, ja ho saps -va dir Sir Wilfrid, cordialment.
-És possible -respongué Tobermory-, però només un fetge."

Un dels autors anglesos que ha llegit Saki amb fruïció és Tom Sharpe, i no m'estranya si tenim en compte introduccions tan brillants com l'inici del conte esmentat, "Tobermory": "Era la tarda freda i plujosa d'un dia de finals d'agost, una època indefinida en què les perdius encara són fora de perill o en l'estat de carn en conserva...". Gràcies a Déu que els francesos existeixen, diu Woody Allen a Un final made in Hollywood. Doncs gràcies a Déu que els anglesos són com són, perquè no hi ha ningú que faci riure tant els altres a costa de si mateixos com ho fan ells.

Comentaris

  1. No conec l'autor, amb el mateix cognom conec l'Alice Munro.
    Salutacions

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada