"El silenci", de Gaspar Hernàndez


Malgrat el títol de l'obra, és la veu humana i la seva capacitat d'influència psicològica el tema principal del debut literari del periodista Gaspar Hernàndez. Conegut pels seus programes de ràdio "Una nit a la Terra" i "L'ofici de viure", aquesta aposta narrativa li ha valgut el darrer Premi Josep Pla, i cal plantejar-se si una novel·la que beu de fonts fins ara tan poc literàries com els manuals d'autoajuda o les filosofies espiritualistes pot convertir-se en una creació amb estil i personalitat, suficients com per allunyar-se de les simplicitats estultícies de Paulo Coelho o Jorge Bucay.

Com dèiem, la veu humana (i els silencis que genera) com a element curatiu és la raó principal que du el protagonista (claríssim alter ego d'Hernàndez) a passar tota una nit parlant a cau d'orella de la Umiko, una japonesa afincada a Formentera, a qui se li ha diagnosticat un tumor cerebral. Des del començament, però, el locutor ens avisa de les seves reticències, fent-se còmplice dels prejudicis que pot tenir el propi lector. És una bona manera de guanyar-se la seva predisposició a atorgar-li versemblança, ja que després haurà d'enfrontar-se amb la Pema, amiga de la Umiko, neo-hippie autèntica i prototipus del progressisme gairebé paròdic que viu a les Balears les acaballes d'aquella ideologia dels seixanta, que avui sintetitza les savieses alternatives, el contacte amb la natura i les noves religions (ecologisme, budisme, naturisme i tants altres -ismes).

Hernàndez, però, demostra que la seva opció d'exposar-nos les seves idees al respecte és encertada. El silenci és una novel·la més que no pas un assaig, però en la tensió entre les creences de la Pema i el racionalisme del narrador sorgeixen alguns raonaments força interessants: la influència relativa, però evident, d'un cert estat d'ànim i d'esperit en la curació d'una malaltia; o la necessitat de reforçar la medicina convencional amb teràpies alternatives, que millorin la predisposició psicològica del pacient. És a dir, Hernàndez destria el gra de la palla, aplicant la raó a l'anàlisi de determinades propostes alternatives, deixant ben clar que no totes són una enganyifa i que seria interessant tenir-les en compte per complementar, no pas substituir.

Per reforçar la tensió entre les dues visions oposades, decideix convertir dues persones reals i antagòniques, Baltasar Porcel i Alejandro Jodorowski, en personatges literaris, a partir d'una sèrie d'anècdotes que ens revelen el seu caràcter fort, a estones histriònic, però també genial. Mentre Porcel fa tota la confiança als metges, a la ciència il·lustrada, Jodorowski es considera psicomag. Però tots dos comparteixen una alegria per viure, un optimisme indestructible que sintetitza la idea que Hernàndez va expandit al llarg del llibre. Curiosament, però, i abans d'aclarir-nos el desenllaç de la Umiko, culmina la narració amb una escena escabrosa, que lliga vida i mort d'una manera abrupta, però que intenta relativitzar ambdós aspectes de la nostra naturalesa.

El silenci posa a prova (i, segons qui, molt) les conviccions de qui s'hi atansa, però també se'n surt a l'hora de proposar, defensar i validar les conviccions del propi autor. Potser, de retruc, també aconsegueixi obrir un debat al voltant de les malalties i la curació. I sense haver-se proposat aconseguir cap clàssic de la literatura contemporània ni crear cap escola estilística, ja és prou com per encuriosir-se pel debut d'Hernàndez.

Comentaris

  1. Anònim3:29 p. m.

    Quasi sembla un relat aurobiogàfic. M'ha deixat
    un silenci de metitació dubte entre la ciencia i les "savieses alternatives". Bó.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada