17.2.09

Yukio Mishima


Japó és un país ple de contrastos i contradiccions, que va sortir terriblement afeblit de la Segona Guerra Mundial, establint des de llavors un principi de sacrifici, treball i progrés que els ha dut fins al lloc que ocupen en l'actualitat. Tanmateix, i tal com va passar amb Alemanya, la consciència dels vencedors els va obligar a matisar les seves arestes ideològiques fins gairebé el silenci o l'obscurantisme internacional: si ens hi fixem, Japó és tan sols als ulls dels occidentals el bressol del manga, del sushi i del cinema de terror més sofisticat. Tanmateix, la literatura nipona ha restat en un segon pla letàrgic fins gairebé el segle XXI. Amb l’aparició multimilionària de Haruki Murakami i Banana Yoshimoto, els editors s’han afanyat a (re)descubrir-nos el llegat oriental que ha precedit aquesta esplendorosa modernitat literària.

En català, Angle Editorial obria foc amb un llibret deliciós, Elogi de l’ombra de Junichiro Tanizaki, de qui també podem llegir la recargolada història de La clau (Edicions 62). De la segona ja us en vaig fer cinc cèntims, mentre que el primer s'ha convertit en un indispensable dels meus conceptes estètics i ideològics, i el conservo a prop per rellegir-lo constantment. D'altra banda, Proa acaba de publicar Botxan, de Natsume Soseki. I Viena Edicions, dins l’exquisida col·lecció “El cercle de Viena”, ens ha fet descobrir La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata. Aquests dos darrers comparteixen el fet de ser dos referents d’un dels autors més coneguts i a la vegada oblidats (i controvertits) de les lletres japoneses: Yukio Mishima (1925-1970).

La seva mort, als 45 anys, marca amb ferro roent la seva figura, difamada pel romanticisme absurd i un pèl carrincló de la seva ideologia. Ras i curt: amb l'excusa de reivindicar la figura de l'Emperador, i davant el fracàs del sarau que va organitzar, Mishima va fer-se el seppuku, és a dir, un sacrifici ritual consistent en clavar-se una katana i culminar el suïcidi amb la decapitació. La seva mort, però, va ser dificultosa i desagradable, i per Internet circulen fotografies i tota mena de detalls del macabre aconteixement. Tot plegat no va afavorir que ens restés un gran record d'un home que va arribar a ser considerat en tres ocasions per al premi Nobel.

Cal dir que Mishima se sentí atret per la Mort durant gran part de la seva trajectòria personal. Aquesta atracció no només forjà la seva escriptura, sinó que fou presa amb gran naturalitat per l'autor com a solució a les greus contradiccions personals. Tot i casar-se, s'entreveu en la seva biografia l'ombra de l'homosexualitat; tot i sentir-se atret per la literatura occidental i esdevenir un autèntic modern de la literatura japonesa, ideològicament era un amant de les tradicions nipones, entregat al culte al cos, a les arts marcials i crític amb la societat del seu temps, que considerava decadent i adotzenada. D'aquest xoc en surt una obra destacable, la recerca d'una bellesa idealitzada a través d'una concepció del món molt personal, gairebé mística. Tot plegat ho veurem quan parlem de La remor de les onades, editada per Amsterdam, l'únic títol en català disponible de Mishima, a l'espera que s'animin a editar la seva obra magna, la tetralogia La mar de la felicitat.

P.S.: Teniu més informació en català al blog Nausica.

7 comentaris:

  1. A mi també m'interessa, cada vegada més, la literatura japonesa. I m'ha agradatel teu article. Només volia dir-te, encara que segurament ja ho saps, que hi ha una traducció de la novel·la de Mishima, "el mariner que va perdre la gràcia de la mar", a la col·lecció A tot vent de Proa.Encara que és de 1986 i potser sigui relativament difícil de trobar. Jo en vaig fer un breu comentari al meu bloc, el passat gener,amb motiu del seu aniversari. Potser t'abelleixi fer-ne una ullada: http://nausicanova.blogspot.com/2009/01/en-laniversari-de-yukio-mishima.html

    ResponElimina
  2. ... En desconèixer el teu correu electrònic, em permeto fer un petit apunt aquí... Proa va publicar Botxan en el 1999, passant amb una gran discreció per les llibreries i pels lectors. Arran del 80è aniversari d'A tot vent, l'editorial l'ha reeditat... No em vull allargar, ja que la literatura japonesa la segueixo des de fa uns quants anys. Moltes gràcies...

    ResponElimina
  3. Carles, Ariadna, moltes gràcies pels vostres apunts! D'una banda demostren que anteriorment hi ha hagut iniciatives en l'edició en català per fer conèixer la literatura japonesa, però també confirmen que és ara el millor moment per a la seva publicació.

    ResponElimina
  4. Blogaire Madueño, que m'alegro de retrobar-te! Llegint aquest article teu m'assalta un dubte, però: Ishiguro forma part dels descobriments del S.XXI, dels supervivents del S.XX, o és que o no el consideres japonès o vau tenir alguna enganxada en algun local que et va deixar seqüeles? A mi també m'agrada n'Ishiguro, ja t'ho diré. Salut i etc.

    ResponElimina
  5. Benvolgut Jordi! Ishiguro no m'ha fet res, ans el contrari. Només que el meu article no pretenia ser exhaustiu, sinó un simple apunt del "fenomen" nipó. Tanmateix, pel fet que escriu en llengua anglesa, no el considero pas japonès. Per formació i tria lingüística pertany a la tradició literària britànica, així com Kafka, malgrat ser txec, forma part de la literatura germànica. Ja he parlat d'aquest tema a bastament, a propòsit de la distinció entre escriptors catalans de la literatura espanyola i escriptors catalans de la literatura catalana.

    ResponElimina
  6. Hola, David. Casualment vaig fer un parell d'entrades al nostre blog parlant de dos dels llibres que esmentes. No sé si hi estaràs d'acord. A mi m'han agradat les teves reflexions sobre la literatura nipona.

    http://impressionsculturals.blogspot.com/2008/09/mishima.html
    http://impressionsculturals.blogspot.com/2008/09/elogi-de-lombra.html

    Salut!

    ResponElimina
  7. Anònim2:48 p. m.

    Hola,
    bon post sobre la literatura japonesa, detallat i entenedor.
    Estic d´acord amb el que dius de Tanizaki, Elogi de l´ombra el rellegeixo sovint, certs espais m´hi fan pensar. La clau necessita una segona lectura.
    Kawabata encantador.
    Tenim japonesos per estona.
    Gràcies i bona lectura!!
    Imma C.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.