13.2.09

Una tercera via poètica


Al llarg d’aquests darrers anys he posat els peus en terres poètiques certament estranyes, fins i tot incomprensibles, des dels Avantguardismes (amb J. V. Foix i la seva barreja entre classicisme i avantguardisme al capdavant dels meus malsons), passant per la puresa més intel·lectualment elevada (Carles Riba), També he visitat els àmbits més turístics, aquells que agraden tothom, que viuen sota els flaixos de les càmeres digitals, entestades en incorporar-los emocionalment als àlbums de la vida íntima personal: Martí i Pol, Margarit, Gil de Biedma... Mai m’he trobat del tot còmode ni amb els uns ni amb els altres. Un excés de familiaritat o de feresteguesa m’han fet sentir fora de lloc, transitant com un turista més pels marges dels seus versos.

Però hi ha una altra mena d’escriptura que conforma el meu cànon personal, la teulada que basteix la meva casa de lectures. Són autors i autores que, sense renunciar a res, vehiculen el seu llenguatge poètic simbòlic a través d’una certa narrativitat, que consisteix en eludir l'hermetisme fent una mica més visibles els versos en benefici de la fluïdesa. Tanmateix, més enllà de la primera impressió copsada pel lector (el motiu, la metàfora) sempre hi ha camp per córrer, un horitzó que només s’entreveu en la possibilitat, un apunt que no es converteix en el centre de les seves motivacions però que no vol obviar-se. D'entre les meves lectures, qui més m'ha impressionat és la polonesa Wislawa Szymborska, capaç de conceptualitzar a partir de l'observació puntual del món, concentrat en un motiu específic: les dones de Rubens, un enterrament, l'escriptura d'un currículum, la tortura, la primera fotografia de Hitler... Vista amb un gra de sorra és l'única antologia en català, editada per Columna fa més de deu anys que, per desgràcia, ja no es troba al mercat. I si se'n troba, són els darrers exemplars d'una edició que no acaba de reeditar-se.

Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Quart (per damunt de tot, el de Saló de tardor i Vacances pagades), Adam Zagajewski, Czeslaw Milosz, Robert Frost, Gabriel Ferrater... Tot plegat resumeix a l’engròs les meves darreres consideracions sorgides de la lectura de Mallarmé. També esdevé un posicionament personal i un apunt d’estil a l’hora d’entendre les meves consideracions sobre les lectures dels darrers mesos. És clar que la crítica també es regeix per moltes altres consideracions, però he volgut apuntar les tendències lectores del llunÀtic. No és, però, ni de bon tros, un principi inamovible: la qualitat de les arts no es mesura en delers o prejudicis personals, sinó en aspectes més subtils, com la relació entre objectius i resultats, l’adscripció a un ideari o gènere, o la valoració més difícil de totes, la transcendència, la majoria de cops ratificada o negada pel Temps. Però sobre l'ofici del crític ja en parlaré en una altra ocasió.


1 comentari:

  1. Molt interessants els teus comentaris sobre els darrers llibre de Llavina, Julià, etc... També ho ha sigut explicitar les teues filiacions obertes. Intentaré descobrir la vida oculta rere Adam Zagajewski, Czeslaw Milosz i Robert Frost. Tan sols els conec de nom... Hom no té temps per llegir la vida; intentar viure-la ja és prou complicat.
    Et seguisc...

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.