Stéphane Mallarmé


Sempre l'acompanya una brama forjada a partir d'uns quants tòpics que, si bé li fan justícia (difícil, críptic, intraduïble...), dificulten les ganes del lector mitjà, com ara servidor, d'atansar-se a la seva poesia. El cert, però, és que Stéphane Mallarmé (1842-1898) va assajar uns pressupòsits poètics que arriben al món de la literatura com un tsunami fins gairebé la segona meitat del XX. A Catalunya, sense anar més lluny, Carles Riba publica les Tres Suites, tot un exercici intel·lectual de poesia tancada en si mateixa i fonamentada en les associacions simbòliques pures que Mallarmé havia dut a terme quatre dècades enrere. És més, la superació del conceptualisme mallarmeà no prové de l'oblit, sinó de l'assimilació: qui més qui menys, amb graus diversos, ja sap que part de la gràcia poètica és establir una sèrie de símbols més o menys codificats i descodificables a través del propi text.

Mallarmé apareix en el context del Romanticisme, però ben aviat se'n desmarca (és una de les primeres propostes d'alternativa al moviment en crisi) i es desviu per oferir nous horitzons creatius. Un tram d'aquest camí el recorre amb Charles Baudelaire, de qui admira Les flors del mal. Baudelaire estableix una reflexió de la figura del poeta com a creador i com a personatge enfront de la societat (precepte romàntic a totes llums) que té en el poema "L'albatros" la seva millor explicació: incomprès en el seu exercici, l'home/ocell vola alt sense poder aterrar, perquè el contacte amb el sòl li impedirà tornar a enlairar-se, mentre la resta d'homes esperen la seva desgràcia per riure-se'n una estona. Però on Baudelaire és caòtic i visceral, si la seva poesia neix de la broma i el salnitre del món que l'envolta, Mallarmé, obsedit per la idea de la Bellesa en el seu estat pur, es reclou de l'exterior i pretén crear el seu propi espai dins el poema. Per això esborra qualsevol petja del món humà i per a assolir la puresa, la perfecció i la totalitat, pren com a elements del seu llenguatge els colors, les plantes, els elements mitològics; tot un munt de símbols que, mitjançant unes xarxes que només ell coneix i que són difícils de descodificar, obtenen com a resultat

Colors, olors, llums, sons... El poeta mallarmeà és un ésser sinestètic, que cerca la Bellesa allà on entén que més probablement la trobarà. La musicalitat i l'ordenament també són necessaris per a la construcció poètica. Aquests són els aspectes que han influït en poetes tan allunyats del simbolisme com Josep Carner, lliure de qualsevol dubte d'hermetisme. Però Mallarmé era un artista treballador, obsessiu i perfeccionista, i els resultats semàntics i formals de la seva poesia tenen molts elements d'interès per als noucentistes, que pretenen elevar la poesia catalana per damunt de les seves limitacions.

Llegir Mallarmé no és fàcil, i molt menys traduir-lo, per l'exigència que suposa. Tanmateix, fins en els poemes més rigorosament incomprensibles, qualsevol lector de poesia hi trobarà un dringar lèxic i una sonoritat musical molt refrescants. I pel que fa a la comprensió, sempre podem recórrer als estudis o als apartats de notes (com l'edició de J. N. Santaeulàlia que us comentava) per sortir-nos-en amb una certa perícia, tot pensant que la majoria de peces tracten la relació del poeta amb la creació poètica, més enllà dels referents simbòlics que prengui.

En el meu cas, però, també he sentit en la poesia de Mallarmé la fredor de la llunyania, la incomoditat del poeta a l'hora de posar-se davant de certes mirades. Tampoc sóc partidari de l'autoreferencialitat rasa i despullada d'en Joan Margarit, posem per cas, capaç de rebutjar qualsevol poesia no prescrita en els seus conceptes. Els habituals del llunÀtic potser hauran esbrinat que acostumo a aplaudir les terceres vies, aquelles que prenen d'un i altre cantó. Però d'aquestes dicotomies i discussions temàtiques i conceptuals en parlaré més endavant.

Comentaris

  1. només hi ha una cosa aquí en la que no estem d'acord; que la influència de Mallarmé ocupa la primera meitat del XX. al contrari: allò que succeeix és que aquesta influència varia. a partir de 1950 la gent oblida la poesia pura de Brémond i es fixa molt més en el "cop de daus" (que Navarro Santaeulàlia no inclou, però que està traduït per Víctor Obiols en un número o altre de "Rels") i en les seues implicacions. fins i tot Celan parla en algun moment de "dur Mallarmé fins a les últimes conseqüències". i recordo que al Macba fa uns anys van fer una exposició ("Art i utopia. L'acció restringida") dedicada a això.
    sí que té raó, però, en la influència sobre Carner.
    una abraçada,
    p.c.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada