"Arte Poética", de Jorge L. Borges


De tant en tant m'apropo, per plaer o per cansament, a llibres divulgatius sobre literatura o sobre els propis literats, obres menors nascudes d'amalgamar entrevistes, aforismes, articles o conferències d'algun escriptor o escriptora de cert renom. Al capdavall es converteixen en afegits a la seva obra completa, volums per a col·leccionistes o curiosos que volen anar més enllà del seu talent narratiu. És una mena de tafaneria, com la de les revistes del cor que sovintegen les perruqueries, però amb la coartada intel·lectual. Els éssers humans som curiosos per naturalesa, i acostumem a justificar els nostres pecats per tenir la consciència més tranquil·la. En definitiva, solen ser obres disperses, epidèrmiques, que busquen la complicitat del lector fidel més que no pas oferir material als estudiosos més entenimentats.


Arte poética (Editorial Crítica) recull sis conferències de l'argentí Jorge Luis Borges a la universitat de Harvard, pronunciades en anglès durant el curs 67/68. I a banda de mostrar la seva erudició, serveixen per apropar-nos a tota una sèrie de reflexions sobre l'activitat creadora i, encara més, sobre l'actitud lectora. La capacitat retòrica de Borges li permet navegar pel tema que tracta sense papers o apunts amb certa desimboltura, evitant avorrir o desorientar els lectors (i, és clar, els assistents a les xerrades), però li manca al seu discurs la consistència del teixit ben tramat que suposaria una revisió posterior i una reescriptura per part seva.

Tanmateix, paga la pena llegir els seus records de formació com a escriptor i, sobretot, com a lector: tal com reconeix, Borges era un lector voraç predisposat a dur la seva passió més enllà de les pàgines dels altres. Així doncs, i després de reconèixer que mai va escriure novel·la per manca d'interès o per pura mandra, en el darrer capítol ("Credo de poeta") explica algunes de les faltes o debilitats del poeta primerenc (escriptor per extensió), entestat en primer lloc a ser original i després a ser modern. Borges acaba predicant el retorn als clàssics i la senzillesa (mai la trivialitat, però) com a fórmules que predisposen als millors resultats, sempre des de l'honestedat i la capacitat crítica, que exerceix quan analitza amb rigor inusual les mancances d'un conte seu tan popular com "El inmortal". De vegades aquestes actituds responen a una falsa modèstia que vesteix molt bé, però en el cas de Borges sospito que, amb tot el seu saber literari, coneixia el lloc que l'adveniment depararia a la seva obra, reconeguda per tothom però tangencial als grans noms que van llaurar el gènere més preuat del segle XX: la novel·la. Aquesta darrera reflexió ens pot servir per discutir un altre dia l'actitud dels escriptors respecte al conte: un gènere vàlid i literàriament complet (Borges, Cortázar, Monzó) o simplement un camp de proves per a futures obres més complexes (Rodoreda, Amis,Bolaño).

Comentaris

  1. molt bo aquest blog, francament és millor llegir sobre litarura en alguns blogs que a les revistotes de tendències.

    salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada