Premsa en català


M'ofèn la pobresa argumentativa d'aquelles persones que, adscrivint-se a un ideal polític, social o cultural, no són capaços de contrastar els arguments totèmics que repeteixen els seus gurús per veure'n la seriositat, o la mancança d'ella. En certa edició internàutica d'un diari, un individu comenta el següent: “Siempre hablando de Franco, qué periodicos había antes de Franco en Catalán ? Ninguno, era LA VANGUARDIA DE ESPAÑA, EL CORREO, EL NOTICIERO, etc. . . pero no había prensa en catalán es ahora, y porque esta subvencionada.” Adolorit, he corregut a desmentir-lo, i a il·luminar-lo una mica sobre la riquesa del món editorial català abans de l'arribada del dictador. Sabent, és clar, que es negaria tossudament a acceptar els meus arguments. Com a petit homenatge a la premsa catalana en català i per informar-me'n jo mateix, he decidit fer una repassada a la documentació existent per destacar les capçaleres més consolidades als quioscos catalans dels anys 30:

La Veu de Catalunya. Tribuna periòdica del conservadurisme català (més que no pas del catalanisme conservador), on nasqueren els fonaments del Noucentisme de la mà d'Eugeni d'Ors, Francesc Cambó, Raimon Casellas, Prudenci Bertrana, Josep Carner o Josep Pla. També resulta irònic que alguns d'ells fossin, pocs anys després, els ambaixadors del franquisme a la nostra terra, passant-se al castellà sense cap mena de problemes. I és que els catalans som els nostres propis enemics... Sigui com sigui, el diari va ser tancat amb l'entrada de les tropes franquistes després de trenta-vuit anys essent una publicació diària de referència.

La Publicitat. L'any 1922, Acció Catalana va adquirir el diari “La Publicidad” per canviar-li la llengua d'edició i convertir-lo en la tribuna del catalanisme intel·lectual, que aplegava noms com Pompeu Fabra, Tomàs Garcés, J. V. Foix, Carles Soldevila, Josep M. de Sagarra... Com La Veu, també va desaparèixer sota la sola del feixisme.

L'Esquella de la Torratxa. El setmanari gracienc (cosí-germà de La Campana de Gràcia per ser ambdós producte del mateix editor, la família López) és un dels besavis de les publicacions satíriques soft actuals, com El Jueves o El Triangle. Nascut el 1870, va passar per moltes etapes sense perdre el seu nord anticlerical i republicà. L'humor gràfic de l'Esquetlla va esdevenir referencial, sobretot amb la participació de dibuixants com Apel·les Mestre, Ricardo Opisso, Isidre Nonell o el mateix Pere Calders. De plomes tampoc en faltaven: Rusiñol, Bertrana, Rovira i Virgili...

Cu-Cut! Malgrat ser una publicació afí a la Lliga Regionalista (els mateixos de La Veu), fou tant o més polèmic que el seu veí gracienc. Nascut el 1902, el 1905 l'exèrcit espanyol va entrar a la redacció del setmanari per destrossar-la i impedir-ne la publicació. Tot perquè dies abans havien publicat un acudit on, en un àpat de la Lliga, se celebraven les diverses derrotes dels militars, especialment la guerra de Cuba. Va arribar a una tirada de 60.000 exemplars.

Podria continuar, però m'aturo per apuntar un parell de reflexions. Quaranta anys de dictadura van canviar radicalment aquest panorama: avui dia acostumem a veure com les capceleres en català malviuen i han de demanar subvencions, amb la qual cosa uns els critiquen per vividors i els altres no els fan gaire cas perquè ens han malacostumat a lligar “prestigi” o “seriositat” amb “castellà”. Per això costa tant que els mateixos catalans creguin en la solvència d'una capçalera en la seva pròpia llengua. N'hi ha fins i tot que, tot parlant de llibres, trien una traducció literària en castellà simplement perquè “sona raro”, per estar “acostumat” a llegir un autor en castellà... O perquè no la tenim en català -i això, malauradament, ens passa a tots i massa sovint.

Comentaris

  1. Només per ampliar una mica, hi ha un llibre que corria per casa meva quan era petit que es deia Història dels diaris en català: Barcelona 1879-1976, escrit per Lluís Solà i Dachs. Editorial Edhasa. Pot ser útil a qui li interessi aquest tema.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Gràcies per la informació, Lluís. El meu post és un simple apunt sobre el tema, així que ens va bé tenir algun referent per a qui vulgui ampliar els seus coneixements.

    ResponElimina
  3. La ignorància del personatge que va dir allò no té límits. Amb dades el desmenteixes i em trec el barret. Llegirà el teu post o continuarà amb la bena als ulls?
    I és que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure.

    Salut,
    S.

    ResponElimina
  4. Hola David. Crec que la ignorància d'alguns fa que diguin bestieses sense cap solvència. Sort que tenim a un bon lletraferit i filòleg com tu que ens instureix, i els instrueix.

    Salutacions ben cordials.

    ResponElimina
  5. Hola noi. L'anàlisi que fas de La Veu és absolutament tendenciosa. Si tu ets el que ets, si queda res de Catalunya avui dia és gràcies a la Veu. Quina llàstima que no tinguem un equivalent en els nostres dies.

    ResponElimina
  6. Xa, crec que t'equivoques: en cap moment analitzo La Veu de Catalunya,simplement constato un fet contrastat, el canvi de colors d'alguns dels seus redactors. En cap cas faig valoració de qualitat. Al contrari, si la Veu surt al meu article és per demostrar el valor i la vigència de la premsa en català d'aquella època, davant les acusacions d'un energumen indocumentat. Sisplau, torna-te'l a llegir i ho veuràs. Ara, no em negaràs que D'Ors, Sentís (que també hi escrivia) o Pla no eren simpatitzants del règim...

    ResponElimina
  7. Quanta raó, en aquest post, David! I això ho podem apliar en el tema de la literatura. Quant busques traduccions de llibres al català, normalment el venedor et mira estranyat, et diu que o bé no hi és, o bé no la té i, acte seguit, afegeix: -Però la tenim en castellà!.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada