"Los combates cotidianos", de Manu Larcenet


"Deslastrada de toda lógica, la poesía es la única forma libre de percatarse de lo que vale la pena. Depardon, Brassens, Miyazaki, Jarmusch, Sempé, Tom Waits, Cézanne, Monty Python... La poesía lo redime todo..."

En aquesta llista que elabora el protagonista del còmic Los combates cotidianos també hi podríem encabir el llibre que protagonitza, quart volum de l'obra magna del dibuixant francès Manu Larcenet. Després de narrar-nos com Marco, un jove fotògraf, decidia abandonar París per instal·lar-se al camp amb el seu gat i les seves neurosis, després d'enamorar-se i seguir els camins erràtics de la vida arribem a un dels moments més significatius del seu recorregut: la paternitat. I dos anys després del darrer volum, ens trobem amb un narrador madur, en l'esplendor de la seva carrera, que narra les vicissituds de Marco per construir una relació amb la seva filla a través de petites anècdotes i vivències. Com diu el mateix títol de l'obra, la vida és una sèrie de combats que establim dia a dia amb el món i amb nosaltres mateixos.

Si bé amb el primer volum de la sèrie va assolir el Premi Angouleme del 2004, és ara quan Larcenet triomfa en tots els sentits: del dibuix humorístic del començament passem a uns traços més esgarrapats, més intuïts; de la narració lineal, passem a la narrativa el·lípitica, per reforçar la fragmentarietat de la memòria. Tot plegat ajuda a desvetllar la poesia dels petits, però significatius moments vitals de Marco i Maude, la seva filla: les baralles, les alegries, el descobriment de la mort, la revelació de la intel·ligència...

Equilibrat, madur, reflexiu, líric. Manu Larcenet no concedeix cap moment al sentimentalisme i aprofita per fer una ullada al món que l'envolta amb ànim de matisar allà on abans l'idealisme de la joventut el desbocava. Marco segueix creixent, segueix colpejant-se amb la seva (la nostra) pròpia ignorància, a la vegada que engrandeix el talent del seu creador, molt més proper a la síntesi dels millors il·lustradors belgues i la narrativa de Will Eisner.

Encara hi ha algú que cregui que no es poden fer obres mestres d'art amb el llenguatge del còmic?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada