"El roig i el negre", de Stendhal


Henry Beyle és considerat un dels pares de la novel·la moderna. D’entrada, El roig i el negre esdevé una obra política pel que té de compromís crític, d’estudi analític i de denúncia. Aquesta és la raó per la qual publicava els seus llibres sota pseudònim, canviant noms de ciutats i de persones que existien en la seva època. En segon lloc, el narrador ens transmet els pensaments i les raons de tots els personatges, analitzant els anhels i els motius que guien els seus actes. És, doncs, un dels iniciadors d’una nova forma de concebre la narrativa, anomenada psicologisme.

Tanmateix, el personatge principal de l’obra, el jove Julien Sorel, té tots els trets dels herois romàntics, si bé esporgat d’elements excessivament fantasiosos o inversemblants. Des dels seus començaments a províncies, passant pel seminari de Besançon i finalment el servei a París, Sorel és un jove apassionat i ambiciós, amb tota una sèrie de virtuts que sap explotar i millorar al llarg del temps, però amb un orgull i un capteniment que, sense caure en el ridícul, es converteix en el seu punt feble, conduint-lo a condemnar-se en un final tràgic. De la mateixa manera que sap guanyar-se aliats, sobretot entre les dones, meravellats per la seva bellesa exterior i interior, tota una sèrie de personatges envejosos que se senten amenaçats i que el consideren un arribista aniran conformant els esdeveniments de la trama que el condueixin a la perdició.

El fresc de personatges i de situacions que mostra Stendhal és tan impressionant que les anotacions al marge del traductor, Ferran Toutain, són fonamentals per situar al lector en l’època i no perdre’s cap de les implicacions de la trama. Ens situem cap al 1827, poc després de la caiguda en desgràcia de Napoleó, durant la Restauració, quan la noblesa havia recuperat tots els seus privilegis i semblava difícil obrir-se pas socialment. Totes les traïcions i intrigues que poblen la França del segle XIX es veuen reflectides en els diversos estaments pels que transita Sorel: la burgesia de províncies, els estaments religiosos, la frívola aristocràcia parisenca... Mai se sent comprès per ningú, pel fet que sobresurt massa per damunt de la mediocritat que l’envolta, veient-se obligat a exercir la discreció i l’astúcia per progressar entre tants possibles enemics. Només la càndida madame de Rênal, amb qui comparteix un amor lluny de qualsevol interès material, intel·lectual o romàntic (com més endavant li succeeix amb mademoiselle de La Mole, que no veu en ell res més que una projecció d’un ideal romàntic, basat en el record idealitzat dels seus avantpassats) li ofereix una vivència pura, completa, real. El més irònic de tot és que es tracti de l'ésser més simple, l'exemple d'entrega total i honesta als designis del cor, que lluiten entre el marit i els fills per una banda i l'esperit lliure de Sorel. És, doncs, l'única capaç de valorar i estimar en el seu valor intrínsec la naturalesa de la personalitat de l'incomprès protagonista. Inoblidable.


Comentaris

  1. Hola David. Quin apunt més interessant. Realment aquesta novel·la és magnífica d'aquelles que malgrat que sigui d'una altra època, alguns temes que planteja es podrien aplicar en la societat actual.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. hola david,

    totalment d'acord amb les teves reflexions sobre aquest immens llibre.....

    una cosa... david... em presento.. sóc el santi b. el company de la violant... que organitzem aquesta trobada de bloggers..... m'agradaria crear un enllaç des del meu blog.... cap a tu.....
    demanar-te permís.....

    ja em diràs alguna cosa.

    i si tu vols enllaçar-me, doncs millor....
    salut....

    correu..... esrecita@yahoo.es

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada