Des del llunÀtic em sumo a l'homenatge al poeta Joan Brossa, iniciat des del Blogcedari Brossa. Us recomano entrar-hi i veure tota la resta de col·laboracions, moltes d'elles molt originals i dignes del nostre estimat poeta, a qui volem recordar en els deu anys de la seva desaparició.
Aprofito per desitjar un bon any 9 a tothom!
Tornar als clàssics sempre em resulta una activitat refrescant i higiènica, pel que té de retorn a uns conceptes més diàfans i sense prejudicis. L’envelliment o el desgast dels uns i dels altres és un fet important a l’hora de fer la tria, però: en els darrers temps he tingut la sort d’ensopegar amb llibres d’autors “obscurs” per als seus contemporanis, que ara mateix considerem com a “clàssics” per la distància temporal i pels pressupòsits literaris, però que quan els llegeixes et sorprenen amb propostes que entronquen amb “moderns” actuals. És el cas de Dostoievski o Thomas Hardy. D’altres, tot i cenyir-se a arguments tòpics i mecanismes canònics, escapen de l’obvietat a través d’un estil propi que atrapa el lector. És el cas d’Stendhal (pseudònim d’Henri Beyle) i El roig i el negre, que narra les vicissituds del jove Julien Sorel per obrir-se pas en la societat hipòcrita i materialista de la França provinciana de la restauració (cap al 1830). Sorel és un jovencell que va madurant al llarg de l’obra i que viu una mena de romanç amb la senyora de la casa on treballa com a preceptor dels seus fills. Si bé Stendhal parteix d’uns pressupòsits romàntics (Sorel és un individualista sensible, amant de l’art, d’aparença fràgil i esperit rebel), la descripció del món que envolta el protagonista no desmereix un Balzac, dels pocs que va aplaudir l’obra. Cal també destacar les descripcions del caràcter dels personatges, un ús primerenc del psicologisme hàbil i dinàmic, que no fa gens carregosa l’obra. El meu entusiasme em sorprèn a mi mateix, que no porto ni cent pàgines de les prop de sis-centes que Stendhal va escriure, però que de ben segur endraparé aprofitant les vacances de Nadal, que són ja aquí al costat.
Ara ja sabem que ser Vila-Matas significa escriure sobre la vida però des de la imaginació, interessar-se per les anècdotes literàries per a fer-les transcendents, emmascarar-se però en el fons parlar més d'un mateix del que es voldria. Ara sabem que Enrique Vila-Matas és el mentider més honest i divertit de la literatura espanyola, però l'any 1985 no sé pas si un llibre com Historia abreviada de la literatura portátil podia trobar lectors avesats a aquestes particularitats. El que sí sospito és que aquesta mena de ficcionalització historiada d'un efímer moviment literari (la “conspiració shandy”) és la demostració que Vila-Matas pren els conceptes aquí exposats com a base de la seva pròpia obra artística. Si no cenyint-s'hi de forma estricta, sí com a esperit joganer, inconformista i original. És a dir, un punt de partida des del qual no tenir por per bastir els arguments enrevessats i exigents de novel·les com El mal de Montano o Bartleby y compañía.
Si bé el shandisme és una gran broma, Vila-Matas és el bromista principal de la funció. El lector es veu obligat a seguir el fil narratiu tentinejant en la corda fluixa de la veracitat, sabent que en qualsevol moment l'escriptor la hi pot jugar, si és que no ho fa ja des del començament. Per això el llibre esdevé una novel·la amb forma d'assaig, que juga de forma extrema amb la realitat, de forma insolent i original, reflexionant sobre els preceptes de l'escriptura tal i com fa en les seves obres següents. Els mateixos textos que Vila-Matas extreu de Tzara, Klee o Sylvia Beach formen part d'una reelaboració, d'un joc intertextual que acaba conformant la gran mentida. Vila-Matas retalla i enganxa a plaer, i fonamenta l'engany literari sobre veritats extretes de context. Una forma més d'encarar la literatura, que més endavant aplicarà a la seva pròpia memòria i experiència, fent-nos ballar entre la realitat i la ficció.
I malgrat la brevetat de la proposta (122 pàgines), no n'espereu una obra fàcil o assequible: Enrique Vila-Matas és un inconformista, l'últim (o el primer, segons com ho mirem) dels shandys, una perfecta màquina soltera (per la capacitat d'abstracció que dedica a la seva feina), treballador infatigable (un altre dels trets que destaca en els shandys) i bromista a vegades incomprensible, que apel·la al sentit reflexiu i joganer del lector. És a dir, al que sap que titular un llibre amb un apel·latiu historiogràfic no té res d'acadèmic i sí molt de bretolada.
Si bé en les seves anteriors obres l’experiència personal ha significat un cinquanta per cent de la poesia de Jordi Julià (l’altre cinquanta per cent el completava la reflexió intel·lectual a partir de tota una sèrie de lectures que han motivat l’escriptura), a Planisferi Lunar (Premi Mallorca 2007) Julià és més Julià que mai (o més aviat diríem Jordi) pel fort component personal i emocional que recorre tot el llibre. Però no per això hem d’apel·lar a la poesia de l’experiència o a d’altres superficialitats poètiques, perquè malgrat la gran càrrega emotiva dels seus records, aquest testimoniatge visceral de la seva terra (Sant Celoni i altres contrades al peu del Montseny) respon a una necessitat intel·lectual.
Els catalans devem ser una gent molt recelosa de les relacions humanes per donar tantes obres que giren al voltant del desengany amorós i de l’estancament del matrimoni. O bé es tracta d’una tendència global, nascuda del món anglosaxó on han proliferat mestres com Raymond Carver o John Cheever, o bé un fenomen generacional, ja que dos autors en la quarantena com Jordi Llavina i Empar Moliner han tractat aquest desànim i fi de festa en els seus dos darrers reculls de contes.
De Llavina i el seu esplèndid Ningú ha escombrat les fulles en parlava en el post anterior. Pel que fa a la cronista de l'Avui, ha fet bé en titular les seves històries amb el nom de T’estimo si he begut, una frase recurrent per definir l’estat comatós de les relacions dels personatges que hi surten: una dona amb el poder de canviar la seva vida per la de les altres, una parella de gais, un grup de matrimonis en vies d’adopció... Tant se val si celebren els vint-i-cinc anys de casats com si són parelles que han començat a viure junts, perquè en un moment o altre de la relació sortiran tots aquells detalls que inicien el conflicte i van deixant un pòsit que, malgrat els esforços per disculpar-se o per oblidar, van desgastant la relació.
Les situacions, però, sempre tenen un punt de ridícul que defineix l’estil que pretén Moliner. Amb el seu histrionisme habitual, potser una mica més contingut que a la televisió o la ràdio pel simple motiu que són paraules, Moliner decideix passar comptes amb les ironies de la vida i amb tot aquell ventall d’actituds i de personatges que defineixen el nostre món actual. El llenguatge també s’hi veu afectat, amb un ús dels barbarismes i de les incorreccions que fa guanyar els diàlegs en proximitat al lector però que converteix els contes en una paròdia o un article d’opinió convertit en literatura. Això mateix fa que traci els retrats dels personatges amb un pinzell massa gruixut, sovint basant-se en tòpics massa generalitzadors i epidèrmics.
En el fons, la gràcia de T’estimo si he begut no es troba en la voluntat sarcàstica de la seva autora, sinó en la presència de tots aquests personatges tristos i una mica patètics que han de suportar tota una sèrie d’ironies que els ridiculitzen als ulls del lector: les feministes que veuen com tot d’homes recullen els premis Dona, la presidenta de l'Associació en defensa de la lactància materna que té un fill adolescent intractable, la Lolita enamorada d'un professor, el matrimoni que vol ascendir socialment... Moliner també critica pràctiques socials com la misèria de l’oficialisme cultural (“La baixa qualitat de la poesia contemporània”).
Ara bé, tot plegat no acaba d’aixecar el vol perquè l’autora no se n’acaba de sortir amb els pressupòsits que la menen a escriure. Quan vol fer servir l’humor negre no passa d’un to foteta bastant inofensiu; quan vol fer literatura la cosa queda una mica aigualida, i no sondrolla el lector quan pretén fer-ho amb finals in media res anticlimàtic com el de “Carta al meu fill biològic”. Amb tot, crec que l’Empar Moliner hauria de deixar d’intentar fer literatura i dedicar-se al que realment sap i demostra sobrerament en un conte com “Els beneficis de la lactància materna”: l’escriptura de guions d’humor. És l’únic moment en tot el llibre que m’ha fet petar de riure, perquè, malgrat tot, els acudits de culs, pits i tites em fan encara ara una gràcia superba. Ja se sap que l’escatologia té una mena d’efecte catàrtic. Les seves ocurrències no haguessin desentonat gaire en una sèrie com Plats bruts, on l’únic objectiu (i ho aconseguien de forma excel·lent) era fer trencar-se de riure l’espectador. Jo li ho agrairia, i així ens estalviaríem tràngols com aquest.
Un alè autumnal, més enllà del motiu de les fulles caduques que ornamenten la portada i el títol, travessa el primer recull de contes de Jordi Llavina, que amb dos poemaris de qualitat ha reorientat la seva carrera literària. Tanta tardor és deguda al to de l’obra, un catàleg de relacions humanes en els seus pitjors moments, totes elles abocades a la mort, la separació o el desencís pel record d'un passat massa llunyà i que no té res a veure amb el present. És així com les coordenades estilístiques i temàtiques dels seus poemes troben una extensió en el conte, amb l’avantatge de poder endinsar-se encara més en els petits detalls, en els gestos aparentment intranscendents que, al capdavall, acaben per contenir les veritats de les històries.
Si bé Llavina es mostra com un narrador contingut, enderiat en la descripció minuciosa de les banalitats de la nostra vida quotidiana (tot un desplegament sensitiu i en ocasions nostàlgic o evocatiu), el to del llibre va creixent en petits esclats d’emotivitat, fent que els personatges siguin cada vegada més propers a la veu narrativa, potser en la recerca d'una major intimitat. Al començament hi trobem uns quants relats escrits en tercera persona i protagonitzats per una dona jove que ha perdut la feina (“El segell”), un home madur que viu un adulteri, diguem-ne, complicat (“El senyor Raburé i les bessones”) o un ancià vidu (“Cap de mort”). A partir de “A l’oest de Míkonos”, però, el to del llibre canvia, i Llavina hi introdueix una subtil ironia que fa obrir alguna finestra d’aire fresc a tanta olor de resclosit, de fulles podrides. A més, aquest darrer és un relat sorprenent i molt ben escrit, malgrat la possible obvietat que pugui amagar la història. Ara, sovinteja la primera persona i augmenten els protagonistes masculins que voregen la quarantena, molt propers al propi autor i que reflexionen en veu baixa, menjant-se moltes paraules i donant per entès moltes coses que només podrem descobrir a través d'aquests petits detalls que referíem anteriorment. L'economia de sentit, però, es veu compensada en un ús ric i gairebé luxuriós de la llengua, un treball que oscil·la entre la tradició i la realitat sense que esdevingui forçat.
Els relats següents avancen decididament cap al lirisme dolorós que, com una tempesta que es congria lentament damunt nostre, esclata de cop i volta amb un llamp encegador. Si bé el trobo massa llarg –i, personalment, la narració de somnis sempre se m’ha fet molt carregosa-, “Ull de tigre” fereix malgrat el final anticipat al llarg de la narració. “La boca de la balena” és un exercici excel·lent de transmissió de la memòria confusa del protagonista al propi lector, que acaba igual de desconcertat davant la barreja del temor i el desig que li provoca ensopegar amb una dona del passat. Finalment, “El viatge de noces” és el colofó amb una història que tentineja en l’abisme del tremendisme adolescent (és la història de dos joves enamorats de la mateixa noia) però que excel·leix per la maduresa de les seves pàgines finals.
El contrapunt a tants sentiments descoratjadors de solitud, ressentiment, nostàlgia i resignació el posa el darrer conte, “Mig dia i una nit a Limeuil”, una bellíssima narració descriptiva de l'Aquitània que opta per un tempo pausat, gairebé congelant l'acció per delir-se amb tots els detalls que la natura circumdant li ofereix -no en va l'autor cita per boca del narrador el francès Julien Gracq, mestre del paisatgisme literari. La vida s'alenteix lluny de les misèries de la quotidianitat, i la tenebra de la nit que vesteix d'ombres la cambra del motel, es converteix l'endemà en una finestra per on vessa la llum del sol i en l'arribada d'un nou dia, "carregat de promeses", al costat d'un cos jove i estimat. Una bella i commovedora metàfora per tancar el millor llibre de la literatura catalana que he tingut el plaer de llegir aquest any que se’ns escola. Potser ningú ha escombrat les fulles del jardí, però ja sabem d’algú que s’ha entretingut a mirar-se-les detingudament.
És curiós que la majoria dels premis Carles Riba m’intimidin, fins i tot quan es tracta d’obres d’autors que altres vegades he llegit amb més delit (com m’ha passat amb L’arrel i la pluja, de Txema Martínez). Potser per això El tren de Bagdad, el primer poemari de Manuel Forcano que li llegia se’m va fer àrid i lluny dels meus interessos. L’esmena, però, arriba amb el seu darrer poemari, Llei d’estrangeria, que m’ha passat amb el gust d’una fruita exòtica, delicada i novedosa.
Parlant d'exotisme. Forcano és un estudiós de l’hebreu i l’arameu, així com de diverses cultures orientals, que juntament amb l'amor pels clàssics grecoromans, el Mediterrani com a filosofia i la preocupació pels conflictes entre orient i occident d'avui dia conformen l'atractiu adob perquè creixin els seus poemes com a flors salvatges. Si al llibre premiat amb el Carles Riba parlava dels seus viatges, aquí pren el concepte de l'immigrant per parlar de l'exili amorós, del rebuig físic i emocional.
A partir de tots els referents esmentats Forcano es dedica a bastir un cant malenconiós, alhora que saborós i càlid, dedicat al desig, l'amor i el plaer (en teniu un bon exemple a la Tinta Xinesa d'en Biel). L'originalitat de la seva proposta ofereix poemes com "La nostra història", on utilitza la història de la humanitat per descriure el tempo d'una relació amorosa, o "Leptis magna", on compara la nostra ànima amb una ciutat antiga, que sempre li resta l'esperança de ser petjada de nou després de l'abandonament.
Tot plegat acaba conformant un catàleg de sentiments i emocions explicades a través de l’olfacte, el tacte i el record, que per si mateix funciona com un país llunyà i exòtic. Precisament, aquesta fisicitat, aquesta geografia de terres remotes és la millor imatge que defineix la poesia de Forcano. Potser Llei d’estrangeria no tingui una estructura tan treballada com El tren de Bagdad ni hagi guanyat un premi tan prestigiós com el Carles Riba, però segurament suposi la confirmació que Forcano té no només la seva pròpia veu poètica, sinó el seu propi univers, capaç de seguir establint paral·lelismes entre la realitat i l’àmbit intel·lectual del poeta, que es mostra en tot el seu vigor i nervi.
Les associacions culturals i recreatives d'aquest país duen, en alguns casos, més de cent anys promocionant a nivell popular l'esbarjo i la cultura. Potser es tracta d'entitats que amb els anys han perdut esplendor per convertir-se en testimonis del passat, però encara tenen capacitat de convocatòria per a molts joves que s'hi apropen (ja sigui per influència dels pares o de les amistats) i s'engresquen a fer alguna cosa més que mirar la televisió. Els tallers, concursos i activitats de música, literatura, teatre o escacs, si bé a nivells amateurs, segueixen apropant-los a una forma de veure el món i viure la vida que, curiosament, tal i com són les coses avui dia, cada vegada em sembla més "alternativa" que l'oci estandarditzat de la societat de consum del segle 21.
És per això que em fa molta il·lusió haver rebut el primer premi de poesia del XXIII certamen literari que em va atorgar el passat dissabte l'entitat barcelonina Foment Martinenc, pel meu poema Besàvia. A L'hora del lector, Albert Sànchez Piñol comentava que l'abundància de premis no és al seu parer negatiu, ja que donen vida a pobles, barris i entitats, a la vegada que ofereixen als escriptors primerencs el seu minut de glòria, com li va passar a ell mateix molt abans de forjar la meteòrica carrera que ara duu. Són, doncs, el bressol de carreres futures o de vegades els promotors d'edicions de llibres que, si no fos d'aquesta manera, potser no haguessin vist mai la llum. Potser són a la base de la piràmide literària i cultural, però no per això són menys importants.
|
.JPG)
