Francesc Serés

Ara fa dos anys que col·laborava en una revista anomenada Lletra petita, quan vaig llegir la novel·la Els ventres de la terra i el recull de contes La força de la gravetat. Em va sorprendre tant la frescor de la proposta i la solidesa d'aquella veu (que resava tenir només vint-i-vuit anys en el seu debut) que de seguida vaig proposar entrevistar-lo. Així, vaig pujar a Olot per conèixer un jove afable i amb les idees molt clares. Malauradament la revista va desaparèixer, i vaig haver d'aprofitar l'entrevista per publicar-la al llunÀtic (aquí teniu l'enllaç).

Ara, Serés torna, i ho fa amb tres peces teatrals a Caure amunt (Muntaner, Llull, Roig). En saber-ho, em va descol·locar totalment: l'autor de Saidí havia travessat pràcticament tots els gèneres des del seu debut l'any 2000, i ara tornava a sorprendre amb un nou gir en la seva obra. D'ell tenim la trilogia de novel·les De fems i de marbres, el recull de contes La força de la gravetat i el recull d'articles La matèria primera, on literaturitzava tota una sèrie d'entrevistes a gent diversa del país. Suposo que si en Francesc considera que per a la seva propera obra ha d'emprar el vers o escriure un guió cinematogràfic, publicarà un poemari o el germen d'una pel·lícula. En el fons, aquesta transversalitat demostra per una banda la seva capacitat de risc, d'ambició i d'ambivalència; i de l'altra, que, malgrat el canvi de vehicle literari, els passatgers teòrics i estílistics sempre són els mateixos.

Això no vol dir que Serés sigui repetitiu, ni molt menys. Simplement que als seus trenta-sis anys ja fa temps que sap quines són les seves motivacions i què vol transmetre al lector. Serés analitza la realitat que l'envolta, però no pas com havíem vist amb en Llavina o en Julià, sinó més semblantment a en Mira, observant els estrats que conformen la nostra quotidianitat, les particularitats del nostre món. La llengua, el país, les metamorfosis que estan patint aquests conceptes a partir dels canvis de la seva pròpia gent. Serés parla de la immigració, però no tant de l'immigrant com d'aquells que el reben, i com canvia la seva mirada. També parla del turisme, però no pas dels turistes, sinó de com la gent del país els acull i en treu benefici a canvi de la pèrdua d'una sèrie de valors. Les mutacions són la seva preocupació, i com a tal ell també va canviant al llarg del temps per buscar diverses maneres d'expressar-se, per provar d'arribar al lector de formes diferents.

Amb Caure amunt, però, en comptes de basar-se en els individus anònims del món que l'envolta per parlar de la temàtica esmentada, Serés agafa tres personatges tan significatius de la història catalana com són Ramon Muntaner (autor d'una Crònica), Jaume Roig (autor de l'Espill) i Ramon Llull (teòleg i filòsof). Tots tres escriptors, amb vides singulars i que representen tres facetes diverses de la cultura (un historiador, un metge i un religiós). Però tot plegat per parlar de l'ús i l'abús de poder, l'apropiació indeguda d'un ideari o les relacions entre homes i dones. Grans temes universals als quals no renuncia arribar-hi a partir de la nostra realitat catalana.

Jordi Julià

És una llàstima que el nom de Jordi Julià i Garriga sigui encara irreconeixible per a la majoria de lectors catalans, perquè si tenim en compte que fins avui ha publicat 8 llibres els darrers sis anys i que a tots els precedia un premi (entre ells, l’Octubre de València o els Jocs Florals de Barcelona), que la crítica alaba cadascun dels seus nous llibres i que tan sols compta amb trenta-sis anys, alguna cosa està passant perquè segueixi en l’anonimat.

A Julià el vaig tenir com a professor de teoria literària cap allà l’any 1995 (sembla que en faci segles), acabat de llicenciar i començant a despuntar en aquell moment com a assagista (la seva altra gran faceta). Però a part de ser un personatge simpàtic i de vegades estrafolari per la passió amb què ens conduïa pels mesenteris de la literatura, en aquells moments res indicava que s’estava forjant un poeta sòlid i sorprenent. A l’ombra del seu estimat Gabriel Ferrater, els primers temptejos versificadors de Julià buscaven interrogar-se sobre les màscares de l’escriptor, sobre les identitats, arribant a presentar Hiverns suaus (2005) com el testimoni d’una jove poeta morta, anomenada Alexandra March. Com Pessoa, Julià s’inventava un heterònim amb què dedicar un llibre a la condició femenina. No només va guanyar els Jocs Florals, sinó que l’exercici és tan inèdit en les nostres lletres que algunes llibreries el tenen entrat equívocament pel nom de l’autora imaginària.

La seva poesia, però, té la riquesa afegida (que no la dificultat) de l’hipertext: Julià és un gran lector, un connaisseur poètic que es veu inspirat pels versos d’altres i que no té cap problema en incloure’ls perquè el lector contextualitzi la seva obra. Pot ser una referència directa en el poema, o citacions al començament del llibre i dels poemes. Els seus poemaris estan farcits d’elles, construint una lectura paral·lela, revelant-nos part del procés d'escriptura perquè en siguem partícips, donant solidesa i coherència a la seva obra. I no se’n ressenteixen pas els seus versos; ans al contrari, els vigoritzen en connectar-los amb la tradició.

Potser per això Julià encara no és prou conegut. Els seus poemes no commouen d’immediat, no apel·len al sentiment de la mateixa forma que fa la música, no es venen al sentimentalisme superficial. És molt més subtil, més xopant, ja que els seus versos conviden a la reflexió, apunten idees, recreen el món tal i com el veu perquè ens preguntem per què és com és. Però la capacitat de transcendència que demostren no rebutja pas les emocions del poeta com a ésser humà, així que la reflexió neix de l'experiència diària, per bé que bastida al damunt d'una sòlida base intel·lectual. Tot plegat perquè els lectors (i, esclar, ell mateix) tinguin prou referents per arribar a alguna banda. O per adonar-se, a través d'altres veus poètiques, que no es troben sols en aquest univers caòtic i incomprensible.

PD: Ja és a les llibreries Planisferi lunar, premi Mallorca 2007, del qual en parlaré ben aviat, sens dubte.

Joan Francesc Mira

Si escriure en valencià ja és un acte de resistència, escriure alta literatura en valencià deu ser com una mena d'acte de fe. Doncs això és el que fa el professor Joan Francesc Mira, que els darrers anys ha bastit una obra excelsa i ambiciosa, l'anomenada trilogia de València, consistent en representar les paradoxes del món actual a través d'esquemes presos de la literatura clàssica que tan bé coneix un erudit de l'alçada de Mira. El viatge de Dant als inferns de Purgatori (un dels pocs Premi Sant Jordi dels darrers anys amb cara i ulls), els treballs d'Hèrcules a Els treballs perduts... i ara, a El professor d'història, la seva darrera entrega, en Mira revisita el mite de Faust. De nou ens fa navegar per la consciència d'un personatge en la tardor de la seva vida, que ha d'enfrontar-se a un món que no entén per contrast amb la memòria i del qual se sent desplaçat. Les seves diatribes són l'excusa perquè l'autor iniciï de nou el desplegament d'un ideari personal reforçat en un estil inconfusible, complex, que duu el valencià fins als límits amb l'objectiu d'extreure'n un text magmàtic, molt semblant a l'exercici literari que poden fer altres grans escriptors: Saramago amb el portuguès, Sebald amb l'alemany, Vila-Matas amb el castellà, Julien Gracq amb el francès... Mira forma part d'aquest grup d'escriptors de raça, que conformen un univers personal a partir de la llengua i l'estil, més que no pas de les temàtiques i els personatges. I tot aquest esforç perquè després obtingui un ressò discret per la marginació que pateixen els escriptors en valencià a València, i a la vegada els escriptors de la perifèria a Barcelona. En un altre país o en un altra llengua de ben segur que se li professaria un respecte a l'alçada dels bigotis de Gunter Grass a Alemanya.

Jordi Llavina

Jordi Llavina observa el món modern que l'envolta i s'adona de la multiplicitat dels instants, del caos i de la fragmentarietat de les mirades que el conformen. D'aquí que, quan vol escriure, li faci més servei un poema o un conte. I així sorgeixen, després de dos anys de treball intens, La corda del gronxador, Diari d'un setembrista i Ningú ha escombrat les fulles, el seu primer recull de contes que estic llegint en aquests moments (alhora que també ho faig amb T'estimo si he begut, i pobra Empar). És un nou Llavina, més madur, que sap què fer exactament amb el material que té entre les mans. Que ha fet un tomb a la seva forma d'escriure, més adequat a la contenció estilística i emocional que vol transmetre, una contenció que paradoxalment facilita una millor exploració de l'emotivitat, gens impostada. L'escriptor de Gelida farceix les seves petites històries de descripcions exhaustives, de petits detalls aparentment intranscendents, perquè aquí es troba la poesia de les coses, aquí es desvetlla la naturalesa de les coses. Sembla que hagin passat dècades (conscientment per part de l'autor, que ni la cita a la petita biografia que acompanya el llibre) de la novel·la Nitrato de Chile amb què va guanyar el Josep Pla del 2001. La vaig llegir llavors, però sembla que ni ell ni jo ens enrecordem. I sembla que per bé.

"Càlcul d'estructures", de Joan Margarit

No he llegit encara Casa de misericòrdia, el poemari que li ha valgut el reconeixement en forma de premi prestigiós a les Espanyes, sempre tan rebeques a reconèixer res que no sigui nascut de la seva milionària llengua, si més no per nombre de parlants com no s'afarten a recordar-nos. I ho han fet amb l’autor que, al meu parer, menys representa la literatura catalana d'aquest moment, i ho dic per la trajectòria conscientment independent i excèntrica que ha fet el propi poeta, en Joan Margarit. Ara no vull comparar-lo pas amb en Pere Gimferrer, que en un moment determinat de la seva carrera va fer el salt al castellà, però sí que és veritat que Margarit ha anat popularitzant el seu nom a través de traduccions i amistats divulgadores que han afavorit la seva difusió exterior, un fet tan difícil i inusual en el petit i a la vegada superpoblat món de la poesia.

Vet aquí, doncs, que Margarit està assolint uns nivells de popularitat molt semblants als de Miquel Martí i Pol. Un fenomen que també s’explica per la similitud de les propostes: un llenguatge treballat però accessible, una temàtica nascuda de les inquietuds d’índole més personal, l’ús d’una sensibilitat més o menys popular, un reconeixement automàtic del lector en l’experiència de la veu poètica... A més, Margarit connecta el seu treball literari amb allò que s’ha anomenat “poesia de l’experiència”, i que és més vell que anar a peu: un altre il·lustre barceloní però d’expressió castellana, Jaime Gil de Biedma, ja treballava sobre aquest supòsit amb uns resultats molt irregulars, a causa de la ferralla emotiva. I en català, en Gabriel Ferrater, encara que amb unes ambicions i uns resultats que, per sort, fan de l’esmentada experiència una simple excusa de la qual partir per anar enllà, força més enllà.

Per tant, que premiïn en Margarit no m'ha sobtat en absolut. L'objectiu d'aquests premis tan ambiciosos que apel·len a l'àmbit nacional i internacional tenen l'objectiu de bastir una constel·lació de noms reconeixibles per tothom, que malgrat les excentricitats dels més puristes, passen la prova de tall de l'opinió majoritària. Però quan vaig acabar la lectura de Càlcul d’estructures ja em vaig adonar que, malgrat el cuquet de la mala consciència, em veia més en el reduït grup de crítics que en la claca general, agraïda amb la feina literària del poeta.

Sincerament, he acabat embafat de tanta primera persona, de tanta presència de la memòria de Margarit en el centre que basteix l'estructura de l'edifici. Una llàstima, perquè el llibre té tres grans poemes (Escena, Seduccions d’estiu, Finestra), curiosament concebuts no pas a partir de l’experiència directa d’en Margarit, sinó com a simple observador del món i filtre de les sorpreses que es desvetllen quan el poeta s’hi fixa i que li provoquen la reflexió posterior. Però en la resta del llibre encara pesen massa les experiències directes de la mort de la filla (que jo creia ben reflectida al llibre Joana, però que sembla que malauradament encara li proporciona material, i dic "malauradament" pel pes emocional que encara li deu provocar), els desencisos de l’amor o la pèrdua del passat més personal. I la sensació final ha estat la mateixa que si m'hagués provat el vestit fet a mida d'algú altre, que m'incomoda i m'asfíxia, però no pas perquè dur-lo impliqui aquest estat de consciència, sinó pertany a algú altre que no ha sabut deixar-lo prou folgat, talment com fan els que prefereixen recargolar-ho fins fer-ho del tot incomprensible. I és que els oficis de sastre i poeta són ben complicats, sempre depenent dels gustos del consumidor.

"El carrer de les Camèlies", de Mercè Rodoreda

Com si fos la Cecília Ce que la protagonitza, El carrer de les Camèlies encara avui busca la seva identitat dins el corpus de l’obra de Mercè Rodoreda. Ja des del seu bateig editorial, quatre anys després de l’èxit de La plaça del diamant, va haver de lluitar contra el record i la presència de la seva obra més popular, i contra les reticències del públic, incapaç de sentir cap empatia per la Cecília. Malgrat les similituds estilístiques d’ambdues novel·les (simbologia i lirisme, discurs en primera persona, barreja de realisme i somni) que responen a una estructura compositiva que Rodoreda ja tenia per mà i que considerava com a estil propi, la Cecília esdevé el revers fosc de la Colometa: on la segona és una mare abnegada, la primera és una jove perduda que passa d’un home a un altre sense trobar res més que dolor i abandonament; on una accepta els favors d’un home que no li agrada pels seus fills, l’altra ho fa per si mateixa; on la Colometa busca mudar de pell i oblidar el passat, la Cecília no para de buscar-lo per donar-li sentit i trobar-se a si mateixa.

Com si es tractés d’una tragèdia grega, el fet que la Cecília sigui abandonada només néixer marcarà la seva vida i la composició circular de la novel·la. És acollida per una parella gran amb els fills fora de casa que viuen al carrer de les Camèlies del títol, al barri del Guinardó, en una torre amb jardí que conformarà el món infantil de la protagonista, un recurs sempre present en Rodoreda. Aquest món, però, s’acaba un bon dia quan la Cecília s’enamora d’un jove que la ronda i abandona la seva vida tan sobtadament com acaba la infantesa. Després de viure enmig de la misèria física i moral de les barraques, la nova realitat de la Barcelona dels cinquanta, el seu periple personal, erràtic i sempre fregant l’abisme de la mort, la durà cap a l’Eixample i les Rambles. Les seves aventures sempre acabaran de forma dolorosa, abandonada per uns homes gelosos que la tracten com un objecte, que la rescaten del naufragi però que després l’emboliquen en situacions cada vegada pitjors, de resultats sòrdids. La narració, doncs, és de les més dures de Rodoreda, tot i que mai abandona el toc innocent de la veu femenina que l’explica.

Cecília coneix les seves limitacions i el seu talent per agradar els homes, un aspecte que encara la fa més patètica als ulls del lector. I si bé és veritat que per als lectors de l’època era un personatge molt poc atractiu, Rodoreda l’envolta d’una sèrie de personatges masculins, a quin més desagradable, en una Barcelona grisa i on només prosperen una minoria de burgesos sense escrúpols, el món per on decideix moure's. Cecília és una prostituta, però en el fons és víctima d’una situació que la supera, i el seu és el menys dolent dels pecats en una ciutat on la llei la marquen els diners i el poder. És la Barcelona de la postguerra, la Barcelona que Rodoreda es troba en el seu retorn i que marca El carrer de les Camèlies com la república i la guerra civil marcaven La plaça del diamant.

Aquest és, precisament, un dels valors màxims de la novel·la. Crec que caldria rellegir i interpretar de nou el paper del personatge principal abandonant els moralismes i les objeccions ètiques que tant li han pesat al llarg dels anys. Després de llegir les grans obres de Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies apareix com un treball estrany i incòmode, però necessari i lògic dins la trajectòria de l’escriptora. Cecília Ce tanca el llibre visitant el vigilant del barri on va viure de petita i a través dels seus records evoca el passat, respon alguns interrogants. “Quan va haver parat em va posar una mà damunt d’un genoll i rient només una mica em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l’hagués sentit i al cap d’una estona va treure la mà del meu genoll i em va preguntar si havia tingut sort. ¿Veu?, li vaig dir, tinc una estrella a dintre la mà.” Rodoreda no jutja la Cecília, que amb la seva personalitat prospera de l’única manera que pot fer-ho, sinó al circ humà que l’envolta. I de passada construeix una nova antiheroïna, duent a l’extrem els preceptes d’altres ocasions per narrar un estat d’ànim respecte la realitat d’aquell moment.

Sígur Rós, la bellesa nòrdica

Fa gairebé una dècada que els islandesos Sígur Rós van aterrar al planeta Terra des de la seva illa marciana d'Islàndia amb un disc sota el braç de ressons còsmics anomenat Agaetis Birjun, cantat en islandès i amb referències musicals que els emparentaven al sinfonisme, el new age i la música tradicional nòrdica, entre d'altres. La mateixa admiració que van despertar en milers de persones arreu del món va anar lligada al menyspreu de tantes altres, un antagonisme radical que ha arribat fins avui després de tres discos nous i una maduració com a músics sense trair els seus postulats: postals sonores de crescendos emocionals, bastides a partir d'una estructura despullada, gèlida i fúnebre, enriquida de mica en mica per tot d'instruments i de sons ornamentals. El resultat és una mena de música sacra del paganisme, un to solemniós i una autèntica meravella per a tothom a qui li agrada ser sacsejat amb l'estilet de la bellesa dels paisatges nòrdics.

I resulta que els dos antagonismes irreconciliables troben el 2008 un terreny neutral en el seu darrer treball de títol quilomètric i impronunciable (Med sud I Eyrum Vid Spilum Endalaust, que més o menys ve a significar "Amb un brunzit a les oïdes tocarem fins al final"). Què ha canviat en aquests darrers vuit anys? Doncs resulta que quatre o cinc de les noves onze cançons tenen una estructura pop, brillant i emotiva però allunyada del patetisme postís que tant els han recriminat. Amb prou feines s'allarguen més de quatre minuts i representen les primeres peces realment memorables per a l'oient menys acostumat als panegírics simfònics. Però que ningú s'enganyi, perquè la resta del disc segueix caminant pels senders habituals dels islandesos, això sí, amb el sarró ple de l'aprenentatge que suposa l'experiència: els crescendos són menys presents, l'estructura es depura de brossa, la construcció és més natural i fibrosa. Però els paisatges sonors dels Sígur Rós segueixen essent els altiplans gèbrids i volcànics de la seva illa natal, que duen interioritzada i on abandonen una i altra vegada els seus oients.

Si encara no heu esbrinat la meva posició en les dues ribes, us he de comentar que la llegenda d'aquests follets s'engrandeix amb la defensa de la llengua materna. Sembla mentida que una llengua tan incomprensible per als estrangers com l'islandès sigui la matèria primera amb què han construït les seves simfonies, perquè al capdavall la música és el més important, no pas la llengua que s'usi. Us sona? Resulta que sense fer servir l'anglès, els Sígur Rós es farten de fer gires per tot el món per presentar els seus discos. Potser no en estadis, però sí en sales on el seu treball brilli i arribi més directament als seus oients. No cal que digui més, em resultaria massa incòmode repetir l'obvietat adaptant-ho al nostre propi espectre. Sort que alguns ja hi estan posant remei, i ja no són tan cagadubtes a l'hora de fer la seva obra en la llengua materna.

"Desfent el nus del mocador", de Ramon Erra

(Article publicat a la revista Caràcters, núm. 44, juliol 2008)

Vides Creuades

Si bé la projecció que havia d’atorgar la Fira de Frankfurt a la literatura catalana va ser discutida i relativitzada des de molts sectors, el clima de debat que ha provocat el darrer any ha obtingut resultats amb l’aparició d’una sèrie de noves veus narratives, rebudes per tothom amb satisfacció i entusiasme. L’estancament de la producció catalana dels darrers anys, molt lligada a un model de novel·la decimonònica en la seva més despectiva expressió, havia esdevingut preocupant, per moltes empreses oficials que es promoguessin. I vet aquí que en qüestió de mesos es publiquen una colla de títols que divergeixen entre les propostes de caire realista i les més experimentals, però que totes elles pertanyen a uns autors i autores que s’han forjat com a lectors en la postmodernitat, i per tant tenen menys prejudicis i més varietat d’experiències, situant la seva concepció narrativa en coordenades temàtiques i estilístiques més actuals. Només el temps dirà si aquestes alternatives de futur confirmen o desestimen el nostre entusiasme.

Ramon Erra, que ja va cridar l’atenció de la crítica amb el recull de relats Pólvora del quatre de juliol, forma part d’aquesta nova fornada. Amb Desfent el nus del mocador, la seva posada de llarg, confirma les expectatives d’un narrador nat, generós, capaç de trenar una història amb qualsevol mena de material, perquè la vida –i, per tant, les històries- és pertot arreu; només cal saber escoltar i observar detingudament. Com el protagonista, un bàrman amb ínfules d’escriptor, retirat a causa d’un accident automobilístic, que decideix aprofitar les seves innumerables vivències darrere la barra del Bar de la Carretera per parlar de la diversa, microcòsmica i sempre interessant clientela que s’hi passeja. La gitana Teodomira, el Vernis dels antípodes o el Martí Sanador creuen les seves vides minúscules i embrutides amb la de molts altres pintorescos parroquians i conformen aquest teixit enrevessat, aquest mocador anuat que és la memòria del protagonista, el cambrer aspirant a Carver. Al capdavall, aquest nus que duu dins seu d’ençà de l’accident es desfarà per la pròpia inèrcia del pas del temps i d’una sèrie d’esdeveniments en sentit circular que l’arrossegaran a conèixer un parell de veïnes, mare i filla –també elles acaben formant part de la xarxa, d’aquest món petit com un mocador-. Tots ells es veuen incapaços de fugir d’aquest indret, ni tampoc dels esdeveniments, que els retornen a situacions ja viscudes. D’aquí en surt la reflexió i la redempció del protagonista, a la vegada que un retrat ben generós dels protagonistes d’aquests fets, habitants del submón que conforma l’extraradi que ens envolta, situat a mig camí del camp i de la gran ciutat, fora del cinturó barceloní: pobles als peus de la comarcal, bars de carretera, camioners i diumengers, prostitutes de cadira i revolt...

La vida es desplega a les pàgines escrites per Erra, doncs, enterbolida per la melangia i la mediocritat. Els pagesos, pastors, botiguers o viatjants es miren els canvis (simbolitzats en els gustos alcohòlics, que passen del vi calent al Malibú estranger) des de la barra del bar, amb la complicitat del licor i xerrant sobre les seves misèries. Sense voler-ho, Ramon Erra acaba adscrivint la seva narrativa a un corrent marcadament anglosaxó, aquell que parla de la marginalitat urbana, de les històries veritables i la poesia embrutida. No és en va que abans cités Carver per parlar dels anhels novel·lístics del protagonista, un autodidacte amb certes dots literàries. Ara bé, Erra personalitza la seva narrativa a través de la llengua, un exercici cabalós i brillant que aposta per la permeabilitat, movent-se entre l’estàndard i el col·loquialisme, trenant una forma d’expressió molt particular que arrodoneix el debut d'un narrador de raça, d’aquells que, escriguin el que escriguin, sempre enlluernen el lector amb el seu estil, la marca de la casa, el motiu principal de l’engrescament abans comentat, i que no té res a veure amb rànquings de vendes o rècords d’edicions. És a dir, on rau la vertadera literatura.

El joc de la traducció

També s’enriqueix una llengua i una cultura incentivant la traducció, un art de relectura i de reinterpretació tan important com el de la difusió de la literatura del país. I resulta que any sí any també els nostres professionals es queixen de la poca importància que els dispensen les editorials, amb sous molt per sota de la feina que comporta. Incorporar la tradició d’altres cultures a la nostra llengua enriqueix les nostres lectures, els nostres referents, ens serveix de mirall i d’exemple. A la vegada, les noves traduccions de clàssics són importants per posar-los al dia, per treure’ls la brossa del temps, per resituar-los en el moment present demostrant que no passen mai de moda, per incentivar la seva relectura.

És per això que em sembla tan atractiu el Seminari de Traducció poètica de Farrera que coordina en Francesc Parcerisas des de 1998 i que consisteix a convidar dos poetes de llengua estrangera i un grapat de traductors catalans per consensuar el trasllat de la seva obra (la majoria de vegades inèdita) a la nostra llengua. Fa poc vaig ensopegar amb Una porta sense clau (Emboscall), antologia de les portugueses Ana Hatherly (de qui ja havia llegit 51 tisanes, editat per Perifèric) i Teresa Rita Lopes, que, malgrat les diferències d’estil, comparteixen l’interès per parlar sobre la poesia i per experimentar amb la forma i la gramàtica en un joc intel·lectual que s’apropa sens dubte a la pròpia traducció. En paraules de Gabriel de la S. T. Sampol, “a Ana Hatherly, la pertinença al moviment surrealista portuguès i la dedicació acadèmica a la lírica barroca l’han conduïda a una visió de la poesia com a joc (en el sentit més seriós del terme) i a una concentració propera al conceptisme setcentista. Teresa Rita Lopes, coneguda sobretot pels seus estudis i edicions de Pessoa, de revelació tardana com a poetessa, escriu versos amb una forta i explicitada presència del sentiment i les sensacions, i amb molta variació de tons, del més juganer al més patètic (com és el cas de “Cicatriz”). (...) també els uneix la presència en la seva poesia del tema metaliterari, l’escriptura de poesia sobre la poesia mateixa. Els textos metapoètics són vertaderes llaminadures per als traductors que, d’aquesta manera, han de produir un metapoema d’un metapoema.”

La poesia, doncs, com a joc i com a revelació, dos aspectes bàsics de la seva idiosincràsia que també caracteritzen la feina dels traductors, una de les més dificultoses del món editorial que consisteix en la doble feina de ficar-se en l’interior dels mecanismes de l’obra, entendre’ls, sortir-ne i ser capaç de reconstruir-la amb les regles de la llengua pròpia.

A voltes amb els blogs

Anònim, comentant aquest article:
El felicito, però de tota manera no hi estic d'acord. Vull dir: la institucionalització comença en la pròpia antologia, i en el gest de passar a llibre els blogs. És quan apareix el llibre que el tema es desvirtua. Perquè ni un blog és un llibre ni un llibre és un blog, per molt que segons qui ho vulgui emprar per sanar les frustracions, o fer-se una carrereta. si després en fan un premi (i, d'altra banda, no veig quin mal hi ha que li donin a un "nouvingut"; vostè no ha sigut mai un jove escriptor?) i no li donen a vostè, o a l'Ibàñez, quin mal hi ha? Només escriuen per a això?


Resposta del llunÀtic:
Benvolgut o benvolguda anònim, com em molesta dirigir-me a un fantasma. No crec que publicar un llibre pugui ser considerat "institucionalització" quan avui dia hi ha un munt de petites editorials i segells d'autoedició allunyats de lobbies, partits polítics i altres mandangues. És més, es tracta d'una altra extensió del fenomen blog, dels participants d'aquesta escriptura lliure que, sense ajuda de ningú, per pur interès d'un editor que veu en nosaltres un producte interessant, ens veiem en paper. I és una escriptura lliure, no pas de normes i de suports, sinó deslligada de qualsevol meritocràcia i nepotisme cultural, que s'estila massa per aquests indrets.
El fet que premiïn un nouvingut de l'àmbit de la corporació radiotelevisiva (icat.fm), amb tot el que això implica, em recorda els Premis Planeta que, sempre mirant de cara a la galeria, trien com a guanyadors noms que saben que arrossegaran gent. És una aposta a cavall segur que no té en compte el treball que altra gent ha fet des de fa temps, el respecte que s'han guanyat entre els internautes, ELS VERTADERS PROTAGONISTES DE LA CATOSFERA, lectors i escriptors alhora. No pas un jurat format per gent molt respectable en els seus respectius afers però que potser no s'han acostat mai a un ordinador, no saben res dels blogs i es mouen per altres criteris menys rigorosos, al meu entendre. Premiar un blog no és feina fàcil: significa seguir-los durant un temps, veure'n la seva composició feta de mil retalls, copsar l'estil que l'autor va desplegant al llarg del temps. És una teranyina que cal mirar des de la distància, perquè els fets puntuals poden estar bé, però no defineixen el blog en si mateix.
I sigui dit tot plegat amb respecte per en Jordi Cervera, a qui no conec ni personalment ni professionalment, malgrat saber que té una llarga trajectòria com a escriptor. Però això no vol dir que faci un blog i que en quatre dies ja sigui un blog collonut només per ser qui és...

Anònim:
És que la institucionalització no ve pel pas al llibre. El pas al llibre és un falsejament i prou: sense links, sense comentaris, sense imatges... És com si em volguessis fer creure que una pel·lícula és un guió. La institucionalització ve del caràcter antològic. Es diu: la blogosfera catalana literària és això. I no allò altre. Recorda, tú que tens estudis, què és una antologia. Si ara us queixeu, ho sento molt, però sembla que us penseu que vosaltres en teníeu l'exclusiva i heu descobert que no.
Respecte al caràcter fantasmal, el meu o el de l'altre anònim: és una opció que tu em deixes. I que per tant jo puc escollir. Per covardia, sí. i què? Ara vés i queixa't del mateix a tots els anònims que et donen la raó, et feliciten, etc.

llunÀtic:
Veuràs, anònim: dels 130 textos que es van presentar, 100 van ser els escollits. És a dir, més d'un 70%. I la selecció es va fer per manca d'espai, no pas per seleccionar els màxims representats d'algun corrent o d'algun concepte. No ho considero, doncs, una antologia en el sentit estricte, en el dels estudis literaris.
Pel que fa a la gestió o promoció de la Catosfera, no es tracta de tenir l'exclusiva; es tracta que la catosfera, les Jornades i el llibre l'hem fet entre la majoria de components de la mateixa Catosfera. Siguem 100 o 200, estic convençut que tots ens vam sentir una mica part de l'explosió blogaire. En canvi, els premis els organitzen, els decideixen i els entreguen uns GESTORS, un grup de gestors culturals que han trobat en els blogs un indret nou on provar de fer negoci. I això no és el mateix que voler ser llegit i publicat: jo no monopolitzo ni pretenc controlar un suport cultural, només el vull fer servir per transmetre la meva veu, els meus escrits i per ser llegit. I, a més, també em converteixo en lector dels meus lectors, encara que sigui en el format del llibre i no em permeti comentar. És el mateix que proven de fer els escriptors en un negoci, l'editorial, on hi ha una sèrie de gestors culturals que ja fa anys que acoten, delimiten, restringeixen, seleccionen i marquen tendències. Això és del que em queixo amb iniciatives com els Premis Blocs Catalunya, i no té res a veure amb què em premiïn. De fet, m'interessen molt més els premis de poesia (que pràcticament no publico al blog) més que no pas el reconeixement pel llunÀtic, que em serveix com a dietari literari, on millorar com a escriptor, on créixer expressivament i on rebre crítiques al meu estil. I si em serveix perquè valorin la meva feina i m'ofereixin propostes de col·laboració com m'ha passat, millor que millor. Ara bé, jo no m'aprofito de la feina dels altres, només de la meva pròpia.

Anònim:
[Predata: serem anònim2 en tant que la identitat internàutica no ens representa. Havent llegit "Cultura y simulacro" de Braudillard, no cal dir més perquès]
Amb tot respecte, no entenem quina és aquesta "llibertat digital" (ai!) que tant esmenten. ¿Potser quan s'escriu en una llibreta, -Moleskine, Miquelrius o de la botigueta xinesa- hom es troba sota alguna dictadura? ¿On rau aquesta llibertat quan tots estem sotmesos al wordpress o el bloger de torn, independentment de la pretesa i enganyosa gratuïtat del servei? D'acord, vós ens direu que aital llibertat es troba en la independència amb el lobby editorial -més raó que un sant-, però llavors confonen llibertat d'escriptura i de difusió, la qual no té cap filtre de qualitat sinó el jurat del technorati de la quantia, i acaben cometent els mateixos tics autoritaris que denuncien: presentacions ubi et orbe, promoció endogàmica dels "catosfèrics", recerca de reconeixements premials atorgats entre els partícep... Perdoni que li ho digui, però ens recorden els nens d'escola quan es queixen que els grans els han robat la pilota. Sí, què dolentots!, però jugant amb les mateixes regles del joc: la publicació llibresca. O vol dir que, si el senyor 62 o el senyor atzavara, d'haver-los ofert el mateix projecte, haguessin marxat a casa seva amb un pam de nas? Encara més, ¿no han après amb tanta jornada, i Laura Borràs ho repeteix a cada col·loqui on participa, que l'hipertext stricto sensu és imprimible?
En definitiva, saben què?, els textos inclosos a l'antologia -llegida, és clar- també recorden aquells escriptors de diumenge de què parlava Josep Pla. La diferència és que ara s'autoediten quan volen i reben el reconeixement no pas de la meritocràcia, sinó la mediocràcia. I és que hi ha qui vol ser escriptor peti qui peti i qui vol escriure i prou.

llunÀtic:
Benvolgut anònim, cada vegada m'ho deixes més fàcil i et contestes a tu mateix. Els blogs no són un suport d'escriptura com una Moleskine, sinó un suport de publicació. I, com en el món
editorial, tot el que es publica no és bo, només una part considerablement petita. O ara em diràs que tots els editors tenen un nas finíssim i no hi ha llibres que més valdria no haver
publicat? La llibertat del blog consisteix en l'absència de filtres. Això vol dir que tothom pot publicar, sense restriccions, i que són els lectors qui decideixen la qualitat del que volen llegir.
"¿no han après amb tanta jornada, i Laura Borràs ho repeteix a cada col·loqui on participa, que l'hipertext stricto sensu és imprimible?" I tant. És el que hem fet, el que ens critiques i que passo a comentar-te.
Una altra cosa és que el blog es publiqui en paper o no. Per a mi, és com els suports musicals: cassette, vinil, CD... Un blog o blogs que despertin l'admiració o l'interès d'un editor i els
vulgui publicar és un tipus d'edició ben diferent de l'habitual, en el qual un aspirant a escriptor abans ha de guanyar un premi o passar per mil lectors de l'editorial, o bé conèixer a algú de
dins que li faci saltar algun dels filtres. El blogger no, el blogger ja ha estat publicat, ja té uns lectors, ja ha estat llegit i judicat, i així la publicació en llibre és com un segon pas natural, que si no existeix doncs no passa res. D'aquí que cregui que la publicació en llibre és ben normal. La promoció que n'hem fet és un acte estrictament editorial que s'ha de fer quan entres en el cicle de la publicació. O no ho fan la resta d'escriptors quan publiquen un llibre? Potser ets tu qui confons el concepte de llibertat. Jo ho tinc molt clar: tothom és lliure d'escriure però no d'editar. El blog és llibertat d'edició. Un escriptor comença a escriure per si mateix, però també vol ser publicat. O ara m'ho negaràs?
Finalment, pel que fa al comentari d'"escriptors de diumenge", em sembla despectiu i un argument a la defensiva. Veus? És això el que em molesta, que els editors i els crítics tenen sempre la darrera paraula per dir qui és escriptor i qui no, en una postura messiànica que no admet rèplica. Bé, què hi farem; ara, per sort, tenim els blogs per cridar la seva atenció des d'un altre canal, no pas els habituals. No es tracta de ser escriptor "peti qui peti", es tracta d'aprofitar els recursos que se'ns posen a l'abast. Qui et diu que d'entre els blogs no en surtin bons escriptors de futur? Però és clar, com que tu no hi creu en ells, sempre consideraràs que són uns aficionats amb ànsies de transcendència. Ho torno a repetir: en el món editorial també hi ha molts escriptorets i escriptoretes que malgasten fulls de paper. I considero que si un blog arriba al paper és perquè un editor l'ha seleccionat, per molt que els bloggers volguem passar-nos al paper. És a dir, a priori està a la mateixa alçada que qualsevol altre escriptor sense blog. Perquè per a mi, i encara sembla que no ho hagis entès, el blog no és el mateix que l'editorial, no parlo pas de substituir-les, sinó d'arribar si s'escau als suports tradicionals després de demostrar la vàlua en el suport del blog.

LCL 08 a la revista Caràcters

Acabo de rebre el número 45 de la revista Caràcters corresponent al passat mes d’octubre i em sorprèn positivament trobar-hi una crítica de La Catosfera Literària 08 on l’autor, Gonçal López-Pampló Rius, realitza una reflexió interessant sobre els blogs a partir de la publicació de la nostra antologia. Si bé discuteix la possibilitat que els blogs siguin un nou gènere literari, malgrat que sí que troba similituds amb algun gènere ja existent com el dietari literari, la publicació d’aquest llibre li confirma que aquests nous espais d’escriptura cibernètica tenen un potencial que encara hem de descobrir. Això ho testimonia la varietat de la proposta i el fet que alguns d’ells excel·leixin en qualitat (i aquí, el llunÀtic s’envermelleix quan s'hi troba citat): “Alguns dels blogs antologats, sense ser ben bé literaris (encara que sovint siguen lletraferits), tenen una qualitat excel·lent i demostren la vitalitat d’aquest format de publicació. Si atenem a la seua trajectòria, més que no a l’entrada que els representa, ens adonarem que en l’antologia hi ha molts exemples, com ara El llibreter o llunÀtic, que justifiquen aquesta afirmació.”

Finalment, el cronista cita en Toni Ibàñez, molt merescudament al meu entendre, com a instigador o partícip del grup d’organitzadors de les activitats que han impulsat la catosfera i com a creador d’aquest mot. Després de tot el que ha passat les darreres setmanes al voltant dels Premis Blocs Catalunya i amb el tancament de l’Entrellum, trobo que és una referència si més no obligada. Més enllà de les diferències temàtiques, estilístiques i ideològiques que ens puguin separar, ningú pot negar que l’empenta d’en Toni, malgrat que hi pugui haver una voluntat de benefici personal (del tot vàlida, al meu entendre), ha servit perquè molta gent hagi pogut treure el cap en el món editorial i en els mitjans de comunicació, fent conèixer noves veus i promovent uns canals de difusió nous, encara no controlats pels amants d’acotar-ho tot i de fer les seves capelletes per exercir un domini de la situació (com ja passa en el món editorial barceloní). Ara bé, crec que a la llarga ens penedirem dels Premis Blocs Catalunya, perquè aquesta és la primera voluntat monopolitzadora per part dels polítics i dels intel·lectuals que governen el discórrer de la catalanitat literària. Si no, no entenc el premi a en Jordi Cervera, nouvingut al món dels blogs culturals sense el pedigrí de qualitat i constància d’El llibreter, l’Entrellum, la Plagueta de Bord, El vertigen del Trapezista, Els dies i les dones, els Salms, l’e-Literatura...

Vigilem entre tots que no ens vulguin tallar les ales per vendre'ns-les més tard, i a preu d'or, per seguir volant.

"L'espectre se'n va", de Philip Roth

Als setanta anys, l’escriptor Nathan Zuckerman comet dos errors consecutius que es converteixen en el motor de la darrera novel·la del nord-americà Philip Roth. El primer, recloure’s durant deu anys en un poblet al costat de la natura, allunyat del món sorollós, fora del curs cabalós del temps present, lliure d’esclavatges passionals i dedicat íntegrament a escriure i a gaudir d'allò que anomeno la suspensió de la gravetat. El segon, voler tornar per uns dies a Nova York, deixant-se arrossegar novament pel curs del temps i per passions renovellades que, per la seva edat, ja no pot acomplir: enamorar-se d’una dona jove, assistir als conflictes polítics dels Estats Units moderns (les eleccions presidencials del 2004, la histèria posterior a les Torres Bessones), barallar-se amb un jove aspirant a escriptor per la memòria d’un vell col·lega injustament oblidat...

El to crepuscular del relat ajuda a introduir-nos en la consciència del vell escriptor jueu, alter ego del propi Roth, de qui no havia llegit mai res, però m’han assegurat que fa un munt de llibres que dóna voltes als mateixos temes, entre ells l’amor de l’home madur per les dones joves o les responsabilitats morals de l'intel·lectual. I si bé el llibre no m’ha sorprès com esperava ni m’ha deixat cap empremta especial, sí que he trobat interessant el joc de miralls que Roth fa amb en Zuckerman per transmetre’ns les reflexions sobre la creació, les relacions entre el món real i el món fictici, i com ambdues s'alimenten i es confonen dins el creador.

Tanmateix, la lectura de Roth em confirma un supòsit que vaig llegir en algun diari (ara no ho recordo pas) sobre el Premi Nobel i l’absència de candidats i premiats nord-americans en els darrers anys. I és la recurrent obsessió dels seus millors valors (Roth, Auster, MacCarthy, Vidal, DeLillo) per la pròpia cultura, tant popular com intel·lectual, que els aïlla del debat amb la resta del món, tal i com està passant actualment en literatures com la francesa i l’anglesa, influïdes per l’entrada d’un bon grapat d’autors i autores que, malgrat emprar la llengua de la metròpoli, procedeixen de països i cultures diverses, afegint una riquesa i innovació de mirades ben interessants.