No country for old men

L’absència de música al llarg del metratge contraposada a l’abundosa presència de silenci, només trencat pels sorolls naturals del món, fa que la cadència de No country for old men s’alenteixi de forma opressiva, exasperant. El temps es materialitza de diferent manera en els tres protagonistes, relativitzant-se i ocupant diferents espais, perquè ni se'ns manifesta ni el vivim tots de la mateixa forma. Llewelyn Mosh sempre va per davant de tothom, i malgrat la cura que posa en totes les accions, el temps l’acaba endrapant. Anton Chigur, l’assassí, és un fantasma que viu fora del temps, tant se val que sigui deu anys abans o després, que la seva forma de ser no en depèn, independitzant-se al preu de convertir-se en un exiliat a l’ombra. Finalment, el sheriff Bell s’ha despenjat del temps perquè les coses van massa ràpides per a la seva edat i el seu tempo ja no és el mateix de quan era jove, alentint-se fins dur-lo cap a la senda dels elefants. El món mai és gaire agradable per als més grans, obligats a restar en terra de ningú, entre la incomprensió del present i el control que exerciren damunt el passat i que se'ls ha escapolit entre els dits.

Desaparicions (Poema)

Les confraries resen de matinada
a tots els sants haguts i per haver.
No volen que cap home de la mar
sigui esbandit per la negror
del pou cec que vetlla les profunditats.

La neu esborronava la vista, i el dia
vetllava el cos encarcarat de Robert Walser
sota la cendra i l'angúnia de l'hivern.
No va deixar cap nota, ni calia.
El darrer passeig fou el seu millor escrit.

L'albada, amb nom de riu inabastable,
va arribar massa tard. Al camarot
d'Stefan Zweig, les abraçades i els calfreds
dels amants, despresos de la sensualitat,
semblaven l'intent d'un nàufrag per assolir
la costa d'una terra inconeguda, però anhelada.

Fotografia de Zita Vehil

Desvetlla de mots és feina obscura

Si els blogs han revolucionat l'escenificació del món literari amb una plataforma lliure de capelletes i oficialismes a l'hora de publicar i llegir qualsevol opinió o text, l'autoedició s'està convertint en un mitjà abaratidor dels costos que posa a l'abast de tothom la possibilitat de convertir les nostres paraules en paper imprès.

En el mateix moment que em van declarar guanyador del Salvador Estrem i Fa de Falset, ja sabia que d'alguna o altra manera m'hauria d'espavilar per editar pel meu compte el plec de versos, si és que volia desvetllar-los completament, com resava el seu títol.

Així que, després d'estudiar moltes possibilitats, he acabat provant sort amb Lulu, una empresa internàutica que ofereix la publicació electrònica i en paper a preus força assequibles i sense cap inversió prèvia. Molts altres ho han fet abans que jo, i gràcies al seu exemple he acabat editant-hi Desvetlla de mots és feina obscura, el meu primer poemari en paper, que rebré en cinc o sis dies a casa.

Si voleu aconseguir el meu llibre, podeu entrar a la botiga particular d'Edicions del llunÀtic i seleccionar una edició electrònica o l'habitual en paper, de tapa tova i encolada, a un preu força assequible. La pàgina us anirà guiant en el procés de compra, de pagament i d'enviament.

4

Coi, ara me n'adono. Com que no sóc gens entusiasta de les efemèrides, cada any se'm passa per alt l'aniversari de la meva incorporació al món dels blogs, a la catosfera. A blogspot ho vaig fer oficialment un 9 de novembre, però un parell de mesos abans ja havia començat a balbucejar en una versió 1.0 del llunÀtic al balearweb.

Quatre anys de la meva vida resumits intel·lectualment en 346 posts. Déu n'hi do. Però com que cada vegada tinc més al·lèrgies a les llistes, els recomptes i les competicions, no m'enrecordo mai de puntualitzar-ho degudament. Es tracta d'anar avançant sense mirar enrere, gaudint de la passejada, aturant-se tant de temps com calgui en la contemplació i reprenent la marxa sempre que em plagui. Cap lligam, cap obligació, cap càlcul d'estructures.

Això no vol dir que escrigui de qualsevol manera. Només constata la meva actitud davant del que entenc que ha de ser el meu blog. Parlo del que vull, quan vull i amb qui vull. Escric amb plena llibertat i amb les úniques reserves de qualitat que jo mateix m'imposo. Faig servir els recursos que se m'ofereixen per fer més delitós el joc, no pas per fer-me veure més. Per això ja tinc la meva poesia i els meus escrits, les meves crítiques. De fet em vaig posar el comptador de visites per la curiositat de saber des d'on es connecten els internautes que treuen el cap per la meva finestra. I molts cops et deixa ben garratibat, perquè els camins d'internet són inescrutables.

He decidit replantejar-me el llunÀtic perquè estava començant a cansar-me davant algunes obligacions que jo mateix m'havia anat creant. Per exemple, les etiquetes. Fora etiquetes! Per què les necessitem? Ja teniu els arxius dels anys anteriors, i dubto que us interessi llegir res del que pensava el juliol del 2005. Fora la periodicitat! Darrerament m'obligava a escriure un mínim de dues entrades a la setmana. Això no vol dir que no escrigui cada dia, o molt sovint; senzillament significa que sóc molt gelós amb el que escric i reescric i selecciono com a feina habitual. Més val publicar poc i bé.

Són 4 anys, però com si fos un dia.

Desfullar, despullar

Silenci. El silenci dels boscos, només trencat per la caiguda pesant d'una fulla. Cauen com gotellades de pluja mandrosa, tardorenca, amb la mandra del desfullament i del despullament que avança l'hivern.

Em desfullo, perquè en una setmana i mitja m'he desfet del meu vestit caduc i empès per una mena de bogeria hivernadora, aprofito el canvi d'estació per deixar Sabadell i traslladar-me a Terrassa. Canvi de casa, canvi de ciutat, canvi d'hàbits, canvi de voluntats. Necessito tenir-ho tot enllestit abans que arribi l'hivern i estengui la mandra pertot, així que el llunÀtic, els poemes i les lectures queden relegades per quan tingui enllestit el despatxet i no m'hagi de barallar amb caixes i objectes per guanyar una mica d'espai.

Em despullo, perquè darrerament només faig treballs mecànics, freds, impersonals. Netejo, ordeno, trasllado, organitzo. La imaginació, totes les coses que tinc a dir, la gestació d'idees i pensaments, tot això ara mateix no té cap mena d'importància. Ara, el que corre pressa és organitzar els espais d'una manera racional amb els mobles que ja tinc, fer números perquè pugui sortir-me'n, i sobretot descansar i guanyar una mica de temps per preparar les classes.

Ara, el temps és un continu que no es detura, una llenca de la meva vida que perdré sense adonar-me'n, perquè a vegades cal que sigui així. Per això, després, els moments amb els amics i els amors, amb la gent més propera, amb els llibres i l'escriptura s'assaboreixen millor. Però tot això no tornarà ben bé fins a la nit de Tots Sants. Mentrestant, lamento deixar-vos tan poques engrunes.

"El monstre", de Josep Palau i Fabre

A mitjans dels anys vuitanta, empès per una necessitat d'explicar-se i de passar comptes amb el passat que fins llavors li havia estat molt desfavorable, Josep Palau i Fabre va redactar una sèrie d'escrits autobiogràfics que va aplegar sota el títol El monstre. Tenia clar, però, que aquelles memòries havien de restar inèdites fins a la seva mort, així que durant anys van restar en poder d'un amic seu.

Ara, Galàxia Gutenberg ha editat una acurada edició a càrrec de Julià Guillamon, autor del pròleg, que aplega aquests textos, abundant material gràfic, i altres textos apareguts a l'Avui durant els quinze anys posteriors o simplement inèdits. I de tot plegat en neix un llibre apassionant per als amants de la cultura catalana, que hi trobaran una crònica inèdita dels seus pitjors anys, els més immediats a la postguerra.

Malgrat la crítica de Guillamon, que titlla els escrits d'“apologètics” i on Palau es presenta a si mateix “com una mena de màrtir”, que prové de la necessitat de l'autor de justificar accions com la col·laboració amb la Solidaridad Nacional (pamflet del règim), sí que és veritat que El monstre és el relat “d'una persona conflictiva, un boc expiatori de les incapacitats i les febleses de la societat catalana, resignada i sotmesa sota el règim franquista, impotent a causa de la misèria moral de la seva burgesia. El monstre és un llibre escrit amb ira.”

Per les seves pàgines hi desfilen Carles Riba, Salvador Espriu, Joan Vinyoli o Josep Maria de Sagarra, sense anar més lluny. Molts dels intel·lectuals de la seva generació, però, no en surten gaire ben parats: per a ells, l'actitud d'en Palau (no acceptar les almoines del règim i publicar en la clandestinitat, organitzant una lluita des de dins del país) és inconscient i suïcida; per a en Palau, acceptar les escletxes oficials per a l'edició en català a canvi de l'acceptació muda o displicent del règim franquista és de covards, conformistes i aburgesats. És per això que, quan el deixen sol i esdevé un problema per als dos bàndols, Palau se sent traïcionat i prefereix mantenir-se en aquesta solitud, cosa no gaire difícil pel buit que durant anys li dispensaran tant els uns com els altres, que justifica al meu entendre el to d'aquest llibre. Així pren una filosofia personal basada en les seves lectures i en els models morals de Ramon Llull i Jacint Verdaguer, buscant un recer personal des d'on dedicar-se íntegrament a l'estudi intel·lectual i defensant a ultrança la seva concepció personal de la literatura, de l'art, de la vida i del país.

També Palau afronta les seves relacions conflictives amb la mare i amb el sexe femení, que aniran forjant el seu caràcter introvertit, i l'inici de la seva passió per Picasso. La lectura d'El monstre, amena i lleugera, facilitada per uns capítols breus d'escriptura àgil i sense una continuïtat específica, el converteix en un llibre absorvent, indispensable per entendre l'actitud de Palau davant la vida i davant el món que l'envoltava, en concret el món intel·lectual i artístic d'una Catalunya en plena recessió cultural que calia resoldre d'alguna forma, ja fos des de la clandestinitat, des de la lluita dels exiliats o des de l'acceptació de les condicions de vençuts. Aquest és el dilema que afronta Palau, que analitza i que dóna sentit i profunditat a les seves memòries.