Vivint sense austeritat

I no em refereixo a l’austeritat que proposa el ministre Solves en els seus pressupostos del 2009, sinó a la literatura austeriana. Encara no he llegit, ni crec que ho faci, Un home a les fosques (Edicions 62), la darrera obra narrativa de Paul Auster, que ha provocat a la xarxa opinions contraposades, i una rebuda tèbia per part de la crítica, que sembla valorar-lo amb una relativa condescendència, “perquè toca”, quan als anys 90 només el coneixien i el defensaven els amants de la poètica postmoderna de llavors. Molt probablement evitaré sumar-me al debat per por a minvar el meu criteri respecte al gruix de l’obra del novaiorquès que va des de La invención de la soledad a Viatges per l’Scriptorium. Pràcticament des que es va publicar El llibre de les il·lusions, Auster ha anat combinant treballs reeixits, però clarament inferiors, amb clatellades sonores (Bogeries de Brooklyn és dels llibres més llepissosament melodramàtics i més mediocres que he llegit en molt de temps).

És possible que el Paul Auster mite hagi engolit el Paul Auster creador provocant l’aparició d’una tercera persona? Em refereixo al Paul Auster mediàtic, el mateix que guanya el Príncep d’Astúries, escriu sobre l’11-S, roda pel·liculetes, escriu qualsevol idea que li passi pel cap i és en boca de qualsevol persona que vulgui adoptar un pedigrí selecte però popular (el que combina desvergonyidament Auster amb Paulo Coelho, el Quim Monzó menys gamberro, Pérez Reverte i Ruiz Zafón).

I malgrat tot, Auster ens ha deixat pàgines de literatura vibrant, absorbent i brillant, entroncant-lo amb una generació d’autors nord-americans que prenien el relleu de la narrativa hiperrealista dels setanta a través d’una proposta posada al dia (entre ells en Philip Roth, considerat com a molt superior a Auster, o en Cormac McCarthy) que fou anomenada postmodernisme. Trilogia de Nova York encara esdevé una obra paradigmàtica de les pors que tenallen l’home contemporani, a partir d’una prosa post-moderna d’un cert regust kafkià i que sorprèn mostrant-nos els aspectes més insòlits del món que ens envolta, i en el qual l’individu només hi troba miralls i laberints. El Palau de la Lluna i La música de l’atzar (la recerca de la figura paterna i la impredictibilitat de la vida, capritxosa i absurda) completen la base de l’escriptura austeriana. També suposen una alenada fresca al món literari d’aquell moment, sembla que ja un pèl llunyà de l’Auster acomodat i conformista d’ara mateix.

Petrificats pel temps

La càmera fa un llarg travelling per mostrar-nos la família del Príncep Salina (Burt Lancaster) que, el 1860, després d’arribar a Donna Fugatta per passar-hi l’estiu, en plena xamosa i polsegosa Sicília, assisteix a una missa en el seu honor. Són els darrers temps de l’aristocràcia, una espècie gairebé en extinció davant els temps revolucionaris que corren, i Luchino Visconti no té cap mena de pietat en mostrar-nos-els hieràtics, empolsegats i bruts pels camins de l’illa, esgotats davant la perpetuació dels costums ancestrals arcaics però que no poden defugir per naturalesa pròpia. Són estàtues de sal petrificades pel pas del temps.

Si bé el final de la pel·lícula, amb el Príncep allunyant-se de la càmera mentre s’endinsa en els carrers foscos del poble, és desolador, aquesta altra escena mostra més descarnadament la idea de Visconti a l’hora de dur al cinema El Gatopardo, l’obra de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. I també demostra que el setè art, des de la seva pròpia narrativa, disposa de recursos metafòrics propis i pot donar més de si que una simple història entretinguda, a la recerca d’un estil depurat i particular. D’aquesta manera, artistes com Visconti es permeten reescriure les obres dels novel·listes, oferint-nos les seves pròpies obres mestres, re-construir-les i re-crear-les. És a dir, crear a partir del material degut a un altre demiürg, la vella història de l'artista i de la humanitat. Qui diu que les adaptacions literàries no poden ser interessants?

Vicent Andrés Estellés

La Mort és la gran immortalitzadora dels artistes, i els acadèmics són els seus buròcrates. Només així em puc explicar casos com el de l'homenot de Burjassot, el “poeta del poble” valencià, que després d'obtenir el ressò popular i tota mena de premis, va haver d'esperar a la seva mort per començar a formar part dels programes escolars. Quan això va succeir, l'any 1993, jo estudiava COU i en tot aquell temps no havia llegit ni un sol vers del valencià. Ara, per sort, Vicent Andrés Estellés es llegeix a l'ESO, ja sigui pel context històric que va viure (la postguerra) i que va condicionar la seva poesia, ja sigui pels recursos de poesia popular que va fer servir i que el fa molt llegible.

Quinze anys després, quan ni tan sols he pogut treballar Estellés a la facultat, em decideixo a fer-ne una primera lectura a través d'alguna antologia. La sort és que la seva obra es troba en plena reflexió i divulgació, així que localitzo fins a tres antologies diferents. Després de mirar-m’ho i remirar-m’ho, opto per l’Antologia poètica de Bromera: l’edició sembla acurada i estèticament agradable; la selecció i la introducció van a càrrec d’en Juli Capilla, poeta i director de la revista Caràcters, així com procurador d’un blog personal; finalment, qui millor que els valencians per editar un autor propi, que s’estimen pel que ha escrit i per qui ha estat i significat.

He de dir que m’ha sorprès la força i la frescor de la paraula d’Estellés. D’entrada opta per una llengua planera però depurada, on l’estilisme es troba en les imatges i les metàfores que empra, sempre preses de la natura i de la vida quotidiana. Tanmateix, en Estellés hi trobem dues etapes diferenciades: una primera des dels seus inicis fins a començaments dels setanta, quan esclata el boom Estellés, com bé ho anomena Capilla, i de mitjans dels setanta (quan publica la seva obra més ingent i ambiciosa, el Mural del País Valencià) quan al meu entendre el poeta Estellés és engolit per la icona Estellés. Evidentment, el primer Estellés és el que més m’arriba i m’interessa, quan la paraula és l’única arma de resistència i d’esclat davant una vida individual i col·lectiva anorreada pel domini abusiu de la Dictadura. Llavors és quan, a partir d’una veu dolguda i fosca, desplega els temes del seu interès (l’amor, la mort, el sexe, la memòria) que, malgrat el dolor i el patiment que professen, també tenen de fons una voluptuositat vital que els fa espurnejar.

A mitjans dels setanta, però, Estellés pren consciència de la importància de la seva obra. En un panorama cultural valencià ben escarransit, s’ha convertit en el marmessor de la llengua i de la memòria del seu poble, en l’estadant del combat i en un referent. És llavors quan sent la necessitat d’emprar aquest posicionament en el bé de la comunitat. Pren consciència i inicia una obra monumental on pretén recollir les llegendes, els fets històrics i les geografies que conformen el poble valencià. D’aquí en surt el Mural, una sèrie de llibres en vers que prenen un to èpic i joiós, ben conscient del que vol despertar.

L’alta cultura i la vida quotidiana, doncs, es donen la mà de forma sorprenent en la poesia de Vicent Andrés Estellés. Tanmateix, i malgrat les referències a Ausiàs March o a Jordi de Sant Jordi, la famosa “Cançó de Bressol”, els poemes “Per exemple”, “Els amants”, “Demà serà una cançó”, “No escric èglogues” o qualsevol de les Horacianes tenen una força nascuda de la vida íntima del poeta i de la reflexió moral que fa d’aquesta, fent-los transcendir de qualsevol element contextual, històric, polític o sociològic. I per sort, l’abundosa producció d’Estellés, tot i morir als seixanta anys, permet triar i remenar i trobar gran quantitat de versos propers i brillants.

Se'ns acaba la "Benzina"?

Sóc lector de la revista Benzina des del seu primer número, i comprador fidel des de fa més d'un any. És per això que la següent crítica a la davallada de la revista cultural en català més ambiciosa que havia aparegut mai neix fruit de les millors intencions, perquè serveixi per detectar errors, arreglar-los i seguir omplint un buit en el mercat amb el millor dels productes.

Em sap greu dir-ho, però se la veu desnodrida, feble, amb un color apagat i la desgana als ulls. El darrer número de la revista Benzina (el 29) és com aquells gossos petaners, sacs de puces i ossos, que ens fan llàstima perquè se’ls intueix un pedigrí que no respon a la seva situació actual. I, per no ferir més susceptibilitats, m’explico. Si bé el reportatge estrella (portada i cinc pàgines) és una destacable anàlisi de l’obra de l’emergent cineasta Albert Serra, sembla com si la resta de pàgines hagin estat confegides a la recerca de palla per omplir i d’alguna almoina de certa qualitat. L’Àlex Gutiérrez ha deixat la nau en mans del José Antonio Pilar, i el rum-rum de manca de finançament (fins i tot present en l'article d’en Sebastià Alzamora aparegut al número de l'estiu) em fa pensar que la seva feina serà ben grossa per tirar endavant mes a mes, número a número. En primer lloc, doncs, han optat per una retallada dràstica de paper (de les cent pàgines del número anterior a les seixanta-quatre actuals). Pel mig es perden col·laboradors i seccions: cartes a la revista, Cròniques (d’un consumidor cultural), Hugo de Cominges, Toni Vall, Jordi Nopca, Esteve Albí, la secció de lleure, la secció de còmic...

Què en resta, d’aquesta sagnia? Doncs un producte desmanegat, amb propostes puntuals que no tenen el lligam modern, arriscat, contemporani i urbà que destil·lava abans. Vejam: si bé hi trobem una entrevista interessant al traductor Pius Alibek i la secció de llibres manté el tipus, la secció de música no és pas una miríade de propostes de música alternativa d’estils variats que trobaven l’homogeneïtat en la qualitat i el risc, sinó un recull heterogeni del que bonament han pogut recol·lectar entre els col·laboradors amb què compten, essent de les seccions més perjudicades pel retall. Uns quants articles que no aporten res, amb imatges gegants i poca lletra, i de vegades injustificables (La música de cinema a l’estat espanyol, a priori interessant, però resolta amb quatre noms citats i cap reflexió; pirates intel·lectuals, ara volen netejar consciències!? O és que reben subvenció a canvi de pamflets oficials?; cròniques del Senglar Rock i l’Acampada Jove; i un còmic horrible –ho sento per en Dugó, l’autor o autora, però és de les pitjors coses que he vist publicades a nivell gràfic en una publicació no gratuïta).

En Sebastià Alzamora ja va dir que tant se li’n fot cobrar o no, així que manté el ritme en els seus articles irònics i punyents. Mentre que en Xavier Bertran s’ha cobert de glòria embrutant tota una plana per a no res... És que no hem de ser ecologistes, Xavier? Tallar arbres per a això? MMMMMMMM..... de merda, és clar. Finalment, s’incorpora a la plantilla en Ricard Biel, de qui es publica un fragment de la seva novel·la Llit d’espines (Emboscall), suposo que com a detall pels esforços del noi, que es multiplica en cinema i literatura, demostrant ser una bona incorporació. Del poc destacat d’aquesta nova etapa de Benzina. I em sap greu dir-ho, perquè sóc consumidor habitual del seu carburant. Espero que la meva crítica (i d'altres lectors, si és que ells també observen aquesta davallada) els esperoni a sortir-se’n, a millorar i a aixecar de nou el vol. Els seguiré de prop, ho prometo, perquè publicar en català és ben difícil i sempre mereix segones i terceres oportunitats.

Premi Estrem i Fa 2008 de Falset

El meu primer premi té un sabor especial, a fruita madura de regust dolçàs i carn esponjosa que es desfà a la boca. Ja duc uns quants anys parint versos i deixant-los macerar, fent que creixin al seu ritme i finalment exposant-los al sol de la crítica. I fins ara ja havia tingut algunes respostes bones, essent finalista del Joan Arús de Castellar del Vallès l'any 2004 i en dues ocasions del Jo Escric de poesia (2005 i 2007).

Al final ha estat a Falset, al cor del Priorat, on se m'ha concedit el primer premi al millor recull poètic, una plaquette anomenada Desvetlla de mots és feina obscura. Enmig d'aquella terra costeruda i agrest, no gaire elevada però ideal per al conreu de les vinyes que conformen el físic i l'ànima de la seva gent, ahir a les sis de la tarda va tenir lloc l'entrega de premis. Pel to reivindicatiu dels organitzadors sembla que aquesta (la dissetena) podria ser la darrera convocatòria; espero però que les autoritats presents facin quelcom més que donar-se per al·ludits. Per si de cas, quan em van demanar de llegir un dels poemes del meu recull premiat, vaig escollir La finestra, el darrer de tots:

Ja tens un nou començament:

s’obre una finestra

sense prediccions, amb discreció.

Només un gest,

la petja d’un desconegut,

abocant-te a paisatges

imaginats en somnis,

o inimaginables,

i un camí al fons

on es retalla l’horitzó,

igual d'incert.

Última oda a Barcelona

Degradació física i misèria moral són els mals que afecten el submón de l'àrea metropolitana de Barcelona. Com a professor interí i substitut porto quatre anys movent-me pel Vallès i el Barcelonès, i la inestabilitat de la feina em condueix cada setembre a un noui cada vegada més sorprenent indret. Roba estesa a les finestres de pisos estrets i xafogosos, edificis escrostonats per la humitat en el millor dels casos, cotxes tunejats que sacsegen les oïdes amb total impunitat, bars que puden a tabac i fritanga, soroll i més soroll... S'ha de tenir pebrots, i perdoneu l'expressió, per intentar gratar aquesta superfície esperant extreure'n una mica d'art o bellesa. Com si un impressionista busqués a la Lluna un paisatge on inspirar-se. Potser un romàntic, en tot cas...

Doncs en Jordi Valls i en Lluís Calvo (com podreu comprovar en els enllaços, presents també a la catosfera) aconsegueixen traslladar tot aquest submón a la poesia en un llibret revelador, Última oda a Barcelona (La Garúa). El poemari es mou entre Santa Coloma de Gramenet, Torre del Baró i el Poble Nou. Versos llargs, riuades de reflexions sorgides de l'admiració (en tots els sentits) davant d'aquest món tan particular, un món a part que ni és l'Espanya emigrada dels anys seixanta -com els pares d'en Calvo o la meva família paterna-, ni la Catalunya menestral pre-industrial -la família d'en Valls o la meva família materna. Ni tampoc la Xina, el Pakistan o l'Àfrica dels nouvinguts actuals. És, en realitat, un poti-poti que costa de digerir i d'analitzar, i d'on poden sorgir situacions realment sorprenents, tan negatives com positives. I entremig de la sorpresa, la ironia d'en Valls i Calvo:

"Hem perdut el nord i hem oblidat el sud.

Alguns somnien la petita Dorothy

i l'home de llauna al país d'Oz.

La realitat, però, és un jove

amb xandall del Pryca

i rasurat a l'u que atura el cotxe tunejat

i, amb la música hipnòtica a tot volum,

a crits reclama: ¿Jessi bajas?

I Jessi, com deessa suburbial,

fendint el vent amb veu furient, respon:

Bajaré cuando me salga del coño!

Aquesta és la manera de mostrar l'amor:

així la dolça Dorothy, la idolatrada Beatriu,

i l'excelsa Margarida de Goethe

-ja ultratjades, trepitjades i afollades-,

obren pas a l'encantadora Jessi:

la nova flor que regna a la ciutat."

El sublim i el grotesc junts de la mà.