Damme

Als afores de Bruixes hi ha un canal que duu cap al nord-est fins al poblat de Damme. Cap al segle XII, quan el port de Bruixes es va dessecar, els flamencs van excavar-lo per seguir mercadejant, tot i que avui dia només serveixi per a un nou negoci, el turisme. La bellesa serena i contemplativa que s'estén a banda i banda del canal el fan ideal per prendre una barcassa que en trenta minuts cobreix el recorregut entre les dues localitats. Així arribem a Damme, un llogarret que destaca només pel Gothic Stadhuis (la casa de la vila) i la torre de l'església, i que encara és més petit que Sant Quirze del Vallès... Però que és conegut com “la ciutat dels llibres”!

No em decepciona gens la fama que la precedeix. Ja d'entrada, a la plaça del Gothic Stadhuis hi ha un munt de paradetes amb llibres, com si fos dia de mercat però les viandes haguessin estat substituïdes pel paper tintat. Més endavant trobem llibreries a tocar, una al costat de l'altra, moltes més que supermercats o botigues d'alimentació... Són petits magatzems que no destaquen per altra cosa que lleixes i lleixes plenes de llibres de segona mà, fins al capdamunt. Entrem en una qualsevol i ens hi passem gairebé una hora remenant i destriant entre els llibres en francès i els llibres en holandès dedicats a l'art, ja que van plens d'il·lustracions i així no ens reca tant la mancança lingüística. La cosa està interessant i ens mostrem alguns exemplars, però resto astorat i complagut quan ensopego amb una edició moderna i força acurada, tot i les cobertes de cartó, del Tirant lo Blanc d'en Joanot Martorell traduït a l'holandès! Sembla una ximpleria, però trobar en aquestes terres tan al Nord un testimoni de la meva llengua i cultura em fa sentir cofoi. Faig per manera de mostrar-li a la Zita tot fent una gran representació, no fos cas que el botiguer o algú se n'adonés i, tot i no entendre'ns, pugui lligar caps. Si pogués, els diria: “Mireu, un testimoni de la meva cultura, la cultura catalana, no pas espanyola!”

Al final surto amb un parell de llibres a la bossa, tots dos d'art però escrits en francès, per entendre millor les pintures. El primer, Les Primitifs flamands, és un estudi d'artistes importants com Jan van Eyck, Gerard David o el surrealista Hyeronimus Bosch. El segon, Belgique Romantique, recull tota una sèrie de làmines, gravats i il·lustracions que representen la Bèlgica del segle XIX, quan l'impuls de la burgesia i la corona en un país acabat de fundar (1830), influïts per la grandiloqüència de l'antic règim, van dotar les ciutats més importants de palaus, places i tota mena d'edificis luxosos, el precedent de l'impuls colonialista que els duria al Congo i posteriorment a l'ensopiment burgès i la grisor europeista.

Nota: aquesta és la darrera crònica del meu periple estiuenc per la zona de Flandes entre l'onze i el disset d'agost. Amb l'arribada del setembre, el llunÀtic es tornarà a posar les piles respecte a la literatura i la poesia, amb les crítiques i reflexions habituals. Us espero per acompanyar-me al quart any de cròniques selenites, esperant que hàgiu gaudit d'unes bones vacances.

Bruixes

Bruixes és una ciutat eminentment visual que gaudirà tothom que busqui un ambient romàntic on perdre's o on submergir-se per uns dies en l'Europa de la Baixa Edat Mitjana. Poques són, però, les llibreries que hi he trobat, i totes elles amb volums en holandès; així que la ciutat m'ha acabat entrant pels ulls, que és per on venç i convenç. A banda de l'arquitectura civil (el Burg, el Markt) i religiosa (l'Església de la Nostra Senyora, la Catedral del Salvador), la capital de Flandes és també la capital de la pintura flamenca, amb un petit però ben abastit museu amb obres dels primitius flamencs (Jan van Eyck, Hans Memling, Gerard David).

Tanmateix, el que més m'ha sorprès és la riquesa lingüística de la zona, que vaig comentar amb en Hug, l'amo del bed & breakfast on ens hem hostatjat. Un tret molt particular dels habitants de Flandes (no pas extensible a tota Bèlgica ja que els habitants de Valònia són eminentment francòfons) i que defineix a la perfecció el seu caràcter de poble culturalment enriquit pel conjunt de cultures properes i el seu tarannà de comerciants, motiu de la seva riquesa tan disputada durant anys pels imperis europeus. Ens comenta que la seva llengua materna és el flamenc, que la llengua d'ús oficial és l'holandès, que el francès l'aprenen per imperatiu administratiu, que l'anglès és la llengua internacional i que fins i tot hi ha bosses de parlants alemanys. I tot plegat, la majoria d'elles les aprenen a l'escola!

I aquí encara n'hi han que embruteixen amb manifestos i altres galindaines. Li fem entendre que d'on venim les coses són una mica més complicades. Aprofito per explicar-li el fet diferencial català i les reticències d'alguns a aprendre la llengua pròpia del seu territori, a banda de la llengua oficial de l'estat. El bilingüisme només el practiquem els catalanoparlants, i és una llàstima que per culpa d'uns plans d'estudis lamentables no en sapiguem més. La Zita i jo mateix sóm una generació víctima d'un ensenyament de l'anglès molt deficient, i per això ens costa una mica fer-nos entendre. No se sorprèn, ell s'ha trobat casos de castellanoparlants que no sabien un borrall d'anglès o de francès.

El coneixement de llengües és, al meu parer, un tret diferencial dels països més culturalment avançats. Quan els estats monolingües com l'espanyol o el francès han perdut la supremacia de les seves llengües, els ha costat abandonar la idea de la grandeur lingüística i rebaixar-se a fer servir una altra llengua que no sigui la seva. Són els parlants de llengües minoritàries els que, obligadament o no, aprenen altres llengües, eixamplen els seus coneixements i creixen, avancen, s'enriqueixen. El monolingüisme empobreix, forja un caràcter arisc i tossut, sempre que la recepció d'un altre idioma sigui simplement el rebuig. En canvi, el multilingüisme ens obre a altres cultures, ens permet la comunicació i finalment ens pot ajudar a obrir la nostra pròpia llengua i cultura al món, ens pot ajudar a explicar-nos i a expandir-nos.

Brussel·les

Després d'haver-la visitat entenc que una ciutat tan civilitzada, senyorívola i burgesa com Brussel·les fos el refugi d'en Josep Carner a l'exili, fins a la seva mort. I també comprovo que aquesta aristocràcia que desprenen les seves façanes refistolades és avui dia una mica tronada al costat de l'impuls net i fred que han suposat els edificis administratius europeistes, gegants d'acer i vidre que li han donat una nova imatge horitzontal, allò que els americans anomenen skyline.


Tot plegat fa que per a molta gent Brussel·les sembli una ciutat avorrida, mig indiferent i mig altiva enfront dels moviments que sacsegen altres grans capitals europees. Però abans cal haver-hi passejat una mica per no judicar amb tanta facilitat i adonar-se que no tot el món funciona com París, Londres o Barcelona. La capital belga és un lloc per on passejar mandrosament, seure en un cafè i prendre una bona cervesa dels centenars de diverses que tenen; el Falstaff és un indret ideal per fer-ho. O bé berenar en una pastisseria i deixar-se dur per la golafreria de la xocolata que els ha fet famosos al costat dels suïssos i els austríacs.

Les galeries saint-Hubert són, en aquest sentit, una de les zones més assenyalades. És aquí on vaig ensopegar amb la llibreria Tropismes, un indret enorme on trobar qualsevol volum escrit o traduït al francès. A més els preus són imbatibles, perquè la majoria de llibres són edicions de butxaca de qualsevol mena d'especialitat i gust.

Mentre hi cercava un encàrrec, vaig ensopegar casualment amb uns quants llibres d'en Jules Verne, una de les meves primeres lectures de menut, i m'adono que aquestes són edicions molt especials, il·lustrades amb els gravats que decoraven les edicions originals de Hetzel. Un Nadal, fa molts anys, els Reis em van deixar un lot de llibres molt ben editats que duien aquests mateixos gravats, però en castellà. Empès per la nostàlgia trio Voyage au centre de la Terre. "Le 24 mai 1863, un dimanche, mon oncle, le professeur Lidenbrock, revint précipitamment vers sa petit maison située au número 19 de Königstrasse, l'une de plus ancienne rues du vieux quartier de Hambourg..."