L'escriptura invisible

Quan vaig assabentar-me que Cossetània col·laboraria en l'edició d'un llibre amb els 100 posts recollits més interessants, vaig apuntar-m'hi de seguida. El dubte era escollir el meu millor escrit de tres anys de feina: impossible! És com demanar-li a un poeta quin dels seus poemes considera que és el millor. Als fills, te'ls estimes tots, o almenys els justifiques. Així que, amb una idea recent, vaig escriure'n un de nou que encara no ha vist la llum.

Avui l'he rellegit, per allò de veure si quedarà bé en l'antologia (és un dels escollits), i he pensat que, sorprenentment, té molt sentit després de celebrar-se les Jornades de la Catosfera 08: és una continuació culminant de les opinions que he esbossat en els dos darrers comentaris a la trobada de Granollers.

Així doncs, he cregut oportú que aquest post vegi la llum. Al cap i a la fi, sortirà publicat en un llibre on la majoria dels textos ja han estat publicats. Al capdavall, el llibre no ha de ser pas un descobriment per a tots nosaltres (potser sí per a la gent que no conegui el fenomen de la Catosfera); resultarà més aviat un testimoni molt ben documentat.


L'escriptura invisible
L’escriptor duu dins seu un suïcida en potència. La seva addicció per la ploma o el teclat el mena, tard o d’hora, fins a l’objectiu final: la desaparició, la invisibilitat. Una amarga ironia si tenim en compte el concepte clàssic de la immortalitat literària. Però ser immortal demana el preu de desaparèixer completament, un contrasentit que s’explica pel procés, quan l’individu es dilueix com reguerols de tinta primer en el pensament i després sota l’empara de la pàgina en blanc. Quan l’escrit arriba al lector, l’autor ha desaparegut si realment acaba assolint l’objectiu de la qualitat. Cal quedar-se arraulit rere la paraula, deixar que aquesta faci la feina, s’endugui tots els compliments i sigui ella qui estableixi lligams amb el lector.

Robert Walser va reconèixer la pràctica de la desaparició com un mal endèmic de la seva actitud vital i literària, tan fraternalment unides en una simbiosi que Enrique Vila-Matas ha analitzat repetides vegades (sense anar més lluny, a la monumental Doctor Pasavento, assaig sobre la desaparició física i espiritual). Fou l’antítesi de l’escriptor mediàtic, amant d’una vida i d’un treball callats i pausats. Cal que l’escriptor es faci invisible de camí cap a la seva obra: mentre hi ha gent que es perd a la muntanya, l’escriptor es perd en el seu treball. Walser, caràcter paradoxal i únic, ho féu a la vegada quan el trobaren mort damunt la neu que envoltava el sanatori d’Herisau.

És per això que l’escriptura d’un blog, si es fa segons aquestes premises, és el camí més curt cap a la desaparició. Res de numerets funambulistes, res de converses de cafè, res de gracietes fàcils o de fer el ploricó: l’autor, si s’ho proposa i és ambiciós, esdevé invisible, tant en el temps de la creació com en la pervivència del text o la seva lectura en la xarxa. Com un llibre adormit en qualsevol biblioteca, el blog espera a que l’obrin, a que el completin en el sentit més literal del terme: el lector en persona podrà afegir-hi el seu propi epíleg! I si l’autor ha esdevingut íntimament rigorós sense deixar-se endur per l’exhibicionisme de la pantalla, sabrà que la invisibilitat és al capdavall una gran victòria.

Jornades de la Catosfera 08

Surto escopetejat de les Jornades a dos quarts d’una; em quedaria a la conferència sobre blogs i política, però a casa m’espera una quantitat obscena de feina que no em va permetre assistir el divendres, i el mateix passarà amb diumenge. Posats a seleccionar, he decidit assistir al que més m’interessava, la taula rodona sobre blogs i literatura. I la veritat, poc temps per parlar-ne: així coincidim l’Antaviana i el Veí de dalt, que em reconeix i em saluda amablement. De fet, és un tema tan ampli que se li podria dedicar unes jornades completes. Però la Catosfera és molt àmplia i diversa, així que ens conformem amb un text de Biel Mesquida (que no pot assistir per malaltia), una classe magistral de la Laura Borràs, i les aportacions de Miquel Bonfill (Relats en Català), Jesús M. Tibau (lúcid i divertit) i Jordi Ferré (editor de Cossetània).

A la sortida, saludo el Toni. “Encantat de desvirtualitzar-te!”, em deixa anar. Em parla dels twitters amb un entusiasme que se m’encomana, així que penso en fer-ne un aviat. Comentem la jugada: gran aportació del Jordi Ferré. Alguns editors comencen a adonar-se que cal tenir molt en compte els nous suports literaris, que cal apostar per ells per assegurar un negoci que, a la llarga, serà paper mullat (o cremat, mai una metàfora ha estat tan cruelment exacta). Un gran símil del Jordi: “nosaltres som immigrants que hem arribat a terra estranya; les noves generacions són nadius, ja neixen amb les noves tecnologies incorporades.” Als joves se’ls cauen els llibres de les mans perquè estan acostumats als nous mitjans i suports d’informació i comunicació. Cal aprofitar-los per fer-los còmplices de la lectura i la literatura, per engrescar-los.

Llàstima que només m’hi puc quedar tan poca estona. Les Jornades són estimulants per veure en carn i ossos a la comunitat catosfèrica, per posar en comú pensaments i opinions, i per comprovar que tanta feina obté un ressò merescut. La Catosfera està revitalitzant la cultura, o com a mínim el debat sobre ella entre els consumidors, i a nosaltres ens permet escriure i ser llegits com mai hauríem pogut somiar. Si això és el segle XXI, jo m’hi apunto.

Fins l’any vinent, catosfèrics.

Què és literatura?

Escric en calent, des de les Jornades mateix. Fa una estona que ha acabat la taula rodona sobre blogs i literatura. Curta, massa curta per tot el que es pot arribar a dir. En Biel Mesquida s'excusa de participar-hi per culpa d'uns virus, però ens envia un text llegit pel Toni. I, mentre la Laura Borràs ens comenta les meravelles del mitjà internàutic, penso en un terme que s'escola: literarietat. Què és literari i què no ho és? El format ho condiciona? Per descomptat que no. Ni tots els llibres són literatura, ni tots els blogs són simples dietaris personals o acumulacions d'opinions al voltat d'una sèrie de temes recurrents. La literarietat s'estableix entre l'escriptor i el lector, és una activitat recíproca: l'escriptor proposa un escrit amb contingut i voluntats, amb una qualitat determinada; determinada pel lector, que completa el cercle literari amb la lectura, la revelació del text, la il·luminació i la culminació: un text s'escriu per a ser llegit.

La poesia no s'atura

Resulta curiós comprovar com, mentre la narrativa catalana passa per un moment fluix pel que fa a qualitat i a les expectatives, la poesia (gènere idiosincràtic, segons el tòpic, dels països petits com el nostre) no s’atura. El devessall de poetes assegura l’aparició de propostes realment interessants, que per altra banda sí que saben, a diferència de la novel·la, captar el món contemporani, els seus nous llenguatges, i incorporar-los en benefici d’una modernitat que la redimensioni.

Aquesta situació de la poesia catalana s'observa en les diferents generacions de poetes que conviuen i en el ressò que obtenen en els mitjans de comunicació. Avui ho he comprovat en el Cultura(s) de La Vanguardia. Propostes com la de Valentí Puig han anat creixent en mèrits els darrers anys. No sóc gens partidari de les seves idees i pensaments expressats en brut a través de diverses entrevistes i articles que he llegit, i adscrits al conservadurisme, però sí que reconec en Blanc de blancs un poemari ben construït, sòlid i amb un llenguatge que sap llegir el món que ens envolta, el propi món del poeta, que es divideix entre el diví i el mundà. Aquesta divisió s’accentua en la seva darrera proposta, Passions i afectes, que li ha merescut una crítica desacostumadament comminadora al Cultura(s), pel que és habitual en aquest suplement pel que fa a la literatura catalana. Sembla que, per tractar-se d’una literatura més propera i amb menor ressò, li calgui demostrar amb escreix el seu valor, i per tant li exigeixen més mèrits que no pas a l’espanyola o a l'anglosaxona. Sigui com sigui, al Cultura(s) consideren Puig una de les veus sòlides de la poesia catalana, i comparteixo la valoració.

Ara, el que sí que discuteixo més és el valor de l’Àlex Susanna, poeta d'una segona generació, la dels 80, per situar-lo d'alguna manera. Vaig llegir fa un parell d'anys Suite de Gelida i, per dir-ho sense ànim de fer sang, el vaig trobar tou. La crítica al Cultura(s) se centra en determinar les coordenades de la poètica de Susanna, que té com a referent la metatextualitat, és a dir, una poesia que pren els seus referents més immediats de la pròpia literatura. Si bé de casos com aquest en podem trobar molts i de molta qualitat, al meu parer Susanna trivialitza la seva proposta quan es proposa una narrativitat que no dóna gaires fruits més enllà d’uns bons plantejaments. Potser m’equivoco i em reconciliaré amb Angles morts, el seu darrer treball.

I finalment, de la generació “imparable” de la darrera dècada (que no pas adscrit al grup), Jordi Llavina presenta l’aplaudit Diari d’un setembrista. Sembla que les meves paraules sobre La corda del gronxador van portar una mica de cua (i ja està bé, que la catosfera serveix per a això, entre d’altres coses). La meva intenció no va ser mai jutjar negativament la poesia de Llavina, ans al contrari. Em sembla un escriptor amb bones perspectives dins la poesia, però em queixava que mr. Sam Abrams vengués la pell de l'ós abans de temps. Ara sembla que allò que jo deia d’anar fent camí bastint-lo amb maons sòlids va prenent cos.

Les minves de Gener

Fa un dia esplèndid a la Garrotxa, amb la temperatura que s'enfila com si ja fos primavera. Després de dinar la Zita em proposa aprofitar-ho per anar a fer una passejada; mentre ella fa fotografies, jo baixaré el vi del dinar, que m'emboira el cap.

Tot passejant, mentre el paisatge em recorda que tot i la treva encara és hivern, em ve al cap un poema de Joan Maragall, "Les minves de Gener". Primer em penso que és de Carner i quan tornem de passejar consulto l'antologia de la MOLC. Però no, m'equivoco, només ensopego amb "Matí d'hivern", que tampoc està gens malament, amb un parell de versos deliciosos que el conclouen: "Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada / pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada / com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits- / la cremoreta gèlida del capçiró dels dits."

Com que persisteixo en el dubte i no tenim a mà cap antologia de Maragall, passo a internet i de seguida em trobo amb el poema sencer. I sí: "Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra. / La primavera és lluny del temps endintre, / pro un dia com avui n'és la promesa." Però la vertadera promesa és la de l'amor perquè li espolsi l'hivern de dins seu. Calen les il·lusions perquè les aspreses, de cop i volta i sense esperar-ho, donin una treva que serveixi per agafar aire.

Tornem tranquil·lament cap al poble, veient com la tarda cau, mandrosa, enmig d'un paisatge calm i bonhomiós. Em sento exultant i penso que cal proposar-se promeses per sentir-se cada dia així, com una primavera enmig de l'hivern. Cal tenir sempre a mà promeses per complir.

P.S.: L'ombra dels dies presenta el seu segon fragment, prenent l'obra de Stefan Zweig com a referent i reflexionant sobre la culpabilitat, l'amor i la literatura.

L'ànima dels poetes

Sempre havia pensat que la poesia de Narcís Comadira és una mica llepada, que duu el classicisme i la pulcritud (hereves del seu gust pel Noucentisme i la poesia italiana) fins al límit que voreja la carrincloneria. Un punt de vista subjectiu, és clar, basat més en gustos poètics personals que no pas en una valoració real de les aptituds del poeta.

I vet aquí que fa un parell d’anys vaig ensopegar amb L’ànima dels poetes, un recull d’articles de Comadira editat per Ara Llibres, que vaig trobar a l’escandalós preu d’un miserable euro (miracles de les liquidacions d’estocs) i del que n’he extret lectures de valor incalculable. De tant en tant l’agafo de la lleixa i me’l rellegeixo desordenadament, la seva estructura així ho permet. La primera part la conformen articles que segueixen un ordre cronològic, on parla de les festivitats que se succeeixen i cita fragments de poetes que les han tingut en compte. La castanyada, el Nadal, la primavera... Acostumo a prendre l’article dedicat al moment en què llegeixo, ara mateix un que parla de la propera florida dels ametllers:
“Les coses passen amb una incontenible fugacitat i la florida dels ametllers bé en podria ser el símbol. La ciutat ha crescut i els ametllers s’han retirat als petits hortets aprofitats d’aquelles zones de ningú, entre el suburbi i el camp, i n’hi ha algun que treu el nas, extraviat, als talussos dels trens de rodalies. I, és clar, els poetes d’ara no estan pels ametllers. La ciutat i les seves angoixes els semblen molt més importants. Són els signes del temps.”
La segona part del llibre recull articles sobre poetes concrets de la nostra tradició literària (Verdaguer, Ferrater, Sagarra), tots ells escrits des de la vivència personal com a lector o conegut, i tenint en compte el que n’han dit o la dimensió real del personatge.

El millor, però, és l’exquisida erudició que demostra en Comadira. L’elegància del seu gest mostra el món que l’envolta amb uns altres ulls, amb l’ànima del poeta. Amb la seva lectura m’abstrec de la lletjor que m’envolta i que nosaltres mateixos, amb les nostres actituds, provoquem en aquest món modern en què els poetes no poden estar pels ametllers. Aquest matí, quan he tancat el llibre, he tornat a ensopegar amb els energúmens desvagats, sorollosos, cridaners, malparlats, xulescos i de gustos dubtosos que embruteixen la meva ciutat, la típica ciutat del cinturó de Barcelona, grisa, bruta i cansada, que té la natura ben lluny. I m’he preguntat si amb els anys no m’he tornat jo mateix un llepat, o si simplement he après a veure la realitat dels poetes, una realitat molt per damunt de tanta mediocritat.

P.S.: Vull aprofitar l'ocasió per recordar breument dos poetes traspassats la setmana passada, en Jordi Pope i l'Ángel González, l'ànima dels quals seguirà entre nosaltres.

"Els millors contes de terror"

Pocs mesos després de publicar una antologia de relats fantàstics que mai és sobrera en català, Columna i l’antòleg Joan Solé han volgut repetir la proposta (i l’èxit i la bona acollida, imagino) amb un recull que tracta un gènere encara més mancat en la nostra llengua: el terror. Una jugada al meu parer aprofitada, sobretot pel que fa als resultats finals, força desiguals. En el pròleg, Solé destaca que “el criteri de selecció ha estat (no podia ser d’altra manera) literari: per aquest motiu s’ha evitat com si fos la pesta qualsevol mostra vulgar i de mal gust.” I seguint aquest criteri, els contes pertanyen a un marc temporal que va de mitjans del segle XIX fins a començaments del XX, la majoria d’ells pertanyents a la literatura anglosaxona.

Dos són, al meu parer, els punts negatius que llasten la proposta i la fan una mica menys interessant que el seu predecessor: primer, els punts comuns amb aquella primera antologia (repeteixen Maupassant amb el claustrofòbic relat “L’alberg” i Ambrose Bierce amb un relat força més terrorífic, però “La pota de mico”, de W.W. Jacobs, gran relat clàssic del terror, es va incloure en l’altre llibre quan hauria tingut més sentit en aquest); segon, perquè alguns dels contes ja es trobaven al mercat i representen una redundància (l’obvi “El gat negre” de Poe i un parell de relats d’Alexei Tolstoi i Théophile Gautier presents a l’excel·lent antologia El llit sota la tomba que ja havia comentat temps enrere).

I malgrat tot, la proposta de Solé aprova per allò que té de més preuat; és a dir, servir-nos meravelles per a descobrir en la nostra llengua. És el cas d’Algernon Blackwood, gran mestre de la literatura de terror amb el relat clàssic “Els salzes”. Destaca per la creació d’inquietud en el lector a través d’una narrativa pausada i gairebé erràtica, però que va deixant un pòsit que, al final, esclata amb l’aparició de terrors innominables procedents d’altres dimensions, incognoscibles per a la nostra ment, massa limitada. H.P. Lovecraft, un altre dels clàssics (i precisament alumne de Blackwood) fa acte de presència amb “Les rates dels murs”, suggerent relat on els mites de Chthulu hi apareixen de gairell a causa d’un terror més psicològic, que condueix a la bogeria. Finalment, Arthur Machen, una altra de les influències bàsiques de Lovecraft), escriptor d’origen gaèlic molt influenciat per la cultura, les llegendes i els mites del seu país, que desplega a “La piràmide brillant” una d’aquestes històries recollides de la saviesa popular.

Aquests són, sens dubte, els grans moments de l’antologia. Una mica menors, però també interessants, són les aportacions de M.R. James, irònic i divertit escriptor anglès, Nathaniel Hawthorne introduint el tema de la bruixeria o E.F. Benson amb una angoixant desventura alpinista amb el descobriment d’unes criatures desaconsellablement desagradables.

I bé, espero que el següent pas sigui una antologia de ciència-ficció, potser el gènere més blasmat, maltractat i oblidat de la nostra llengua. Al capdavall, la fantasia sempre ha gaudit d’autors respectats per aquestes contrades (Poe, sense anar més lluny), gràcies a una coartada més “artística”. Espero que Columna i Solé, o qui sigui, segueixin tirant a terra prejudicis i posant al nostre abast, en català, lectures d’altres dimensions (literàries).

L'ombra dels dies

Em plau presentar-vos el meu nou projecte d'aquest 2008, el blog L'ombra dels dies
un experiment narratiu que pretén unir dietari i narració. Realitat? Ficció? Bastant de l'una i de l'altra, per ser-vos franc, doncs la vida pròpia, tot i que testimoni fidedigne, una vegada que la narrem es desprèn de la vivència per convertir-se en re-creació. És més, els vostres comentaris també formaran part del seu flux narratiu, conformaran molts dels meus textos. La vostra opinió serà activa, motor de canvi per a les meves paraules i els meus actes. I finalment, els enllaços us permetran accedir a totes aquelles referències que potser quedin una mica entenebrides, una mena de manual per entendre millor la meva proposta. En el fons, "L'ombra dels dies" vol esdevenir un culebrot intel·lectualoïde i cibernètic. Hi jugueu?

La literatura de les festes

De petit, el calendari de festes serveix per ficar-te al món, per conèixer la teva societat i la teva cultura. Els materials escolars es construeixen seguint aquest calendari i fins i tot d’adolescents ens el citen, ni que sigui de passada amb alguna lectura evocadora. D’adult, però, tot això es va diluint, pervertit per la rutina (compres i menges compulsives), la hipocresia moral i el pragmatisme (les festes són una excusa per descansar de la feina). I així se’ns oblida que, en algun moment del passat, quan la gent vivia íntimament relacionada amb la natura i el pas del temps, el calendari i les festes eren absolutament necessaris per viure sense morir en l’intent (que també ho feien, però per altres motius) o sense tornar-se boig.

Tota la litúrgia de les festes és, en certa manera, un tipus de literatura popular (així ho va entendre en Joan Amades, sense anar més lluny). Coneixem la majoria d’elles i la seva prosa (orígens, costums, llegendes, receptes culinàries), les tenim interioritzades marcant el nostre temps, organitzant les nostres vides. I ara, com a professional de les lletres, m’adono que les torno a viure amb intensitat, corregint llibres de text que les descriuen i les treballen, i fent classes. Sense anar més lluny, pels volts de la castanyada vam haver de llegir un conte de terror de l’Edith Nesbit del llibre de text, i fins els va agradar.

M'he passat molts anys criticant-les, ja sigui perquè s'han convertit en una excusa comercial, ja sigui perquè la majoria provenen de la litúrgia cristiana i la religió ha acabat per fer més mal que bé. Però, malgrat tot, elles segueixen existint, immutables, com a fet universal i immortal. D'alguna manera aquesta immortalitat ens conforta, ens fa sentir una mica més segurs, que trepitgem de peus a terra en un món enfollit, que canvia constantment. Aquest canvi provoca en l'ésser humà un neguit terrible. I d'aquí la necessitat de crear, d'escriure literatura, de posar damunt el paper aquests neguits (és a dir, perpetuar, mentre les pàgines durin, acostant-se a aquesta immortalitat a través de les paraules per provar de copsar un cert sentit del món). És per això que, al capdavall, les festes són al meu parer un nou exemple de literatura humana, un intent més, raonable (en tot el sentit de la paraula), d'organitzar el món caòtic que ens envolta, d'explicar-nos-el, de posar-lo al nostre abast.

"Viatge a París"

Molt abans que es convertís en una caçera d'aus rapinyaires, el periodisme fou un ofici d'on sobresurtiren grans escriptors, que sabien convertir un article en una petita obra mestra de la descripció i l'exposició. A Catalunya, entre mitjans del segle XIX i començaments del XX, molts bons escriptors van formar-se a la pàgina dels diaris abans de donar el salt al relat o la novel·la, forjant aquell estil tan peculiar i nostrat anomenat "Quadre de costums". Joaquin Ruyra, Robert Robert, Emili Vilanova o fins el mateix Narcís Oller van ser-ne alguns dels més destacats redactors de quadres de costums. Amb una llengua encara tremolosa (faltaven uns anys per a la normalització de Fabra), escrivien amb gràcia sobre oficis o costums socials a punt de desaparèixer i així els seus testimonis es converteixen avui en dia en un excel·lent retrat perquè ens fem una idea de com era la Catalunya d'aquell temps. Enric Cassany, professor de la UAB, on vaig treballar amb ell aquest tema, va editar fa anys una antologia anomenada Quadres de costums urbans del vuit-cents, a la col·lecció "El Garbell" d'Edicions 62, que pot ajudar-vos a fer-vos-en una idea.

Doncs bé, des de fa uns mesos tinc un llibre ben interessant anomenat Viatge a París (La Magrana), escrit a sis mans per Ramon Casas, Manuel Utrillo i Santiago Rusiñol, almas mater del Modernisme català. Imbuïts de l'esperit parisenc de l'època, centre neuràlgic de l'art a Europa, tots tres s'hi instal·laren, visquent tota mena d'anècdotes, envoltats de la bohèmia més recalcitrant. El seu testimoni donà una llarga sèrie d'articles per a La Vanguardia, que ara tenim recollits en aquest volum, i que són realment delicioses. Si sou uns enamorats/des de París i voleu saber com era en aquella època, aquest és el vostre llibre: les tristes condicions de vida al barri bohemi de Montmatre, el retrat d'un absurd pintor que s'ha enriquit amb un art convencional que engalipa els burgesos, un cap d'any pobre però excels gràcies a la participació d'un gran músic, la fraternitat entre els artistes... Les cròniques de Casas, Rusiñol i Utrillo són iròniques, divertides i, per damunt de tot, interessants. I ja posats, us faré una confessió vergonyant: resulta que tinc aquest llibre a una lleixa ben especial, la del bany... La brevetat i concissió dels articles (tres o quatre pàgines) els fa ideals per dur en determinats moments del dia, buits i desagradables per si mateixos i que necessiten de petites dosis per fer-los una mica més suportables.

A la llum de la lluna (i II)

No és pas que m’agradin les llistes, però les noves tradicions comercials que regeixen les nostres vides tenen en els decàlegs i els rànkings tot allò necessari per establir els nostres Olimps de necessitats. El llunÀtic tampoc se'n salva, doncs, però amb matisos importants.

Ara fa uns dies us comentava el bon moment personal que, a través del llunÀtic, he viscut durant el passat 2007. Un bon moment que contrastava, però, amb l’estat real de la qüestió, i que té un paral·lelisme en la literatura catalana: mentre Frankfurt era un èxit (amb tots els peròs que li vulguem posar), la realitat ens deia que el nombre de lectors en català decau i que els premis importants resten deserts per la manca de qualitat de les propostes.

Fent ullada als post del 2007 m’adono que entre les meves lectures hi destaquen ben poques novetats editorials i, d’entre elles, ben poques m’han convençut: el cas del darrer Sant Jordi (Joaquim Pijoan amb Sayonara Barcelona) o del darrer premi Llibreter (El cinquè en joc, de Robertson Davies) en són un exemple. Curiosament, són llibres ja editats de fa anys o que viuen una segona joventut gràcies a reedicions actuals els que més m’han convençut. Els clàssics de tots els temps i els més moderns, obres rotundes, que no te’n pots desempallegar, que t’acompanyen durant dies i et deixen un pòsit, aquestes són les que valen la pena de destacar. Us faig cinc cèntims de les millors lectures que he gaudit durant aquest passat any:

Viatge amb Heròdot, de R. Kapuscinski. Que un periodista, amb un llibre on analitza les interrelacions de la vida, les lectures i el seu ofici, sigui dels més destacats, assenyala dues coses ben contradictòries: que, d’una banda, la narrativa metaliterària viu un gran moment amb la barreja de gèneres, la confusió de ficció i realitat, i l’estil i la qualitat com a banderes; de l’altra, que la ficció en el seu concepte més clàssic passa per un mal moment.

Elogi de l’ombra, de J. Tanizaki. Els darrers temps Occident està redescobrint les literatures asiàtiques. Tanizaki és un dels clàssics japonesos, autor d’un torbador relat anomenat La clau, i que en aquest breu assaig analitza les claus de la seva pròpia literatura i, per extensió, de la cultura nipona. Deliciós, com les altres edicions que Angle Editorial fa en la seva col·lecció El far.

Llums a la costa, de J. Benavente. No és pas que hagi de ser un gran renovador o el salvador de les nostres lletres, però llibre a llibre en Jaume demostra un ofici que l’ha conduït a la seva millor obra fins al moment. Sense renunciar al classicisme formal, les seves històries denoten obsessions habituals (la soledat, un cert existencialisme nascut de la incomprensió, la pèrdua) i influències certament beneficioses (Canetti, Sebald). Sense pretendre-ho, en Jaume és un modern, desprenent-se d’aquella pàtina decimonònica que encara avui en dia és un llast en la literatura catalana.

Els millors contes de la literatura fantàstica, diversos autors. A vegades parlo al llunÀtic de l’estil decimonònic com a element negatiu, però sempre tenint en compte lectures contemporànies que utilitzen aquest estil amb ben poca gràcia. Perquè trobar-se amb narradors tan importants com Maupassant, Poe, W.W. Jacobs o Ambrose Bierce, que a més ofereixen històries engrescadores on la fantasia suggestiona el lector, et reconcilia amb el XIX i el Romanticisme, una proposta infravalorada per les afectacions del nostre temps, tan avesat a la racionalitat freda i desapassionada. Estimar la literatura vol dir entendre el perquè de les coses i saber-ne extreure el millor de cada època.

El sobrino de Wittgenstein, de Thomas Bernhard. Per acabar, un dels representants de les noves propostes literàries del segle XX, res a veure amb el llibre anterior. Una anàlisi brutal i esfereïdora dels convencionalismes del món que ens envolta a través del retrat de la patètica figura del nebot del filòsof Wittgenstein. Un home afectat per la bogeria del viure per damunt de qualsevol altra consideració. Irreverent i incorregible, el narrador, Bernhard, sembla que vulgui fer-li justícia amb la seva pròpia manera d’escriure. El món té un sabor més felós i amargant després de llegir obres com aquesta.

Potser em deixo Tolstoi i Joan-Lluís Lluís, però aquestes són sens dubte les obres més remarcables, que perduraran en la meva memòria. Quim Monzó va quedar-se a mig camí d’escriure el seu millor i més madur recull de contes, i per això tampoc el destaco. I malgrat les contradiccions de què parlava al començament, no puc queixar-me d’aquest bagatge que em manté despert, amb ganes de trobar nous reptes de lectura que els superin.
Esperem que el 2008 ens porti més i millors lectures.